dijous, 10 de febrer del 2022

Ressenya: El Regne de Jo NesbØ

Ressenya:  Jo NesbØ, El regne. Trad. Laura Segarra Vidal. Proa. A tot Vent. Barcelona, 2021.




Un llibre potent, una historia on els personatges ho son tot, i uns girs narratius sorprenents. Llegint la contraportada ja tens una idea del context més general. Però el problema es quan comences a anar el cas concret. Les històries que cadascun te, el comptes pendents, allò que no es perdona, allò que es cou a foc molt lent i que acaba a la superfície.

NesbØ dona una lliçó on els personatges adquireixen autonomia pròpia, on tothom te coses per amagar. I especialment, els germans Opgard, Roy i en Carl. 

Sis-centes vint-i-vuit pàgines de novel•la negra, crònica de somnis, de furors assassins, de morts, molts,  de com els somnis es transformen en malsons. I sobretot, la pregunta per què en puc identificar amb un assassí en sèrie?  Vides fetes per l’atzar i circumstàncies, que fan que allò que potser havies somiant esdevinguin impossibles.

Un protagonista de la novel•la es la carretera, millor dir, un revolt de carretera anomenat  de les Cabres. Allà hi ha el cos del delicte, anava a dir, en plural. I també els cotxes son protagonistes. Això és així, perquè en Roy es mecànic i regenta una gasolinera. En Carl, el germà petit, torna dels EEUU, per sorpresa i a més no ve sol, també ve la seva dona, la Shannon Alleyne. Semblen la parella perfecta. El gran home torna a casa. Però per què torna a casa? Torna per fer un somni, construir un hotel a la muntanya. Vol fer-se ric i vol a més, que tothom del poble, es faci ric amb ell. Això si que es gros!

La seva arribada capgira la vida de tothom a Os. Carl te presa per enllestir el seu projecte. La seva facilitat per fer amics, la seva brillantor, el seu optimisme, la seva capacitat per crear bones vibracions, fa que tothom volguí escoltar-lo. Però en Carl, fa temps que va marxar del poble a estudiar els EEUU. En canvi en Roy s’ha quedat, es reservat, però tothom s’han recorda dels cops de puny que anava repartint per defensar el seu germà petit. Tots en algun moment u altre havia rebut els punys d’en Roy. I això no s’oblida fàcilment. 

Revols perillosos, cotxes i música. A la novel•la hi ha un grapat de noms de musics com de temes musicals. Què passa quant comences a matar gent perquè creus que s’ho mereixen? A partir d’un moment determinat, deus pensar que si hi ha problemes el millor es fer-los desaparèixer. No gens fàcil anat fent desaparèixer gent en un poble petit.  Però això es el que passarà. 

Per què va marxar en Carl, el petit del Opgard? I la resposta es terrible: el pare abusava d’ell, mentre en Roy no podia fer res. I aquesta impotència va generar a dins seu una ràbia continguda que acabarà explotant. En Carl va poder marxar, desprès del accident terrible que els pares van patir el revolt de les Cabres i el seu cotxe un Cadillac DeVille es va estimbar. Dos pobres orfes que van ser acollits per l’oncle Bernard, però van viure a casa dels pares sols, fins que va marxar en Carl i en Roy va aprendre del oncle Bernard mecànica. 

A l’època d’en Carl, va desaparèixer el policia rural Sigmund Olsen. D’allò tothom s’havia oblidat, excepte el seu fill, també ell policia, Kurt Olsen, tenia sospites que van ser els Opgards qui van matar el pare, però no entenia proves concloents.  

La idea d’en Carl era que tot el poble participes del projecte amb una SC. Una SC permet diu en Carl “ no cal que aportin ni una corona per participar en aquesta aventura.” (pàg.46) Com podríem fer que el poble si poses be? La resposta tenia dos noms: L’Aas exalcalde i home fort del poble. L’Aas tenia una filla la Mari que havia festejat amb Carl, abans de marxar precipitadament a estudiar a Amèrica del Nord. En Roy havia fet coneixences. Malgrat el seu posat adust i poc comunicatiu, havia mantingut en secret, es clar, una relació tòrrida amb la dona del tot poderós Willum Willumsen, que tenia un negoci, Vehicles de Segona Mà i Deballestador Willumsen. La dona es diu Rita. Havia sexe i cap complicació, excepte, si s’assabentava el Willumsen.

El miracle es produeix a Os, i el poble està a favor del hotel i les cabanes. L’Ajuntament, també ho veu ve, tothom sembla molt content. Les obres començaren aviat. No sembla que hi hagi cap entrebanc. El marit de la Mari, en Dan Krane, es periodista i vol saber que hi ha de veritat amb aquesta història.

La Grete havia somiat a ser la xicota d’en Carl, però ell, preferia a la Mari Aas. I això no ho podia suportar. La Grete era la llengua pèrfida que escampa totes els pitjors xafarderies. L’ obra podríem resumir-la amb les paraules de J.L.Borges quan diu: “Es una obra abarrotada de destinos humanos, casi todos trágicos¨ (pág.783)” (Miscelánea, ed. Debolsillo, Barcelona, 2011). 

NesbØ, sembla que li fa cas, en aquesta novel•la coral, on tots tenen comptes pendents. Un incendi provocat crea nous conflictes i més morts. I tots va a parar el mateix lloc. No puc explicar tota la trama, perquè aquesta és un dels punts forts de la novel•la. Domini dels personatges, de les situacions, d’allò que no és diu, però que s’entén. Una obra on les personalitats psicopàtiques s’han surten prou be, en una societat que no és capaç de detectar aquestes mostres que pul•lulen per tota reu. Aquests personatges no tenen cap brúixola moral, res més tenen olfacte per detectar avantatges sinistres. 

En resum, una novel•la que demostra que NesbØ és un mestre en la narrativa fosca d’un país, Noruega que sembla que també, allà hi ha foscor.    


dimarts, 8 de febrer del 2022

El Parlament de paper

 


El Parlament de Catalunya te menys pes que qualsevol consell d'administració d'una empresa. Si, té el DOGC, però es converteix en paper mullat quan qualsevol negociat del Estat vol posar-hi cullerada, sigui el JEC, que no es cap instància jurídica, i el Parlament plega veles i no lluita amb les armes del propi Estat, via jurídica. Va deixar caure ni més ni menys que al President de la Generalitat, per tenir un llaç groc a la balconada del Palau de la Generalitat, amb el cas de Juvillà (CUP) per els mateixos motius, ni hi cap instància del Estat que volgui emparar el drets dels catalans i pel que sembla tampoc al Parlament.

El cas de Juvillà es d'allò més extravagant. Desobeir una resolució de la JEC, suposa donar com bona, una decisió simplement, prevaricadora. Si hagués tingut el retrat de Franco, per exemple, no hauria passat res de res, però estem, encara, en mode "¡A por ellos!". Així que carregar-te un diputat electe és molt fàcil, si es independentista.  Les declaracions de la Presidenta del Parlament son indignes. Son indignes totes les forçes independentistes que contínuament es tiren trets el peu. No hi ha uns serveis jurídics? Llavors cal lluitar amb les lleis disponibles, ja sabem que es retorçaran per fer venir be el relat, però això donaria raons, a la UE.

Una última reflexió. Si Juvillà, si no fos independentista, no hi hauria cap cas Juvillà; sabia que no podria continuar exercint de diputat per la seva malaltia, calia fer aquesta posada en escena? O volia fer que tothom caigués en el parany de la CUP?.    

La Mitja: Espectacle total

 



Classificacions i temps de la Mitja Marató de Granollers 2022


Categoria Masculina:


Mike Boit (Kenya) 1h.00:40

Antenayeh Dagnachew (Etiòpia) 1h.01:01

Debelu Ede (Etiòpia) 1h.03:51

Ross Millington (Gran Bretanya) 1h.05:06

Dmitrijs Serjogins (Letònia) 1h.05:15


Categoria Femenina:


Purity Jemutai (Kenya) 1h.07:18

Ethlemahu Sintayehu (Etiòpia) 1h.09:35

Naomi Mitchell (Gran Bretanya) 1h.13:10

Lucy Reid (Gran Bretanya) 1h.13:49

Chloe Richardson (Gran Bretanya) 1h.15:21

++++++

 

La Mitja no defrauda mai. Una hora de sortida una mica estranya 10.45 (massa tard), força gent per el temps en  què estem i moltes ganes de passar-s'ho be corrent. Quant el nostre fragment de les dues hores passava per el quilòmetre 4,5 el Mike Boit ja enfilava el últim tram de carrera,  és formidable veure aquests super-cracks del atletisme mundial. Com sempre hi havia molt ambient al carrer, musica i espectacle. Res més per això val la pena anar-hi a la cursa.

M'han adono que cada any hi ha més dones corrent, és un signe del temps, i constatar-ho es de justícia. El fet que al dorsal posa el teu nom ajuda al públic molt entusiasta a animar-te per el nom. Vaig escoltar la Santa Espina, d'un grup que hi havia gralles. Cal recordar que aquest tema el tocava Los Relámpagos (1967). Va ser un moment inesperat. També la "torcida brasilera" resulta molt divertir, potser massa amagats, no? També hi ha havia rapes donant ritme i ganes. En definitiva, una cursa molt dura, a la tornada no paro d'escoltar gent que et va cridant "ara tot es baixada", però no ho es, hi ha alguna pujada poc amable. I si, els últims quilòmetres fa baixada, però jo ja no tinc massa esma. Un reconeixement a tots el voluntaris d'aquesta curs excepcional. Gràcies a tots.

dilluns, 7 de febrer del 2022

El Barça troba un amic amb l'Atlètic de Madrid

 


Avui el Barça ha jugat un partit vibrant a la primer part, gràcies els encerts del Barça i els regals d'un Atlètic desconegut. Els dos gols del Atlètic ens recorda que la defensa del Barça es molt feble i especialment, a pilota aturada on els rivals sempre acabant marcant gol.

El gol d'Alba al cap de pocs minuts del gol de Carrasco, ha capgirat el partit. Tot li sortia be, especialment, Adama Traoré que ha jugat un partit impressionat  per la banda dreta que ha portat de corco a tota la defensa del Atlètic, i per on han vingut els gols. Gavi rematant de cap feia capgirar el marcador (2-1). Avui el porter Oblak també ha sigut un amic junt amb la defensa del Atlètic.

Araujo ha marcat un gol de davanter centre afusellant a Oblak dins l'àrea petita. I per arrodonir la tarda Alves que ha jugat al mig del camp, ha marcat un gran gol de xut fortíssim fent impossible l'aturada del porter. Desprès ha sigut expulsat. Un gol de Suárez -no ho ha celebrat- (4-2) ha fet patir al Barça l'última mitja hora de partit.   Però l'Atlètic no ha sapigut crear masses ocasions de gol. 

Podríem començar la fase maníaca on ja fem volar coloms,  però aquest Atlètic ha estat un equip amic que ha donat un cop de mà a un rival que encara li queda molta feina per fer. Però avui, podem somriure. Sempre quedarà l'altra fase, la depressiva  quant tornem ensopegar amb un altre equip. Estem amb zona Champions, això vol dir que la Lliga Santander es molt fluixa.


dijous, 3 de febrer del 2022

Ressenya: Fer exercici o fer el que vulguis?

Llegint a Nassim Nicholas Taleb, Sección 2 por qué doy todos esos paseos, o de cómo se vuelven frágiles los sistemas *(pág.423 y ss.)




Parla d’una idea recurrent que té base a en la nostra evolució com espècie. Som caçadors-recolectors durant bona part del nostre desenvolupament com homo sapiens. Això vol dir, que la Natura, mitjançant l’evolució, ens ha fet capaços per sotmetre el cos a estrès intensos juntament, amb períodes de tranquil•litat i benestar. Depenia dels llocs de caça i el cicles estacionals. Més difícil al hivern que a la primavera. Des de que l’agricultura va començar la fixació de les poblacions en petits assentaments, a poder ser a prop d’un riu, el nostre desenvolupament com espècie  dominant s’ha anat fent cada vegada més extensiu i intensiu. Vivim en ciutats, cada vegada més grans contra la lògica. Es fa difícil viure en megalòpolis que deixen els seus habitants en condicions precàries. Avui la immensa majoria de la població mundial viu en ciutats.

Els nostres hàbits alimentaris i d’exercici han canviat molt des de aquells caçadors-recol•lectors. Han vist en el reportatges de National Geogràfic que hi hagi caçadors-recol•lectors grassos? La resposta es que no. L’obesitat es una malaltia que s’ha generat en les ciutats. Sempre hi ha hagut gent obesa, però era l’excepció. Ara, en aquest món globalitzat, l’obesitat s’ha transformat en epidèmia. Per què passa això? Com sempre, no hi ha respostes simples. El que hi ha es una multiplicitat de causes que no sempre son fàcils de destriar. Es parla de dietes, de fer exercici, de menjar menys i millor, de deixar el menjar escombraria, de la genètica de les persones, de canvis al metabolisme, del efecte de la pobresa. Avui no cal anar a caçar per menjar. Simplement cal anar al supermercat i omplir el carret de la compra, per posar-ho al frigorífic, un invent genial, però que també ha tingut un impacta per el medi ambient més gran del que es podia pensar.




Tota aquest digressió ve a compte del fet que el cos es defensa del que fan exercici sistemàtic per rebaixar pes. Els nostres avantpassats no anaven a  córrer per els carrers o feien curs de mitges maratons ni res per el estil. El cos es rebota contra aquesta manera de fer. Això vol dir, que cal un enorme esforç de perseverança i constància en el exercici continuat per rebaixar greix. El cos es revenja, hi ha memòria genètica. Cada vegada que mengem el cos reté tot el greix perquè no sap si estem en època de bonança o no. Les dietes que fan baixar el pes corporal molt de presa té com a conseqüència que si ho deixes recuperis molt ràpidament el pes. Es indiscutible que si fas molt exercici i passes gana acabares aprimant-te. Però el efecte rebot estarà esperant qualsevol oportunitat per tornar a recuperar pes. Tantes dietes miraculoses, tantes lluites personals, tantes vegades començant de nou allò que no va acabar de funcionar. Però nosaltres seguint intentant-ho.

Les persones necessiten “variabilitat i aleatorietat”. Les rutines poden fer mal. Tant si es per fer com si es per no fer res. Cal estressar al cos. Aquest està preparat per suportar un cert nivell d’estres. Ja sé que la vida porta força estrès. Però si volen un canvi en el nostre mode de vida, cal incorporar-ho. Així per exemple, no cal anar tots els dies al gimnàs o anar a corre cada dia. Hi ha una imatge molt expressiva en el text de Taleb: “caçàvem en resposta a la gana; no esmorzàvem per anar a caçar, sinó que la caça accentuava els nostres dèficits energètics” [ “cazábamos en respuesta al hambre; no desayunábamos para ir a cazar, sino que la caza acentuaba nuestros déficits energéticos”] (pág.425)




Si bona part de la nostra evolució com homo sapiens, ha passat gana, potser això pot donar-nos pistes  del que hem de fer nosaltres. Els nostres estomacs encaren son els que portaven els homes que van destruir els neandertals. No ha hagut una evolució genètica en el nostre cos. Estrès i descans sembla que aquesta equació era la que funcionaven els nostres avantpassats. Temps de passar gana, ja sigui per les males collites o sequeres o guerres, però el cas, es que passaven gana. I desprès a omplir-se el estomac no sigui no tornin les vaques grasses. Es el “Extremistàn gris” (pág.429), es a dir, variabilitat, en el exercici, en la forma de mirar el món. No hi ha un món com si fos una gràfica plana, monotonia, cal alterar-la, aleatorietat, es exactament el que tenim ara mateix, amb la pandèmia. Un cigne negre –un fet imprevisible al qual no la havien previst en cap escenari- que trasbalsa tota la nostra manera de viure. I això si porta estres.