Notícia esfereïdora que trasbalsa a tothom. Com a les pel•lícules –Tenim que parlar de Kevin-, la realitat sempre acaba sent més impactant que a la ficció. Hi ha poques dades. Caldrà temps perquè l’equip de psicòlegs i psiquiatres puguin examinar al noi (15 anys) que ha matat –presumptament- els pares i el germà (10 anys). Caldria per començar deixar treballar els equips que s’han de carregar d’aquests assumptes. No serà fàcil la seva tasca. El mitjans de comunicació buscant com sempre sang i fetge ja es freguen les mans, la morbositat està servida.
Però mirem el context per un moment. A la televisió a les sèries, els jocs d’ordinadors o plataformes, la quantitat de morts que apareixen com objectius per eliminar s’ha fet crònica. Ningú s’escandalitza perquè els morts es vagin amuntegant. A més, el score del teu videojoc, a de pujar de nivell. Una pel•lícula d’acció necessita morts en quantitats surrealistes. Llavors, tothom és fa el ofès si algú passa del àmbit virtual al real. Ja sé que hi ha un abisme entre un i altre. La clau perquè poguí passar es tenir un arma a casa. Ningú sap del cert que va passar a aquella casa. Potser ni el noi pugui saber el que va fer. Si ho sabia, encara es pitjor. Què s’ha de fer en aquests casos extrems? Segur que els de sempre ja volen canviar el Codi Penal. Ara cal solidaritat amb els familiars de les víctimes. I ser molt curosos amb el noi.
