L’article de Yuval Noah Harari, Quan el món sembla una gran conspiració (Ara.cat, 22/11/2020) diu el següent: “Al cap d’uns quants anys, quins van ser els resultats d’aquest esforç enorme? [Irak] Una desfeta total. No hi havia armes de destrucció massiva i el país es va veure sumit en el caos. El gran guanyador de la guerra va ser en realitat l’Iran, que es va convertir en la potència dominant de la regió.” La realitat, va ser la destrucció d’una societat, i la aparició de pugnes entre sunnites i xiïtes. Encara avui, s’està pagant el preu de la intervenció nord-americana. No és veritat que Iran fos el gran guanyador. De fet va ser Israel qui va adquirir més pes, al ser l’únic què té la hegemonia militar de la regió.
Té raó Harari, de treure significat a la dèria per la conxorxa universal. El món és massa imprevisible per imaginar què ho podem controlar totes les derivades què hi pot haver. El terme “cigne negre” de Nassim Nicholas Taleb, explica aquest succés altament improbable, i per això, quan apareix, ens deixa fora de joc, com estem vivint la pandemia del Covid-19.
PD: Un llibre excel·lent per indagar sobre aquesta temàtica, rés millor que començar amb El cementerio de Praga, de Umberto Eco. Un llibre ple d'imaginació i vola conspirativa, permet fer-se una idea de la utilitat per el poder o aquell que ho volen aconseguir.
Tinc què estar preocupar per la possible fusió del BBVA-Sabadell? No tinc compte al Banc de Sabadell. Es veu què la seu social, no es troba a Catalunya, sinó què arran del 1-O (2017), amb una operació d’Estat, les entitats financeres van anar a altres lloc de la península ibèrica. En el cas de Banc Sabadell, a Alacant. Encara segueix allà, potser per sempre.
Ja sabem què els Banc tenen una única preocupació, la seva. Et poden desnonar si no pagues la hipoteca, malgrat que hagis pagat tota la vida. Son negocis! Dirien. Així, què tant si és una absorció o qualsevol altre formula, el ciutadà, poca cosa pot dir. Això, si, tot plegat pinta un marc de oligopoli, què és ja un clàssic en el serveis. Sort tenim d’Europa i els tipus d’interès baix, encarà m’han recordo com el nostre director d’una sucursal bancaria, encarà deia que el euríbor pujaria i ens deixaria arruïnat a tothom. Aquesta entitat encara existeix, però amb un altre nom, i nosaltres vàrem canviar d’entitat.
Pateixo per els acomiadaments? La veritat no. Segur que s’han en sortiran força be, gràcies a indemnitzacions generoses i jubilacions anticipades. Cal recordar que el bancs van jubilar amb 55 anys. Eren altres temps, però, tothom s’han recorda, sobretot els sindicats.
