Dia 2
Màlaga
A primera hora del matí (7h) he sortit a córrer per el Passeig Marítim direcció Los Boliches. El passeig és interminable. Era fosc, hi havia gent que encara estava de festa, molt pocs corredors, m’he trobat dos noies que corrien davant meu, eren japoneses, així ho he decidit. Poca activitat de gent passejant, era massa d’hora. A les 7:48h he arribat al hotel, dutxar-se i anar a esmorzar, torrades i caputxino.
Avui hem anat a Màlaga capital. Hem agafat Renfe. Hi ha un paquet per fer-ho servir durant tota la setmana per 10€. Una molt bona opció per oblidar-se del cotxe. El trajecte des de Fuengirola fina a Màlaga son 45’. Hi ha una bona colla de parades, però en tot cas, el trajecte és distret, hi pots veure una proliferació d’urbanitzacions al costat del tren. Moltes dels habitatges deuen de ser molt cars. Ací, preferim tenir habitatges de luxe que no pas habitatges de protecció social.
A les 9:20h hem agafat el tren a les 10:10h estàvem a l’estació Màlaga-Alameda (fi de trajecte). A la sortida, sense tenir clar el pla, hem vist un autobús turístic, i sense masses manies l’hem agafat. No ha sigut una mala idea.
Érem a la parada 2 i hem fet el llarg recorregut per el Port (3), Plaça de la Marina (4), Passeig del Parc (5), Passeig de la Farola (7) passant per la Malagueta –platja i guinguetes -, Plaça de Braus (9) i recorregut per el Passeig de Reding, per anar a buscar El Castell de Gibralfaro (10). Ací hem baixat del bus, des de la segona planta del bus, feia fred i la sensació no era gens agradable. Al bus a part del preu, hi havia el paquet per entrar al Thyssen. Des de l’alçada del castell, les vistes son magnífiques, no estàvem sols, les inevitables turistes com nosaltres ens acompanyaven en el nostre recorregut.
a.jpg)
a.jpg)
a.jpg)
a.jpg)
a.jpg)
a.jpg)
a.jpg)
“El castell de Gibralfaro va ser construït al segle XIV per albergar les tropes i protegir l'Alcassaba, convertint-se en la fortalesa més inexpugnable de tot Al-Àndalus. Rep el seu nom del toponímic (Yabal, en àrab, mont i Faruh, ayamí del grec Faros, far) apareixent esmentat a les fonts, amb relació a l'existència d'una ràbita de caràcter religiós al segle XII, amb l'habitatge d'un santó , encara que sense poder afirmar que hi hagués algun tipus de fortificació al segle XIII. Amb anterioritat, va ser utilitzat per fenicis i romans (trobant restes de ceràmica i estructures arquitectòniques des d'època feno-púnica). El tipus de fortificació correspon a un model força tardà del segle XIII, acceptant-se com a data de la seva execució el regnat de Iussuf I, entre els anys 1344-1354. Se sap que a la seva mort no estava acabat i que es va concloure sota el regnat del seu fill Muhammad V, aplicant-se les necessitats imposades pels avenços de l'artilleria i les tàctiques militars, que obligaven a crear un sistema de protecció o baluard per a l'Alcassaba . Gibralfaro era l'últim i principal bastió o reducte defensiu, comunicat amb l'Alcassaba per un camí emmurallat, la Coracha, que era el seu únic punt d'accés.”
Desprès de passejar-nos per les passarel•les que connecten les torres, hem baixat a trobar l’Alcassaba. El recorregut és feixuc perquè baixa molt, però no hi ha escales i sí una pendent que acaba sent molt molesta, a més hi havia molta gent i la temperatura anava pujant, feia calor. En aquests llocs, no sempre hi ha indicacions clares per on anar. Nosaltres hem tingut que fer una volta molt gran per trobat l’accés a l’Alcassaba. Hem accedit per la plaça on és troba el Teatre Roma, queda molt poc, i al costat l’accés al lloc. Torna a pujar per escales i rampes, ple de gent aquella hora. Desprès del fred del bus, ara teníem calor. El lloc vist des de fora sembla una mica a l’Alhambra. Molts turistes, anglesos, italians, russos i també nosaltres. Tarongers, patis amb fonts d’aigua, devia ser un lloc esplèndid, encara guarda allò que els àrabs hispans –vuit cents anys, no podem dir que van estar de pas- podíem dir que era casa seva.
“A l'època dels regnes de taifes, als coixins es deu segons les fonts, la decoració de l'Alcassaba i es monumentalitza la Torre de Maldonado amb columnes de marbre i inscripció al seu collarí en lletres cúfiques, així com els sòcols que decoren amb emmagatzema les cases del barri d'habitatges del segle XI. A més, les mateixes fonts també esmenten l'ús de l'Alcassaba com a presó d'estat. Durant la dinastia almohade s'estableixen importants relacions entre Màlaga, Algesires i Almeria amb els ports magribins. L'Alcassaba continua sent una autèntica ciutat palatina, independent en totes les seves funcions de la madina.
Durant el període de pertinença al Regne Natzarí de Granada, a la segona meitat del segle XIV amb els governs de Iussuf I i Muhammad V (del 1333 al 1391) és un període d'estabilitat. La ciutat de Malaqa té un gran desenvolupament, arribant a tenir uns 150.000 habitants. En aquest moment la fortalesa de l'Alcassaba ha deixat de ser només una fortificació per convertir-se en el palau-fortalesa, seu del govern de la ciutat. Es presenta com a dues fortaleses una dins de l'altra i protegida per una sèrie de fortificacions abans d'accedir als recintes tancats. Cap al 1340 s'estava generalitzant l'artilleria, quedant en evidència que des de la muntanya propera de Gibralfaro l'interior de la fortalesa era vulnerable. Yusuf I va escometre les obres del Castell i de la Coracha, encara que ambdues obres potser no estiguessin acabades a la seva mort el 1354 i les finalitzés el seu successor Muhammad V.*”
a.jpg)
a.jpg)
a.jpg)
a.jpg)
a.jpg)
a.jpg)
a.jpg)
