Recomanacions musicals

 

Art i musica: Pierre Bonnard

 

Pierre Bonnard

 (1867-1947)

Recomancions musicals

 

Reseña: La sociedad del desconocimiento (II)

Daniel Innerarity, La sociedad del desconocimiento, Galaxia Gutenberg. 2ª ed. Barcelona, 2022.

6

Epistemocracia: arrogantes y crédulos

Si en el orden político la distinción derecha e izquierda se sigue utilizando, a pesar de la indistinción de las políticas económicas, en el orden del conocimiento Innerarity contrapone a “arrogantes contra crédulos, a quienes confían demasiado en el saber frente a quienes confían demasiado poco en él y se creen cualquier cosa” (pág.87). Toda una constelación de discursos “mágicos” –negacionismos, teorías conspiratorias, escepticismo- se enfrentan a un modelo de saber que está en crisis. Innerarity ve su origen en la “epistemologización de lo político” (pág.87).

La sociedad del conocimiento utiliza se basa en el saber, que aplica a la tecnología, al crecimiento económico, y ahora a la política (pág.87). Los gobiernos utilizan el prestigio de la ciencia para diseñar sus políticas, los cantos de sirena de los expertos, datos y certezas pretenden legitimar la acción de los gobiernos. ¿Quién puede oponerse a la avalancha de cifras y datos? En el horizonte se pretende difuminar el  debate político, la deliberación o confrontación dialéctica, por el  dictamen experto, inapelable por ser exacto y neutro. Sin embargo, es precisamente este enfoque el que nuestro autor pone en cuestión.

Según Innerarity, “la epistemocracia estaría guiada por la creencia de que muchos problemas sociales y políticos sólo se pueden resolver cuando se entienden como problemas de conocimiento”  (pág.88). 

La epistemocracia pretende disolver la política que en democracia, supone participación, diálogo, debate, mayorías y minorías, responsabilidad, valores. Como bien dice nuestro autor, “detrás de todo ello está la suposición de que hay un camino directo que va de la evidencia a la política correcta. Curiosamente, hay reminiscencias platónicas, cuando se apela al saber de los que saben, pues, sólo ellos, son capaces de saber lo que mejor nos conviene.

En el modelo epistemocrático, los ejes centrales no son la justicia o la igualdad, sino lo verdadero y lo falso. Se puede tener conocimientos, pero eso, no supone implementar buenas políticas. La existencia de los expertos, no ha resuelto, los problemas que suscitó la crisis del 2008 o las disputas entre experto a causa de la pandemia. Por momentos, en el caso de la pandemia, muchos expertos se arrogasen el papel de gobernantes ante la docilidad de nuestros gobernantes. Como afirma Innerarity, “la democracia no tiene por objetivo alcanzar la verdad (aunque muchos ciudadanos así lo piensen y muchos políticos así lo digan), sino decidir con la contribución de toda la ciudadanía sobre la base de que nadie –mayoría triunfante, élite privilegiada o pueblo incontaminado- tiene un acceso privilegiado a la objetividad que nos ahorre el largo camino de la discusión pública” (pág.90-1).

En democracia, el conocimiento experto, no determina de manera inequívoca el plan de acción a desarrollar. Si así fuera, ¿qué sentido tendría la política? La política no puede ignorar el conocimiento, pero debe conjugarse con una multiplicidad de intereses en juego, y la acción política debe llevarla a cabo teniendo en cuenta el interés de la sociedad. 

El conocimiento científico, ha posibilitado la vacuna del Covid-19 en tiempo record. Pero, también ha generado controversias en la comunidad científica. Estas controversias, son producto, de lo que Innerarity denomina “sociedad del desconocimiento”. Cada avance implica abrir brechas de ignorancia, que hay que saber gestionar. Sabemos muchas cosas, pero, también somos más conscientes de la amplitud de nuestra ignorancia. Criticar a los expertos, no supone inmediatamente entrar en el terreno de lo irracional. Como dice el autor: “Tan absurdo sería no tomar en consideración el saber científico disponible como dejar de explorar las opciones que ese saber permite” (pág.93).

Las explicaciones alternativas, son producto de la desconfianza que produce la alianza entre el poder político y la ciencia, pues, “la política que se entiende sin alternativa provoca hechos alternativos” (pág.93). Innerarity sostiene que frente al negacionismo, sea del cambio climático, o lo sucedido en la pandemia, no es tanto, apelar a la verdad, sino en “repolitizar los conflictos y permitir una articulación entre los hechos y las decisiones  que no sea vista como una imposición, sino como un ejercicio de libertad” (pág.93). La política no puede ser el brazo ejecutor de los designios de los científicos. Precisamente, porque la comunidad científica también está llena de controversias y opiniones dispares. 

La solución a este negacionismo pasa por más conocimiento, debate social y político, supone la participación de la sociedad  de los “tertulianos”, que no son expertos en determinadas cuestiones, pero que pueden opinar como ciudadanos. Nadie puede ser experto en todo, la división del conocimiento es de tal calibre que todos somos “crédulos” en el terreno del saber experto. Innerarity reivindica lo que las sociedades democráticas puede hacer en este debate, pues, “cuando está bien diseñada –las instituciones- y es viva su cultura política, puede permitirse el lujo del ensayo y el error, llegando incluso a sobrevivir a la incompetencia de los representantes y a la irracionalidad  de la gente” (pág.95).

Sería deseable no poner a prueba esa combinación  -incompetencia e irracionalidad-, entre otras cosas, porque las instituciones, también son afectadas por dicha combinación. Las derivadas del “autoritarismo posdemocrático” (Josep Ramoneda), podrían poner en tela de juicio a la misma idea de democracia.

Isàndia: Keflavik-Barcelona

 Dia 5

Desprès de la ressaca de l’aurora boreal, que almenys l’hem pogut veure, ni què sigui discreta (3kp), aquest matí, a l’hora del esmorzar, tothom parlàvem de l’aurora que per fi havíem aconseguint veure. M’he despertat a les 6h. Dutxar-se, arreglar la maleta què faltava i baixar al menjador del restaurant Brigde (pont). L’espai era reduït, però molt funcional. M’he pres dos caputxinos. La mantega tens que treure-la amb penes i treballs. Torrades i dolços, què farem! Segur que a partir de dilluns, dieta, si o si (no).

Ara son les 8:20h afora hi ha torb amb una mica de neu, estem a 1º. A les 8:45h sortirem cap a l’aeroport de Kleflavik que està a 10’ del hotel Courtyard Marriot. El viatge s’ha acaba i ha estat una experiència  molt interessant, per el s paissatges, per la gent, per els meteors amb aquest viatge intens i inoblidable, almenys per mi, és clar.

A l’hora prevista hem agafat l’autocar, la nostre cap de colla, ha fet un altre emotiu discurs al nostre conductor, en Hans, un home de 1.90 d’alçada, ex jugador de handbol a Tenerife fa d’això molts anys, policia durant més de 15 anys i ara conductor d’autocars per a turistes. Es natural què en un país on tot ha canviat moltíssim, la gent s’hagi adaptat. Hem fet l’ onada  en honor seu, ell ho agraït amb anglès –podies entendre que agraïa la nostra empatia per ell-.

Arribar a l’aeroport, abraçades i acomiadar-se del nostre  diligent guia Ernesto. He fet un parell de fotografies del exterior. Dins ja hi havia l’activitat normal d’un aeroport relativament petit. Facturar maletes, control de passatger amb arc de triomf inclòs, he tingut que treure’m les botes. Tot força ràpid i desprès hem comprat  una tenda Duty free, un parell de regals.

Tots els seients estaven ocupats, l’aeroport es petit. A les 10:35h indicaven la porta d’embarcament. Hem aprofitat per anar volant al lloc i hem pogut asseure’s. A més, l’avió de Vueling arribava 25’ de retard. S’ha fet una cua enorme, nosaltres descansant i hem embarcat dels últims.

Ara estem volant a 11000 metres d’alçada i afora hi ha una temperatura de -40º. Ara son les 12:40h en l’horari de Islàndia. El comandant del vol, ha dit que arribarem sobre les 17h. Pràcticament, recuperem el retard inicial. Literalment, el viatge no acaba fins que tanques la porta de casa, però el viatge a Islàndia s’ha acabat i ha sigut una autèntica experiència –aquesta paraula, ara, té connotacions diria que màgiques-. 

L’avió aterrat a les 17h. Hem recuperat el retard. Però a l’hora de recollir les maletes, aquestes s’han fet esperar una eternitat. Aquesta vegada no hem tingut que passar per cap control –aparent-. Hem estat a prop de 45’ per recollir-les. Ben mirat no hem recuperat el temps de retard. Una vegada agafades les maletes hem sortit cap a la porta de sortida. Hem anat al lloc que ens espera l’autocar què ens esperava era el mateix que ens havia portat a Barcelona. A les 19h paràvem a Sabadell i 15’ desprès arribàvem a casa. Hem portat les maletes uns 8’ fins la porta de casa, eren les 19:30h quant tancaven la porta de casa, i el viatge havia finalitzat.

PD: La roda d’una de les maltes s’ha fet malbé, ja veurem com s’arregla!

Barça-R.Madrid: Desfeta al Estadi!

 

Barça-R.Madrid (0-4)

El Barça no jugarà la final de la Copa del Rei, perquè avui no ha sapigut gestionar el gol que ha encaixat al 45' d'una primera part molt igualada. Una primera part que semblava que acabaria amb empat, però què en una jugada clàssica del R.Madrid, s'ha plantat davant de Ter Stegen que no ha pogut evitar el gol de Vinicius. El Barça havia jugat be, però sense encert a la porteria del R.Madrid.

A la segona part, tot ha estat en contra, sobretot, l'estat d'ànim d'un Barça sense esma per evitar les transicions letals del Madrid, de la mà de Benzema, el millor de tots, amb un hat trick. Si el segon del Madrid, ha deixat glaçat el Camp Nou, el penal infantil fet per Kessie, ha acabat de enfonsar al Barça. Els canvis han tornat a evidència la falta de talent especialment a la davantera. Un partit per oblidar, però que fa pensar que al armari encara queden tots els fantasmes del passat. Les pica barallares amb Vinicius, han desviat l'atenció del mal joc desplegat a la segona part. Xavi no ha sabut fer reaccionar a l'equip.

Islàndia: Cercle Daurat i Llacuna blava (II)

Desprès hem reprès el nostre itinerari per anar a un altra lloc emblemàtic, el Parc Nacional de Thingvellir.

“Þingvellir està connectat al cinturó volcànic i de fissures que travessa Islàndia anomenat dorsal de l'Atlàntic mitjà. La dorsal s'estén al nord des de l'oceà Àrtic i al sud al llarg de tot l'Atlàntic.

L'estiu del 2000 es van produir dos terratrèmols greus al sud d'Islàndia. Tot i que la seva font es trobava entre 40 i 50 quilòmetres al sud-est de Þingvellir, les pedres van caure de les parets del barranc i l'aigua va esquitxar de les esquerdes. L'aigua de l'esquerda de Flosagjá, normalment cristal•lina, es va tornar tan tèrbola que no es veien les monedes que hi havia al fons. Els terratrèmols van ser el resultat del moviment dels límits de les plaques eurasiàtiques i nord-americanes que travessen Islàndia. Al sud, les plaques passen uns pocs per sobre de l'altre, però a Þingvellir, es trenquen i la terra entremig s'enfonsa. Lluny dels límits de les plaques, l'activitat és força constant, uns dos centímetres a l'any, però, a les mateixes zones del rift, l'estrès tensiu s'acumula durant un llarg període i després s'allibera en un esclat d'activitat quan s'arriba als límits de la fractura.

Islàndia deu la seva existència a un plomall del mantell que produeix el doble de matèria volcànica que la dorsal de l'Atlàntic mitjà. El plomall del mantell es troba a l'est del canal de la carena, però el cinturó eruptiu tendeix a seguir el plomall, i és allà on l'activitat volcànica és més gran.

La zona del terratrèmol es forma on es deriva el cinturó eruptiu. En el cinturó eruptiu, es forma una nova escorça terrestre que s'acumula a les vores de la falla i s'allunya gradualment. Les roques més antigues del país es troben així molt lluny del cinturó eruptiu, a l'est i l'oest del país. Þingvellir es troba en un graben de set quilòmetres d'ample que es troba entre les falles d'Almannagjá i Heiðargjá. Està cobert de lava de 10.000 anys que es va originar en un cràter al sud del mont Hrafnabjörg.

Durant el temps transcorregut des que la lava va fluir, l'enfonsament del terreny ha estat d'uns 40 metres i l'extensió o rifting d'uns 70 metres. La vall del rift forma part d'una regió volcànica i de fissures activa que s'estén al nord des dels afores de la zona de Reykjanes fins a la glacera Langjökull. Els límits exteriors d'aquesta són la roca de Súlnaberg al mont Botnssúlur i, a l'est, els monts Lyngdalsheiði i Laugarvatnsfjall.

El paisatge de Þingvellir és ara tranquil i diferent al de l'època en què Grímur geitskór va triar el lloc per a l'assemblea general. A la saga Sturlunga es diu que el riu Öxará havia estat desviat cap a Almannagjá i cap a Þingvellir. Aleshores, el riu Öxará va canviar l'aspecte del lloc a través de la sedimentació, i l'enfonsament del terreny va provocar la invasió de l'aigua fins al lloc de muntatge. Podem suposar que la subsidència ascendeix a gairebé quatre metres des de quan es va establir l'Alþing l'any 930.”

(https://www.thingvellir.is/en/education/nature/ tectonic-movements/)

Per veure la història del país.

(https://www.thingvellir.is/en/education/history/ settlement-of-iceland/)

Aquests llocs, sempre estan en perfecta estat de revista. Un pàrquing ampli, permet aparcar sense cap problema, segurament, al estiu deu ser més complicat. Sort dels grampons, perquè el camí estava glaçat i a més hi havia una petita pujada-baixada què podies relliscar amb facilitat. Veure el treball de les plaques tectòniques, es un espectacle gegantí. Hi havia un camí que és el resultat de les forces tectòniques, les d’Amèrica del Nord i l’Euroasiàtica i una “placa microtectònica anomenada Hreppafleki”.

(https://www.thingvellir.is/en/education/nature/tectonic-movements/)

Un salt d’aigua mig congelat va ser el lloc on és va fer “Joc de Trons” i el país del gel. El lloc era molt fotogènic, molts turistes fèiem fotografies. Per mi, ha sigut el lloc més impressionant de tots el llocs que hem anat. Però, això és molt subjectiu. Segur, que no tothom estaria d’acord amb mi.

El temps 17h es tornava a tirar a sobre perquè encara quedava l’altra atracció, la llacuna blava a prop de Keflavik. El trajecte a anat des de paratges naturals, plens de neu, a endinsar-se a l’àrea de la capital. A prop de una hora i mitja d’autocar per arribar a lloc, el sol es posava, però una banda de núvols li donava un aspecte força bonic amb el sol lluita’n per no desaparèixer. Hem passat per la ciutat i desprès cap un terreny nevat que ens ha conduït al complex geotermal, Blue Lagoon.

Reykjavík

“La Llacuna Blava és blava a causa de la manera com la sílice, l'element emblemàtic i més abundant de la llacuna, reflecteix la llum visible quan està suspesa a l'aigua. Tota la matèria reflecteix la llum visible. Depenent de l'estructura molecular d'una entitat determinada, reflecteix un color específic de la llum visible. La pintura vermella, per exemple, és vermella perquè està dissenyada per reflectir només les longituds d'ona vermelles de la llum visible. Totes les altres longituds d'ona (o colors) són absorbides per la pintura. Per entendre aquest concepte, és útil entendre la naturalesa de la llum visible. La llum visible és l'espectre d'energia electromagnètica que pot ser percebuda per l'ull humà. Es mou a 300.000 metres per segon en ones que són aproximadament de la mida d'un cap d'agulla. A més, tot l'espectre de color de la llum visible està abastat per la llum blanca. Això es pot mostrar amb l'ajuda d'un prisma.

Quan la llum visible troba matèria, el seu comportament depèn de la longitud d'ona de la llum i de l'estructura molecular de la matèria. En general, les diferents longituds d'ona són absorbides o reflectides. Els colors reflectits són el que veiem. Els colors absorbits són invisibles.

Tornant a la sílice, un compost mineral format per silici i oxigen amb la signatura química SiO², és evident que quan aquest mineral bioactiu està suspès a l'aigua, reflecteix només les longituds d'ona blaves de la llum visible. La resta de colors s'absorbeixen. Així, la Llacuna Blava és blava.”

(https://www.bluelagoon.com/stories/why-is-the-blue-lagoon-blue)

Hem estat a prop de dues hores. L’experiència és sensacional, sortir a 0º i ficar-te a 36º es una contrastat formidable. Una polsera permet accedir-hi al complex, on una pila d’armariets  permet ficar la roba amb el teu número de polsera. Amb la polsera dins la llacuna et dona accés a una beguda –he pres un beuratge de color verd- que no està malament, potser a Ernesto, deia que era boníssim, havia exagerat una mica. També m’he posat a la cara una crema per millorar l’aspecte. Al cap de set minuts tenies que treure-te-la, sinó és convertia en una mena de mascara de ciment, potser algú ja li devia anar bé. Tot plegat dins d’aquella aigua calenta, plena de vapor semblava tot una mica irreal. L’alçada del aigua és 1,40m tothom amb aquelles mascares semblava un carvanal de pel•lícula de por. 

Com l’aigua té propietats corrosives, no era bona idea fer de nedador, així, tothom anava caminant dins l’aigua. La foscor començava a envair-ho tot. 

Desprès de més d’una hora i mitja, hem sortit del aigua, hem anat a les dutxes, vestir-nos i sortir del complex sempre amb la polsera què obria les portes Afora, alguns companys esperaven. El complex és un lloc luxós i molt acollidor. Sortir al carrer on un camí et deixa fins al pàrquing. Cal dir que tota la llacuna és artificial, la mà del home ha fet el miracle d’aprofitat les aigües geotermals. Eren a prop de 18h quan sortíem cap a Keflavik per anar al hotel Courtyd by Marriot. 

Un hotel de luxe, molt a prop del aeroport. L’habitació es gran i funcional. El bany de disseny. A les 20:30h hem sopat, xai i postra. La nostre cap de colla Mª Josep ha fet el clàssic panegíric al nostre guia, inclòs una gratificació inesperada per ell i en Hans. Ha estat un moment que segurament no s’ho esperava. Ernesto, ha agraït de cor les mostres de gratitud i estima que s’ha la guanyat amb escreix.  Desprès hem quedat què a les 3:00h potser veuríem l’aurora boral. Ara son les 23:34 quan estic escrivint aquestes notes. Demà toca anar al aeroport cap a Barcelona.