II
Agafar l’autocar i anar a Siracusa. Hi ha algunes persones del grup d’argentins, que tenen una mobilitat molt reduïda i que malauradament, per ells, no poden anar massa lluny del autocar. No tinc clar llavors perquè fas l’esforç per anar-hi. Bona part d’ells, tenen cognoms italians i molts són d’origen sicilià. Aquest és un bon motiu per anar. Imagino, es clar.
A prop de 50’ hem trigat per arribar-hi. Havia pressa perquè a les 12:15 teníem una embarcació que ens esperava per fer una passejada pel mar vorejant el barri de Ortígia. Amb musica de Raffaela Carrà i un tastet de cava (prosecco) ens han donat la volta que no calia, perquè no hem entrat al barri de Ortigia. Des de la mar blava i amb un sol massa radiant, hem vist els contorns del Castello Maiace, Mitoraj sculture. No calia tanta presa per això, però els paquets turístics té això.
Després amb una guia per Siracusa, es diu Cristina, ens ha donat una explicació de Siracusa, la seva llarguíssima història, els seus mites. Una munió de turistes omplien els carrers. Hem caminat fins a la Catedral (natività di Maria), Font Aretusa, tots els turistes semblaven esperar-nos! Ens ha explicat que Ortigia era un barri marginal, però que gràcies al turisme s’ha convertit en un lloc de moda i els seus preus son ara mateix prohibitius. No més hi ha botigues, restaurants, hotels i pisos turístics. Això és una constant en el món globalitzat amb vivim.
A prop de la Catedral amb una plaça enorme, plena de turistes i amb un sol de justícia, hem anat a dinar. Una vegada més, decepció. Sembla mentida que el nivell sigui tan baix, segur, que hi ha altres opcions, també és segur, que molts del companys de viatge tindran altres opinions, jo no més puc dir la meva opinió. Oblidable. De fet ara mateix, no recordo cap dels plats! Potser hi havia pasta?
A la tornada per agafar l’autocar (Ortigia pàrquing), hem passat disparats al costa de l’estàtua d’Arquímedes situada entre el Ponte Santa Lucia i el Ponte Umberto. De fet, no hem pogut ni parar per fer-ne una fotografia. Un monument molt discret per un dels genis de la humanitat més grans. Com es nota que era del bàndol equivocat, si hagués estat bisbe, o aristòcrata del segle XVII, tindríem sens dubte un monument descomunal, però no és el cas.
Des del pàrquing no hem tingut que anar massa lluny, perquè anàvem a Parc Arqueològic (Neapolis).
“El Parc inclou la part nord del barri de la Neàpolis , un dels cinc que conformaven Siracusa en època grega i romana, on es troben els monuments més famosos de la ciutat: el teatre grec, que es remunta, en el seu aspecte actual, al segle III. aC però existent des de la segona meitat del segle V. B.C; l'amfiteatre romà, de datació polèmica, atribuït per uns a August, per altres a Septimi Sever; l'altar de Hieron II, un altar grandiós per als sacrificis públics de la ciutat i la Via dei Sepolcri, de traça hel•lenística, profundament encastada a la roca i flanquejada per hipogeus bizantins . El teló de fons d'aquest extraordinari conjunt de monuments és l'espectacular arc de la Latomie del Paradiso i Santa Venera: antigues pedreres de pedra que encara conserven els signes d'extracció i que s'obren a una vegetació exuberant de tarongers i arbres centenaris, suggerent i molt grans coves, com ara la Grotta dei Cordari i l'Orella de Dionís .
L'extrem oriental del Parc, proper a la Latòmia de Santa Venera , acaba amb una aglomeració rocosa, formada per una sèrie de cambres funeràries entre les quals es troba l'anomenat sepulcre d'Arquímedes , nom avui historicitzat d'una gran sala caracteritzada per un façana arquitectònica tallada a la roca viva, amb frontó de timpà i semicolumnes dòriques en relleu, d'època romana*.”
Hem vist la Latomia del Paradiso i la seva famosa Orella de Dionís. Hi ha escultures del artista Igor Mitoraj per tot arreu. Segons la llegenda, Plató és va inspirar per imaginar-se la seva famosa al•legoria de la caverna (La República, 514a-520a). Cal recordar que Plató va anar fins a tres vegades a Siracusa:
Diu a la seva Carta VII**:
“Mi opinión era que no debía estar irritado contra Dionisio sino más bien contra mí mismo y contra los que me habían forzado a cruzar por tercera vez el estrecho de Escila para arrostrar una vez más a la funesta Caribdis***, y que debía decir a aquél que me era imposible permanecer allí después de haber sido Dión objeto de tan indigno trato. (345d - 345e).”
L’al•lusió a Escil•la i Caràbids, la trobarem quan anem a Messina i el seu estret, que separa el continent i Sicília.
Hem pogut contemplar l’amfiteatre, exactament un minut, no podies entrar-hi dins. Desprès hem anat a l’espai romà que literalment, hem vist de lluny tot el que la vista podia contemplar. Tot plegat decebedor. Ací també els lavabos no funcionaven com cal!
