IMSERSO: Màlaga (II)

Dia 2

Desprès hem anat a dinar, feia massa sol. A la Malagueta –platja de Màlaga- les guinguetes estàvem plens. Nosaltres hem escollit –via Google- un local que es diu “Alma Lima” i és peruà. He menjat “peix fregit” i postra (mousse de mango i macarulla) boníssim. Desprès hem fet temps per anar al Pompidour. M’he menjat un gelat que m’ha sentat com un tret al estomac. Havia begut una cervesa, potser la combinació  era del tot indigesta. A les quatre el museu era de gratis –diumenge- i havia força gent. La veritat és que l’edifici és singular, però el contingut podíem haver-ho deixat córrer. L’art postmodern, té dificultat per expressar alguna cosa més que sorprendre. Hem marxat d’allà  decebuts. 

Hem esperat el bus turístic, i qui espera acaba desesperant, perquè ha tardat tot el temps del món. En tot cas, l’hem agafat, hi ha refet l’anterior viatge del matí. A la planta superior del bus, feia més fred del que pensàvem. Hem tornat a pujar al Castell de Gibralfaro i desprès hem passat per el Santuari de la Victòria (11)  i per el barri de la Victòria i ens  hem baixat a la parada 13. Des d’allà  hem agafat el carrer del Marqués de Larios i hem anat al Museu Carmen Tyssen. L’entrada anava inclosa amb el bus turístic.  

Un museu ple de gent, on prima més la quantitat que la qualitat. Hi havia l’exposició “Fieramente humanos. Retratos de Santidad Barroca”. Tot un mostrari de sants, Rivera, Murillo, Pedro Orrente, i molts altres, composen aquestes representacions de santedat. Com expressar la santedat? Què els fa diferents de la resta d’homes –de dones no hi havia masses- ? Les expressions de foscor, de llum i ombres, les expressions de dolor i il•luminació, fan d’aquestes obres un compendi dels arquetips “sobrehumans” que la ideologia del barroc (s.XVII) volia exaltar mitjançant la figura dels sants. Uns retrats certament on l’humanitat es deixa veure, però on la santedat no s’ha acaba de copsar, potser perquè el meu ull, li costa  veure la transcendència. Vivim temps sense Déu, i això vol dir que els sant, si, certament son humans, però massa humans en la representació pictòrica. Hi ha també una representació de pintura espanyola dels segles XVIII-XIX. Una iconografia que faria les delícies dels etnòlegs, en representacions de totes les classes socials, classes populars, burgesia, clergues, aristocràcia, militars. Un món molt llunyà, però que configuren un tríptic que el imaginari  social ha quedat al subconscient col•lectiu. Algunes imatges son certament molt artístiques i amb tècnica, molt acadèmiques. Son una mena de document, que com tot, cal anar en compte de no deixar-se enlluernar, perquè la mirada del artista no és innocent.

S’havia fet fosc i hem anat passejant fins a buscar la Renfe cap a Fuengirola. Hem pogut asseure’s. A les 20:30 estàvem entaulats al hotel, avui el sopar no ha estat a l’alçada. La primera tanda havia acabat amb tot. L'arròs estava massa dur, li faltaven 8’ de cocció, la carn freda. Això ens ha permès no  sopar massa. En fi, cal arribar a la primera ronda per sopar una mica millor. Per més inri, el Barça ha perdut davant del Madrid. Sort que no he vist el partit! Ara estic escrivint aquesta crònica del dia (23:15). Hem vist les nostres sèries de capçalera. Demà acabarem de veure Màlaga capital. És una ciutat magnífica.

IMSERSO: Fuengirola-Màlaga (I)

 Dia 2

Màlaga

A primera hora del matí (7h) he sortit a córrer per el Passeig Marítim direcció Los Boliches. El passeig és interminable. Era fosc, hi havia gent que encara estava de festa, molt pocs corredors, m’he trobat dos noies que corrien davant meu, eren japoneses, així ho he decidit. Poca activitat de gent passejant, era massa d’hora. A les 7:48h he arribat al hotel, dutxar-se  i anar a esmorzar, torrades i caputxino.

Hotel Las Palmeras

   

Avui hem anat a Màlaga capital. Hem agafat Renfe. Hi ha un paquet per fer-ho servir durant tota la setmana per 10€. Una molt bona opció per oblidar-se del cotxe. El trajecte des de Fuengirola fina a Màlaga son 45’. Hi ha una bona colla de parades, però en tot cas, el trajecte és distret, hi pots veure una proliferació d’urbanitzacions al costat del tren. Moltes dels habitatges deuen de ser molt cars. Ací, preferim tenir habitatges de luxe que no pas habitatges de protecció social.

A les 9:20h hem agafat el tren a les 10:10h estàvem a l’estació Màlaga-Alameda (fi de trajecte). A la sortida, sense tenir clar el pla, hem vist un autobús turístic, i sense masses manies l’hem agafat. No ha sigut una mala idea. 

Érem a la parada 2 i hem fet el llarg recorregut per el Port (3), Plaça de la Marina (4), Passeig del Parc (5), Passeig de la Farola (7) passant per la Malagueta –platja i guinguetes -, Plaça de Braus (9) i recorregut per el Passeig de Reding, per anar a buscar El Castell de Gibralfaro (10). Ací hem baixat del bus, des de la segona planta del bus, feia fred i la sensació no era gens agradable. Al bus a part del preu, hi havia el paquet per entrar al Thyssen. Des de l’alçada del castell, les vistes son magnífiques, no estàvem sols, les inevitables turistes com nosaltres ens acompanyaven en el nostre recorregut.

“El castell de Gibralfaro va ser construït al segle XIV per albergar les tropes i protegir l'Alcassaba, convertint-se en la fortalesa més inexpugnable de tot Al-Àndalus. Rep el seu nom del toponímic (Yabal, en àrab, mont i Faruh, ayamí del grec Faros, far) apareixent esmentat a les fonts, amb relació a l'existència d'una ràbita de caràcter religiós al segle XII, amb l'habitatge d'un santó , encara que sense poder afirmar que hi hagués algun tipus de fortificació al segle XIII. Amb anterioritat, va ser utilitzat per fenicis i romans (trobant restes de ceràmica i estructures arquitectòniques des d'època feno-púnica). El tipus de fortificació correspon a un model força tardà del segle XIII, acceptant-se com a data de la seva execució el regnat de Iussuf I, entre els anys 1344-1354. Se sap que a la seva mort no estava acabat i que es va concloure sota el regnat del seu fill Muhammad V, aplicant-se les necessitats imposades pels avenços de l'artilleria i les tàctiques militars, que obligaven a crear un sistema de protecció o baluard per a l'Alcassaba . Gibralfaro era l'últim i principal bastió o reducte defensiu, comunicat amb l'Alcassaba per un camí emmurallat, la Coracha, que era el seu únic punt d'accés.”

Desprès de passejar-nos per les passarel•les que connecten les torres, hem baixat a trobar l’Alcassaba. El recorregut és feixuc perquè baixa molt, però no hi ha escales i sí una pendent que acaba sent molt molesta, a més hi havia molta gent i la temperatura anava pujant, feia calor. En aquests llocs, no sempre hi ha indicacions clares per on anar. Nosaltres hem tingut que fer una volta molt gran per trobat l’accés a l’Alcassaba. Hem accedit per la plaça on és troba el Teatre Roma, queda molt poc, i al costat l’accés al lloc. Torna a pujar per escales i rampes, ple de gent aquella hora. Desprès del fred del bus, ara teníem calor. El lloc vist des de fora sembla una mica a l’Alhambra. Molts turistes, anglesos, italians, russos i també nosaltres. Tarongers, patis amb fonts d’aigua, devia ser un lloc esplèndid, encara guarda allò que els àrabs hispans –vuit cents anys, no podem dir que van estar de pas- podíem dir que era casa seva. 

“A l'època dels regnes de taifes, als coixins es deu segons les fonts, la decoració de l'Alcassaba i es monumentalitza la Torre de Maldonado amb columnes de marbre i inscripció al seu collarí en lletres cúfiques, així com els sòcols que decoren amb emmagatzema les cases del barri d'habitatges del segle XI. A més, les mateixes fonts també esmenten l'ús de l'Alcassaba com a presó d'estat. Durant la dinastia almohade s'estableixen importants relacions entre Màlaga, Algesires i Almeria amb els ports magribins. L'Alcassaba continua sent una autèntica ciutat palatina, independent en totes les seves funcions de la madina.

Durant el període de pertinença al Regne Natzarí de Granada, a la segona meitat del segle XIV amb els governs de Iussuf I i Muhammad V (del 1333 al 1391) és un període d'estabilitat. La ciutat de Malaqa té un gran desenvolupament, arribant a tenir uns 150.000 habitants. En aquest moment la fortalesa de l'Alcassaba ha deixat de ser només una fortificació per convertir-se en el palau-fortalesa, seu del govern de la ciutat. Es presenta com a dues fortaleses una dins de l'altra i protegida per una sèrie de fortificacions abans d'accedir als recintes tancats. Cap al 1340 s'estava generalitzant l'artilleria, quedant en evidència que des de la muntanya propera de Gibralfaro l'interior de la fortalesa era vulnerable. Yusuf I va escometre les obres del Castell i de la Coracha, encara que ambdues obres potser no estiguessin acabades a la seva mort el 1354 i les finalitzés el seu successor Muhammad V.*”

Isàndia: Keflavik-Barcelona

 Dia 5

Desprès de la ressaca de l’aurora boreal, que almenys l’hem pogut veure, ni què sigui discreta (3kp), aquest matí, a l’hora del esmorzar, tothom parlàvem de l’aurora que per fi havíem aconseguint veure. M’he despertat a les 6h. Dutxar-se, arreglar la maleta què faltava i baixar al menjador del restaurant Brigde (pont). L’espai era reduït, però molt funcional. M’he pres dos caputxinos. La mantega tens que treure-la amb penes i treballs. Torrades i dolços, què farem! Segur que a partir de dilluns, dieta, si o si (no).

Ara son les 8:20h afora hi ha torb amb una mica de neu, estem a 1º. A les 8:45h sortirem cap a l’aeroport de Kleflavik que està a 10’ del hotel Courtyard Marriot. El viatge s’ha acaba i ha estat una experiència  molt interessant, per el s paissatges, per la gent, per els meteors amb aquest viatge intens i inoblidable, almenys per mi, és clar.

A l’hora prevista hem agafat l’autocar, la nostre cap de colla, ha fet un altre emotiu discurs al nostre conductor, en Hans, un home de 1.90 d’alçada, ex jugador de handbol a Tenerife fa d’això molts anys, policia durant més de 15 anys i ara conductor d’autocars per a turistes. Es natural què en un país on tot ha canviat moltíssim, la gent s’hagi adaptat. Hem fet l’ onada  en honor seu, ell ho agraït amb anglès –podies entendre que agraïa la nostra empatia per ell-.

Arribar a l’aeroport, abraçades i acomiadar-se del nostre  diligent guia Ernesto. He fet un parell de fotografies del exterior. Dins ja hi havia l’activitat normal d’un aeroport relativament petit. Facturar maletes, control de passatger amb arc de triomf inclòs, he tingut que treure’m les botes. Tot força ràpid i desprès hem comprat  una tenda Duty free, un parell de regals.

Tots els seients estaven ocupats, l’aeroport es petit. A les 10:35h indicaven la porta d’embarcament. Hem aprofitat per anar volant al lloc i hem pogut asseure’s. A més, l’avió de Vueling arribava 25’ de retard. S’ha fet una cua enorme, nosaltres descansant i hem embarcat dels últims.

Ara estem volant a 11000 metres d’alçada i afora hi ha una temperatura de -40º. Ara son les 12:40h en l’horari de Islàndia. El comandant del vol, ha dit que arribarem sobre les 17h. Pràcticament, recuperem el retard inicial. Literalment, el viatge no acaba fins que tanques la porta de casa, però el viatge a Islàndia s’ha acabat i ha sigut una autèntica experiència –aquesta paraula, ara, té connotacions diria que màgiques-. 

L’avió aterrat a les 17h. Hem recuperat el retard. Però a l’hora de recollir les maletes, aquestes s’han fet esperar una eternitat. Aquesta vegada no hem tingut que passar per cap control –aparent-. Hem estat a prop de 45’ per recollir-les. Ben mirat no hem recuperat el temps de retard. Una vegada agafades les maletes hem sortit cap a la porta de sortida. Hem anat al lloc que ens espera l’autocar què ens esperava era el mateix que ens havia portat a Barcelona. A les 19h paràvem a Sabadell i 15’ desprès arribàvem a casa. Hem portat les maletes uns 8’ fins la porta de casa, eren les 19:30h quant tancaven la porta de casa, i el viatge havia finalitzat.

PD: La roda d’una de les maltes s’ha fet malbé, ja veurem com s’arregla!

Islàndia: Cercle Daurat i Llacuna blava (II)

Desprès hem reprès el nostre itinerari per anar a un altra lloc emblemàtic, el Parc Nacional de Thingvellir.

“Þingvellir està connectat al cinturó volcànic i de fissures que travessa Islàndia anomenat dorsal de l'Atlàntic mitjà. La dorsal s'estén al nord des de l'oceà Àrtic i al sud al llarg de tot l'Atlàntic.

L'estiu del 2000 es van produir dos terratrèmols greus al sud d'Islàndia. Tot i que la seva font es trobava entre 40 i 50 quilòmetres al sud-est de Þingvellir, les pedres van caure de les parets del barranc i l'aigua va esquitxar de les esquerdes. L'aigua de l'esquerda de Flosagjá, normalment cristal•lina, es va tornar tan tèrbola que no es veien les monedes que hi havia al fons. Els terratrèmols van ser el resultat del moviment dels límits de les plaques eurasiàtiques i nord-americanes que travessen Islàndia. Al sud, les plaques passen uns pocs per sobre de l'altre, però a Þingvellir, es trenquen i la terra entremig s'enfonsa. Lluny dels límits de les plaques, l'activitat és força constant, uns dos centímetres a l'any, però, a les mateixes zones del rift, l'estrès tensiu s'acumula durant un llarg període i després s'allibera en un esclat d'activitat quan s'arriba als límits de la fractura.

Islàndia deu la seva existència a un plomall del mantell que produeix el doble de matèria volcànica que la dorsal de l'Atlàntic mitjà. El plomall del mantell es troba a l'est del canal de la carena, però el cinturó eruptiu tendeix a seguir el plomall, i és allà on l'activitat volcànica és més gran.

La zona del terratrèmol es forma on es deriva el cinturó eruptiu. En el cinturó eruptiu, es forma una nova escorça terrestre que s'acumula a les vores de la falla i s'allunya gradualment. Les roques més antigues del país es troben així molt lluny del cinturó eruptiu, a l'est i l'oest del país. Þingvellir es troba en un graben de set quilòmetres d'ample que es troba entre les falles d'Almannagjá i Heiðargjá. Està cobert de lava de 10.000 anys que es va originar en un cràter al sud del mont Hrafnabjörg.

Durant el temps transcorregut des que la lava va fluir, l'enfonsament del terreny ha estat d'uns 40 metres i l'extensió o rifting d'uns 70 metres. La vall del rift forma part d'una regió volcànica i de fissures activa que s'estén al nord des dels afores de la zona de Reykjanes fins a la glacera Langjökull. Els límits exteriors d'aquesta són la roca de Súlnaberg al mont Botnssúlur i, a l'est, els monts Lyngdalsheiði i Laugarvatnsfjall.

El paisatge de Þingvellir és ara tranquil i diferent al de l'època en què Grímur geitskór va triar el lloc per a l'assemblea general. A la saga Sturlunga es diu que el riu Öxará havia estat desviat cap a Almannagjá i cap a Þingvellir. Aleshores, el riu Öxará va canviar l'aspecte del lloc a través de la sedimentació, i l'enfonsament del terreny va provocar la invasió de l'aigua fins al lloc de muntatge. Podem suposar que la subsidència ascendeix a gairebé quatre metres des de quan es va establir l'Alþing l'any 930.”

(https://www.thingvellir.is/en/education/nature/ tectonic-movements/)

Per veure la història del país.

(https://www.thingvellir.is/en/education/history/ settlement-of-iceland/)

Aquests llocs, sempre estan en perfecta estat de revista. Un pàrquing ampli, permet aparcar sense cap problema, segurament, al estiu deu ser més complicat. Sort dels grampons, perquè el camí estava glaçat i a més hi havia una petita pujada-baixada què podies relliscar amb facilitat. Veure el treball de les plaques tectòniques, es un espectacle gegantí. Hi havia un camí que és el resultat de les forces tectòniques, les d’Amèrica del Nord i l’Euroasiàtica i una “placa microtectònica anomenada Hreppafleki”.

(https://www.thingvellir.is/en/education/nature/tectonic-movements/)

Un salt d’aigua mig congelat va ser el lloc on és va fer “Joc de Trons” i el país del gel. El lloc era molt fotogènic, molts turistes fèiem fotografies. Per mi, ha sigut el lloc més impressionant de tots el llocs que hem anat. Però, això és molt subjectiu. Segur, que no tothom estaria d’acord amb mi.

El temps 17h es tornava a tirar a sobre perquè encara quedava l’altra atracció, la llacuna blava a prop de Keflavik. El trajecte a anat des de paratges naturals, plens de neu, a endinsar-se a l’àrea de la capital. A prop de una hora i mitja d’autocar per arribar a lloc, el sol es posava, però una banda de núvols li donava un aspecte força bonic amb el sol lluita’n per no desaparèixer. Hem passat per la ciutat i desprès cap un terreny nevat que ens ha conduït al complex geotermal, Blue Lagoon.

Reykjavík

“La Llacuna Blava és blava a causa de la manera com la sílice, l'element emblemàtic i més abundant de la llacuna, reflecteix la llum visible quan està suspesa a l'aigua. Tota la matèria reflecteix la llum visible. Depenent de l'estructura molecular d'una entitat determinada, reflecteix un color específic de la llum visible. La pintura vermella, per exemple, és vermella perquè està dissenyada per reflectir només les longituds d'ona vermelles de la llum visible. Totes les altres longituds d'ona (o colors) són absorbides per la pintura. Per entendre aquest concepte, és útil entendre la naturalesa de la llum visible. La llum visible és l'espectre d'energia electromagnètica que pot ser percebuda per l'ull humà. Es mou a 300.000 metres per segon en ones que són aproximadament de la mida d'un cap d'agulla. A més, tot l'espectre de color de la llum visible està abastat per la llum blanca. Això es pot mostrar amb l'ajuda d'un prisma.

Quan la llum visible troba matèria, el seu comportament depèn de la longitud d'ona de la llum i de l'estructura molecular de la matèria. En general, les diferents longituds d'ona són absorbides o reflectides. Els colors reflectits són el que veiem. Els colors absorbits són invisibles.

Tornant a la sílice, un compost mineral format per silici i oxigen amb la signatura química SiO², és evident que quan aquest mineral bioactiu està suspès a l'aigua, reflecteix només les longituds d'ona blaves de la llum visible. La resta de colors s'absorbeixen. Així, la Llacuna Blava és blava.”

(https://www.bluelagoon.com/stories/why-is-the-blue-lagoon-blue)

Hem estat a prop de dues hores. L’experiència és sensacional, sortir a 0º i ficar-te a 36º es una contrastat formidable. Una polsera permet accedir-hi al complex, on una pila d’armariets  permet ficar la roba amb el teu número de polsera. Amb la polsera dins la llacuna et dona accés a una beguda –he pres un beuratge de color verd- que no està malament, potser a Ernesto, deia que era boníssim, havia exagerat una mica. També m’he posat a la cara una crema per millorar l’aspecte. Al cap de set minuts tenies que treure-te-la, sinó és convertia en una mena de mascara de ciment, potser algú ja li devia anar bé. Tot plegat dins d’aquella aigua calenta, plena de vapor semblava tot una mica irreal. L’alçada del aigua és 1,40m tothom amb aquelles mascares semblava un carvanal de pel•lícula de por. 

Com l’aigua té propietats corrosives, no era bona idea fer de nedador, així, tothom anava caminant dins l’aigua. La foscor començava a envair-ho tot. 

Desprès de més d’una hora i mitja, hem sortit del aigua, hem anat a les dutxes, vestir-nos i sortir del complex sempre amb la polsera què obria les portes Afora, alguns companys esperaven. El complex és un lloc luxós i molt acollidor. Sortir al carrer on un camí et deixa fins al pàrquing. Cal dir que tota la llacuna és artificial, la mà del home ha fet el miracle d’aprofitat les aigües geotermals. Eren a prop de 18h quan sortíem cap a Keflavik per anar al hotel Courtyd by Marriot. 

Un hotel de luxe, molt a prop del aeroport. L’habitació es gran i funcional. El bany de disseny. A les 20:30h hem sopat, xai i postra. La nostre cap de colla Mª Josep ha fet el clàssic panegíric al nostre guia, inclòs una gratificació inesperada per ell i en Hans. Ha estat un moment que segurament no s’ho esperava. Ernesto, ha agraït de cor les mostres de gratitud i estima que s’ha la guanyat amb escreix.  Desprès hem quedat què a les 3:00h potser veuríem l’aurora boral. Ara son les 23:34 quan estic escrivint aquestes notes. Demà toca anar al aeroport cap a Barcelona.