Remuntant el riu Llobregat (2.1)

 Sallent

Balsareny

Iberpotash, SA

Còlonia de Vilafruns

Recomanacions musicals

 

              

Art i musica: Jean Auguste Renoir

 

Jean Auguste Renoir (1841-1919

Obituari: Matin Amis (1949-2023)

I

Ritmos de pensamiento

“Las dos frases más celebres de Stalin son: 1) “La muerte soluciona todos los problemas. No hay hombre, no hay problema”; y 2) (aquí estaba aconsejando a los interrogadores sobre cómo arrancar una confesión concreta) “Golpead, golpead y golpead otra vez”.”

La teoría

“- Déjalo Koba, no te pongas en ridículo: Todo el mundo sabe que la teoría no es tu fuerte. La observación salió de los labios del viejo y sabio comunista David Riazonov. La ofensa le costó cara.”

“Al poco de morir Lenin, en abril de 1924, Stalin dio una serie de conferencias que más tarde se publicaron en forma de libro con el título de “Fundamentos de leninismo”. Era prácticamente una antología de citas. Las citas se las había preparado un ayudante de investigación llamado F.A.Xenofóntov. También este pagaría por su colaboración.”

“En 1925, Stalin nombro tutor personal suyo a Jan Sten, subdirector del Instituto Marx-Engels. La misión de Sten era conseguir que Stalin progresará en su compresión del materialismo dialéctico (…)”.

“Las clases finalizaron en 1928. En diciembre de 1930, Stalin se sentía ya preparado para ser profesor de sus profesores. En calidad de dictador indiscutible  (…) encontró tiempo para dirigirse al Instituto de Profesores Rojos en los siguientes términos:

“Tenemos que poner boca abajo y dar la vuelta a todo el montón de mierda que se ha acumulado en cuestiones de filosofía y ciencias naturales”  (…)”

“A Xenofóntov, colaborador de Stalin en “Fundamentos de leninismo”, se le dijo que dejara su trabajo. Acabó fusilado. Jan Sten fue denunciado por ser “lameculos de Trotski”. Acabó fusilado. La suerte de David Riazanov (“Déjalo, Koba”)  fue un poco más insólita.

Riazanov fue denunciado por I.I.Rubin – que era el protector de Riazanov-, fue sustituido, expulsado del Partido y confinado. Acabó fusilado.”

“Parece que el único superviviente de aquellas discusiones teóricas fue Abram Deborin. “ En la diatriba de Stalin que anteriormente mencionaba, tuvo estas palabras sobre Deborin:

“Hay que machacar todo lo que ha escrito el grupo de Deborin” –personaje influente por aquellos años-, que murió (en la pobreza) en 1963, una fecha asombrosamente tardía.”

Pon un piano en tu vida/ Posa un piano a la teva vida (i III)

 

Si a la literatura -Orgull i prejudici, de Jane Austin- apareix el piano, és perquè la seva realitat era ja un fet. Cap el 1840 hi havia molts pianos a les cases. De fet, la fabricació dels pianos estava en mans de a prop de dos centes empreses què si dedicaven. A França també la fal·lera per  tenir un piano, era una realitat. Érard i Pleyel, eren les fabricants més importants. Com diu Figes, la sinèrgia produïda entre fabricants i artistes (Liszt) "permetia a aquestes empreses anunciar el seus pianos i mostrar tot del que eren capaços de fer quant estaven en les millors mans; potser aquest sigui un dels primers casos de branding amb personatges famosos" (pàg.125) 

Per remarcar la importància d'aquest fenomen, Figes dona dades espectaculars i sobretot sorprenents: "Es calcula que el 1845, a París, que tenia una població d'aproximadament d'un milió de persones, havia uns setanta mil pianos i cent mil persones que sabien tocar." (pàg.125)  Heine sempre tan crític amb tot podia lamentar-se de que "s'ofega  un en musica, no hi ha pràcticament una casa a París en la que este un a resguard, como en l'arca del diluvi." (pàg.125)

Ara, tothom toca el mòbil, i el piano sembla cosa del passat, però aquell passat, el piano era un tret de prestigi social. En una societat burgesa, una jove que toques el piano es considerava un bon partit. La literatura de l'època ho reflexa abastament. En un món d'home, el piano, ha permetre a les dones ser el centre d'atenció del cercle familiar per projectar-se més enllà del espai de privacitat on estaven recloses. 

Una important innovació del piano ha ser el disseny horitzontal, que permetia encabir-ho dins la sala d'estar, generalitzant la seva  presència en moltes llars. Si a més sumen, la extensió de les partitures per tota classe de nivells, podem intuir que l'únic entreteniment, "culte", fins l'arribada de la ràdio i el gramòfon, el piano era la veu melodiosa  que envaïa les habitacions de les cases burgeses durant el segle XIX i a començament del segle XX.

Pon un piano en tu vida/ Posa un piano a la teva vida (II)

 

II

Mozart i Beethoven pagaven el lloguer composant variacions senzilles de melodies de opera populars. El compositor vienès Josef Gelinek, una "fàbrica de variacions de piano al por major composta per un sol home", acumulà un patrimoni de 42.000 gulden (110.000 francs) a partir de les vendes de exportació a tota Europa, com és pot llegir en l'obra de Orlando Figes. "Czerny fou encara més laboriós. En 1848, el seu editor en anglès, Robert Coks & Co., publicà una llista de totes les obres impreses d'aquest autor fins aquell moment. De les 798 opus publicats fins al moment, 304 estaven basades en melodies d'unes 87 operes" (pàg.124)

Al darrera d'aquesta activitat febril, si trobava l'augment de propietaris de piano, que és va produir en les primeres dècades del segle XIX. Si el segle XVIII, el piano forte un objecte car. La introducció de millores fetes per fabricants com Sèbastien Érad, de París, y John Broadwood, de Anglaterra, convertir-ho en un objecte "molt més robust, amb major acció de contrapès i amb pedals que permetien augmentar el so, prolongant les notes i assolir uns registres més amplis, el que va permetre a Beethoven escriure  les seves obres de piano madures." (pàg.125)

Cap el 1810 un piano -fabricat a escala industrial- per Broadwood, costava 40 lliures. Tal que indica Figes, "En la novel·la Orgull i prejudici, de Jane Austin (1813), el piano era un element que podia trobar-se no sols en les llars dels terratinents, com lady Catherine de Bourgh, sinó també en la llar de la família Bennet i d'altres cases menors de Longbourn, com la de la família Lucas i  la dels Bingley, encara no en la del menys pròsper tiet  Philips, on els jocs de cartes substituïen a la musica com principal forma d'entreteniment nocturn." (pàg.125)  

La natura necessita reciclar-se

 Llegint “La condició humana” (1958) de Hannah Arendt, trad. Oriol Farrés, Empúries, labutxaca. Barcelona 2021, al capítol III. El treball, diu el següent:

“De ben segur que aquest aspecte destructiu i devorador de l’activitat laboral només és visible des de la perspectiva del món i en contrast amb l’obra, que no prepara la matèria per a la incorporació, sinó que la canvia i la converteix en un material per tal de treballar-hi i, en acabat, utilitzar el producte final. Des del punt de vista de la naturalesa, allò que és destructiu és l’obra més que no el treball, ja que el procés de l’obra arrenca la matèria de les mans de la natura sense retornar-la al curs ràpid del metabolisme natural de l’organisme viu.” (pàg.115)

Aquest fragment, apunta una qüestió substancial –la distinció entre treball i obra (ponos i ergon) evoluciona a través de les distincions entre animal laborans i homo faber (“el treball del cos i l’obra de les mans” pàg.100 ) i treball productiu  i improductiu, entre treball manual i intel•lectual-, aquestes distincions, Marx, per exemple, eleva la distinció entre treball productiu i improductiu com eix de la seva metafísica del treball: “la creació de l’home a través del treball” és una constant en el seu pensament.

Si no volem destruir la natura, que estem en condicions de fer-ho, caldrà una autèntica revolució en la nostra capacitat de treballar. El nostre sistema actual –capitalisme financer- malgrat que mou diners en quantitats ingents, encara necessita de la transformació de la natura per satisfer les nostres necessitats. Tenim que respondrà a la qüestió fonamental: Fins a on volem arribar en la destrucció de la natura?