Ressenya: Roma soc jo

 He acabat de llegir la novel•la, Roma soc jo. La veritable història de Juli Cèsar, de Santiago Posteguillo, Trad. Mireia Alegre i Núria Parés. Rosa dels vents, Barcelona, 2022.

La novel•la és deixa llegir, especialment la part dedicada a Gai Mari, i alguns moments del judici a Dolabel•la. La novel•la abasta un període relativament curt en la vida de Juli Cèsar. Hi ha un apèndix, Nota històrica, on explica el context històric, i els seus plans de futur, es a dir, hi haurà continuació en la vida de Juli Cèsar. Quan comparés el què diu Suetonio, en la seva “Vida de los Césares”*, i el que explica Posteguillo, t’ha dones que Suetonio dedica dos pàgines  (131-132) a explicar les 671 d’aquesta novel•la, on imagina com devia ser el judici i els primers passos de Cèsar.

Suetonio no fa literatura, explica fets –almenys els fets que li interessa a ell-, mentre Posteguillo vol ficar-se dins dels personatges, per saber què volien, com sentien, però no ho acaba de aconseguir. Hi ha ofici, és un artesà, però com diria Sòcrates a Io**, no està gens inspirat per els deus, a Posteguillo, no li cal, perquè sap com fer-ho  per anar de best-seller a un altre. Cal saber fer el que fa Posteguillo, sens dubte, escriure es molt difícil, embastar històries versemblants, construir personatges dotats de personalitat pròpia, generar trames que atrapin al lector, no es feina fàcil. Però Posterguillo no es un Muñoz Molina, o un Jaume Cabré, i això en fa pensar amb el que deia Io –personatge de Plató- i la metàfora dels anells que va encadenant els lectors (533e).

Com sé que el que diu Posteguillo sobre les costums romanes son fiables? No ho podem saber, almenys els lectors que no sàpiguen de les costums romanes, es a dir, si no hem llegit cap història sobre Roma. Ell, segur, s’ho ha mirat, però tot queda difuminat, sense temps concret. Una de les tècniques que fa servir és anar enrere per explicar les històries dels principals personatges de la novel•la, mentre el centre d’aquesta història és el judici a Dolabel•la. En definitiva, obra distreta, anava a dir, discreta, potser esperava més, però això és tan subjectiu que no és pot generalitzar. 

Hi ha un apèndix (II) dedicat a glossari de termes llatins (pàg.679-700) que van apareixen a la novel·la. Al (III) hi ha un arbre genealògic de la família de Juli Cèsar. Al (IV) hi ha mapes de l'època, val la pena mirar-s'ho.

Islàndia: Glaciar Vatnajökull (I)

 Dia 3

M’he despertat amb el soroll del vent. Costa dormir sentint aquest soroll de fons permanent. Dutxar-se i anar a esmorzar, un bufet amb tota mena de menjar, salat o dols. La manteja no era fàcil de treure-la. Un bloc compacte i gens dúctil feia que el ganivet fos insuficient per extreure el bocí què un volia per traslladar-la al pa. Ja començaven be.

He sortit a la terrassa del hotel a fotografiar com sortia el sol al horitzó del mar. Seguia bufant el vent, uns 60-70km/h, allà o compten per metres per segons. El vent era vent viu i tonificant, et deixava les galtes glaçades. Un altra company havia fet un reconeixement del terreny, així, que anava sobre segur. Hi ha una petita caiguda d’aigua a uns 8’ del hotel. He anat fins allà, amb un fred i vent notable. He pogut rodejar l’hotel per tenir perspectives de tots els angles. A les 9:45h he arribat a l’habitació. A les 10h sortíem del hotel. Agafar les maletes i portar-les al autocar i començar la nostre peregrinació turística. A més, hi havia sol, el pronòstic del vent era que aniria afluixant durant el matí. Cal dir que l’hotel està situat en un lloc estratègic dins del no res. La seva geometria dona al espai un toc humà, dins de d’immensitat del terreny on estem. El sol ha havia començat a posicionar-ne per dominar-ho tot.

Hem anat seguint la carretera nº 1 que envolta tota l’illa cap el glacial Fjallsárlón. El paisatge per arribar-hi fa honor al nom del país Islàndia (Terra de Gel), tot nevat d’un blanc puríssim. Un paisatge que a l'estiu déu ser altra cosa. Hem arriba al pàrquing on hi ha un restaurant/hotel i un camí marcat que et conduïa  fins la llacuna de gel.

“La glacera de Vatnajokull ha canviat en la seva estructura i mida al llarg dels segles. A l'època de l'arribada dels primers pobladors d'Islàndia la glacera es trobava, segons sembla, uns vint quilòmetres la nord. Molt més extens a l'època de la petita glaciació, la glacera recula a partir de 1900 i entorn de 1934 crea el llac de Jokulsarlon. L'escalfament progressiu del planeta ha fet que el creixement del llac sigui intens. El 1975 ocupava una superfície de 8 km2 i avui arriba als 19km2.

La glacera puja fins als 900 metres, vista espectacular des de les ribes del llac. Els blocs de gel que acaben al llac poden arribar als 30 metres de costat, cosa que els fa imponents. Els fotògrafs gaudiran de mil clixés excel•lents sempre que la seva càmera no es congeli.

Els canvis de clima a nivell global fan que la retirada de la glacera s'acceleri i no se sap ben bé quin serà el futur del llac, encara que els geògrafs i geòlegs afirmen que es pot convertir en un fiord*.” (https://www.guia deislandia.es/lago-glaciar-de-jokulsarlon/)

El problema del camí era que el gel no estava gelat i havia lloc on hi havia bassals d’aigua que t’he fossaven els peu. Aquí els grampons ha fet la seva feia. Nosaltres hem anat seguint el camí, però dins la neu. L’espectacle era grandiós, les muntanyes, la glacera tot cobert de neu donava una sensació què un pastisser gegantí hagués muntat un merengue immens. Tot nosaltres, turistes, fèiem el camí cap el llac. La primera part del trajecte fa pujada i és clar, desprès baixada, hi havia un parell de llocs perillosos per els peu, massa aigua i poc gel. Al final et trobaves amb el llac. Blocs de gel t’he espera’n com si ells no tinguessin presa, però tal com va tot amb el canvi climàtic, aquest blocs tenen el dies comptats. Hi havia llocs on podies veure l’antic traçat de la anterior carretera que passava al costat del llac.

 

Desprès de tornar al pàrquing, sortejant les aigüeres, hem anat al nostre següent destí. El dia era extraordinari, un cel blau amb un sol lluent permetia gaudir de la natura. No feia un fred massa vull i això no és gens bo ni per la glacera ni per el paisatge.  Potser tot plegat té els dies comptats i això deuria ser motiu per pensar-hi en el que fem i no fem.

El següent paratge turístic ha sigut la llacuna de icebergs de Jökulsárlon. Hi havia la opció d’anar amb zodíac entre icebergs, però el mal temps no ho ha fet possible -això havíem de fer-ho el dia anterior-. L’autocar ens ha deixat a prop de Jöhulsárlon, un camí de terra que et condueix en 15’ a aquesta llacuna, a certa distància el gel semblava literalment onades de mar congelada, era un efecte formidable i magnífic. Desprès quant  arribaves a lloc, ja no hi havia aquell efecte màgic. A prop dels blocs de gel, un petit llac congelat, la gent feia una mena de ritual infantil, llançar pedres sobre el gel, hi havia una exposició de pedres que provenen dels troglodites que volien comprovar la resistència del gel. 

El bloc de gel hi havia una varietat de colors, hi havia gent que s’han filava on no tocava, el nostre diligent Ernesto, explicava que hi ha hagut més d’un accident mortal per culpa de la inconsciència de la gent, al pujar per el gel i caurà dins la gelera o la llacuna. Molt a prop, és veu la glacera gegantí de Jökulsárlon. Hi havia bloc de gel a peu de la llacuna. El canvi climàtic fa que tot aquella àrea no estigues congelada. 

Desprès hem seguit la marxa cap el nostre destí per dinar. No estava a prop de la llacuna. Hem anat per la carretera nº 1, i un desviament per anar a buscar la 204 Meðallandsvegur fins al nostre destí final, Magma és diu el nom del hotel i restaurant on hem dinat. Al costat d’uns embassaments. El lloc és molt bonic. Hi ha cabanes per els turistes, amb la neu el seu aspecte amb el dia que feia era realment espectacular. El dinar era truita salmonada i postra, tot molt bo. Tallat inclòs. El local era bonic, no massa gran, però hi havia gent que entrava per preguntar si havia lloc. El paisatge era de postal. He fet fotografies de l’entorn.

Com ahir no vàrem poguer visitar alguns llocs, avui si que ho fem. Hem anat aprofitant el camí, què ahir no es veia res, per el camp de lava i molsa d’Eldhraun.

“És cert que no és gaire comú trobar-se amb quilòmetres i quilòmetres de vastos camps de lava cobert de molsa islandesa. Així, quin tipus d'esdeveniments geològics van tenir lloc aquí perquè es formes aquest paisatge tan peculiar? Bé, tot va començar com un camp de lava normal: amb un volcà en erupció. Encara que en aquest cas va ser un episodi força dramàtic per a la illa. Tot va començar amb l'erupció de Laki, probablement una de les erupcions més violentes de la història d'Islàndia. El cataclisme va ocórrer sobre 1783 i 1784, i els danys col•laterals van ser quantiosos. No tant per l'explosió en si, el foc, la cendra i la lava expulsada, sinó pels danys a la collita i la fam que va venir després. Les conseqüències van ser que més del 20-25% de la població d'Islàndia va desaparèixer juntament amb gairebé el 80% dels animals domèstics. L'erupció va tenir tanta envergadura que es diu que el núvol de fum i cendra va arribar al territori francès, segons diuen, bloquejant la llum solar.” (https://www.islandia24.com/eldhraun-campo-lava-islandia/)

L’extensió i dimensió del desert de lava i molsa malgrat què és molt impressionat, el lloc per veure’l no veiés més del que ja havies vist anant en l’autocar. A més, el lloc estava congelat i era perillós, hi havia un munt de turistes. Per el nostre guia, era un altra fita per marcar els llocs clàssics. Per variar, no portàvem els grampons. Uns 15’ inútils, però què els turistes ho tenim que en passar. 

Camí de Sant Jaume: Manresa-Montserrat (II)

 

Montserrat