Islàndia: Cercle Daurat i Llacuna blava (II)

Desprès hem reprès el nostre itinerari per anar a un altra lloc emblemàtic, el Parc Nacional de Thingvellir.

“Þingvellir està connectat al cinturó volcànic i de fissures que travessa Islàndia anomenat dorsal de l'Atlàntic mitjà. La dorsal s'estén al nord des de l'oceà Àrtic i al sud al llarg de tot l'Atlàntic.

L'estiu del 2000 es van produir dos terratrèmols greus al sud d'Islàndia. Tot i que la seva font es trobava entre 40 i 50 quilòmetres al sud-est de Þingvellir, les pedres van caure de les parets del barranc i l'aigua va esquitxar de les esquerdes. L'aigua de l'esquerda de Flosagjá, normalment cristal•lina, es va tornar tan tèrbola que no es veien les monedes que hi havia al fons. Els terratrèmols van ser el resultat del moviment dels límits de les plaques eurasiàtiques i nord-americanes que travessen Islàndia. Al sud, les plaques passen uns pocs per sobre de l'altre, però a Þingvellir, es trenquen i la terra entremig s'enfonsa. Lluny dels límits de les plaques, l'activitat és força constant, uns dos centímetres a l'any, però, a les mateixes zones del rift, l'estrès tensiu s'acumula durant un llarg període i després s'allibera en un esclat d'activitat quan s'arriba als límits de la fractura.

Islàndia deu la seva existència a un plomall del mantell que produeix el doble de matèria volcànica que la dorsal de l'Atlàntic mitjà. El plomall del mantell es troba a l'est del canal de la carena, però el cinturó eruptiu tendeix a seguir el plomall, i és allà on l'activitat volcànica és més gran.

La zona del terratrèmol es forma on es deriva el cinturó eruptiu. En el cinturó eruptiu, es forma una nova escorça terrestre que s'acumula a les vores de la falla i s'allunya gradualment. Les roques més antigues del país es troben així molt lluny del cinturó eruptiu, a l'est i l'oest del país. Þingvellir es troba en un graben de set quilòmetres d'ample que es troba entre les falles d'Almannagjá i Heiðargjá. Està cobert de lava de 10.000 anys que es va originar en un cràter al sud del mont Hrafnabjörg.

Durant el temps transcorregut des que la lava va fluir, l'enfonsament del terreny ha estat d'uns 40 metres i l'extensió o rifting d'uns 70 metres. La vall del rift forma part d'una regió volcànica i de fissures activa que s'estén al nord des dels afores de la zona de Reykjanes fins a la glacera Langjökull. Els límits exteriors d'aquesta són la roca de Súlnaberg al mont Botnssúlur i, a l'est, els monts Lyngdalsheiði i Laugarvatnsfjall.

El paisatge de Þingvellir és ara tranquil i diferent al de l'època en què Grímur geitskór va triar el lloc per a l'assemblea general. A la saga Sturlunga es diu que el riu Öxará havia estat desviat cap a Almannagjá i cap a Þingvellir. Aleshores, el riu Öxará va canviar l'aspecte del lloc a través de la sedimentació, i l'enfonsament del terreny va provocar la invasió de l'aigua fins al lloc de muntatge. Podem suposar que la subsidència ascendeix a gairebé quatre metres des de quan es va establir l'Alþing l'any 930.”

(https://www.thingvellir.is/en/education/nature/ tectonic-movements/)

Per veure la història del país.

(https://www.thingvellir.is/en/education/history/ settlement-of-iceland/)

Aquests llocs, sempre estan en perfecta estat de revista. Un pàrquing ampli, permet aparcar sense cap problema, segurament, al estiu deu ser més complicat. Sort dels grampons, perquè el camí estava glaçat i a més hi havia una petita pujada-baixada què podies relliscar amb facilitat. Veure el treball de les plaques tectòniques, es un espectacle gegantí. Hi havia un camí que és el resultat de les forces tectòniques, les d’Amèrica del Nord i l’Euroasiàtica i una “placa microtectònica anomenada Hreppafleki”.

(https://www.thingvellir.is/en/education/nature/tectonic-movements/)

Un salt d’aigua mig congelat va ser el lloc on és va fer “Joc de Trons” i el país del gel. El lloc era molt fotogènic, molts turistes fèiem fotografies. Per mi, ha sigut el lloc més impressionant de tots el llocs que hem anat. Però, això és molt subjectiu. Segur, que no tothom estaria d’acord amb mi.

El temps 17h es tornava a tirar a sobre perquè encara quedava l’altra atracció, la llacuna blava a prop de Keflavik. El trajecte a anat des de paratges naturals, plens de neu, a endinsar-se a l’àrea de la capital. A prop de una hora i mitja d’autocar per arribar a lloc, el sol es posava, però una banda de núvols li donava un aspecte força bonic amb el sol lluita’n per no desaparèixer. Hem passat per la ciutat i desprès cap un terreny nevat que ens ha conduït al complex geotermal, Blue Lagoon.

Reykjavík

“La Llacuna Blava és blava a causa de la manera com la sílice, l'element emblemàtic i més abundant de la llacuna, reflecteix la llum visible quan està suspesa a l'aigua. Tota la matèria reflecteix la llum visible. Depenent de l'estructura molecular d'una entitat determinada, reflecteix un color específic de la llum visible. La pintura vermella, per exemple, és vermella perquè està dissenyada per reflectir només les longituds d'ona vermelles de la llum visible. Totes les altres longituds d'ona (o colors) són absorbides per la pintura. Per entendre aquest concepte, és útil entendre la naturalesa de la llum visible. La llum visible és l'espectre d'energia electromagnètica que pot ser percebuda per l'ull humà. Es mou a 300.000 metres per segon en ones que són aproximadament de la mida d'un cap d'agulla. A més, tot l'espectre de color de la llum visible està abastat per la llum blanca. Això es pot mostrar amb l'ajuda d'un prisma.

Quan la llum visible troba matèria, el seu comportament depèn de la longitud d'ona de la llum i de l'estructura molecular de la matèria. En general, les diferents longituds d'ona són absorbides o reflectides. Els colors reflectits són el que veiem. Els colors absorbits són invisibles.

Tornant a la sílice, un compost mineral format per silici i oxigen amb la signatura química SiO², és evident que quan aquest mineral bioactiu està suspès a l'aigua, reflecteix només les longituds d'ona blaves de la llum visible. La resta de colors s'absorbeixen. Així, la Llacuna Blava és blava.”

(https://www.bluelagoon.com/stories/why-is-the-blue-lagoon-blue)

Hem estat a prop de dues hores. L’experiència és sensacional, sortir a 0º i ficar-te a 36º es una contrastat formidable. Una polsera permet accedir-hi al complex, on una pila d’armariets  permet ficar la roba amb el teu número de polsera. Amb la polsera dins la llacuna et dona accés a una beguda –he pres un beuratge de color verd- que no està malament, potser a Ernesto, deia que era boníssim, havia exagerat una mica. També m’he posat a la cara una crema per millorar l’aspecte. Al cap de set minuts tenies que treure-te-la, sinó és convertia en una mena de mascara de ciment, potser algú ja li devia anar bé. Tot plegat dins d’aquella aigua calenta, plena de vapor semblava tot una mica irreal. L’alçada del aigua és 1,40m tothom amb aquelles mascares semblava un carvanal de pel•lícula de por. 

Com l’aigua té propietats corrosives, no era bona idea fer de nedador, així, tothom anava caminant dins l’aigua. La foscor començava a envair-ho tot. 

Desprès de més d’una hora i mitja, hem sortit del aigua, hem anat a les dutxes, vestir-nos i sortir del complex sempre amb la polsera què obria les portes Afora, alguns companys esperaven. El complex és un lloc luxós i molt acollidor. Sortir al carrer on un camí et deixa fins al pàrquing. Cal dir que tota la llacuna és artificial, la mà del home ha fet el miracle d’aprofitat les aigües geotermals. Eren a prop de 18h quan sortíem cap a Keflavik per anar al hotel Courtyd by Marriot. 

Un hotel de luxe, molt a prop del aeroport. L’habitació es gran i funcional. El bany de disseny. A les 20:30h hem sopat, xai i postra. La nostre cap de colla Mª Josep ha fet el clàssic panegíric al nostre guia, inclòs una gratificació inesperada per ell i en Hans. Ha estat un moment que segurament no s’ho esperava. Ernesto, ha agraït de cor les mostres de gratitud i estima que s’ha la guanyat amb escreix.  Desprès hem quedat què a les 3:00h potser veuríem l’aurora boral. Ara son les 23:34 quan estic escrivint aquestes notes. Demà toca anar al aeroport cap a Barcelona.

Islàndia: Cercle Daurat i Llacuna blava (I)

 Dia 4

Hem despertat sobre les 6:30h. Llevar-se, dutxar-se i anar a esmorzar. El dia s’ha llevat fred i amb núvols, però a mesura que passàvem les hores el sol s’ha anat imposant, deixant tot el dia un blau i un sol impressionat.  Avui fèiem el cercle daurat i la llacuna blava, és a dir, un altre dia maratonià.

Hem sortit de Hella i hem anat per la carretera nº 1 i hem arribat a Selfoss on Hans ha omplert de benzina l’autocar, és preveuen problemes per la vaga a l’hoteleria que afectarà a partir de dissabte Islàndia. A més la distribució de benzina també és paralitzarà. Així, què per precaució hem parat. La benzina costa 2,35 € litre. 

Desprès hem anat per la 35, Ölfusá Overlook, per Kerið, un llac volcànic, però no hem parat, perquè Ernesto, ens ha dit que amb neu no hi ha massa a veure. A més és veien molts turistes des de la carretera. Hem passat per cases de segona residència. Hem enfilat fins l’àrea geotermal de Geysir, seguint la 35. El paisatge era de rigorós hivern, tot ple de neu, gràcies al sol i el cel blau, semblava tot de postal. Muntanyes plenes d’un blanc de pastís de nata. La idea era anar a les cataractes de Gulfoss, però al passar per l’àrea geotermal, hi havia pocs autocars, i s’ha decidit parar en aquell moment, per veure una de les atraccions del lloc, el guèiser Strökkur.

“Guèiser és la paraula més universal que l’ idioma islandès ha donat al món, derivada del seu verb geysa: brollar. Islàndia compta amb centenars de fonts d'aigües calentes, juntament amb una vintena de zones amb alta temperatura de vapor al subsòl (entre 150 i 250 ºC), cosa que permet que gairebé el 90% dels edificis s'escalfin gràcies a l'energia geotèrmica . Alguns d'aquests brolladors, els guèisers, són autèntics assortidors intermitents d'aigua bullint.”.

“Gairebé tots els guèisers d'Islàndia es concentren a la zona termal de Haukadalur, al sud-oest de l'illa. Els més populars són Geysir (“el Gran Guèiser”), que en els millors temps elevava grans masses d'aigua a 60 o més metres d'alçada, i Strokkur («recipient per maça la llet»), que avui catapulta la seva columna bullent a 20 metres.”

“L'assortidor de Strokkur és el més regular, amb mitja dotzena d'erupcions cada hora. Vista a càmera lenta, la massa d'aigua bullint sorgeix amb un brusc moviment de remolí i adquireix la forma d'un bulb que s'allarga i esclata en miríades de gotetes. Una part de les gotes origina un nuvolet que es dissipa a l'aire, mentre l'aigua que cau torna a ser engolida per l'orifici del guèiser.”

“La raó que l'aigua es calenta es troba a la formidable energia del subsòl islandès. El gradient geotèrmic del nostre planeta (la qual cosa augmenta de mitjana la temperatura per cada quilòmetre de profunditat) és d'uns 30 ºC. Però a Islàndia aquesta xifra es multiplica per quatre. Això significa que en aquesta illa la temperatura d'ebullició de l'aigua s'assoleix baixant només mil metres.”

“Per què brolla el guèiser tan bruscament? L'aigua bull quan la pressió del vapor saturat al seu si supera la pressió de l'aire exterior. En el cas del guèiser, el pes de la columna d'aigua que omple la cavitat subterrània, entre roques molt calentes, exerceix una pressió hidrostàtica que se suma a l'atmosfèrica. Això eleva la temperatura d'ebullició de l'aigua per sobre de les 100 ºC, com passa per exemple en una olla exprés. El líquid sobreescalfat es troba aleshores en un equilibri molt inestable. Només cal que la pressió baixi o que la temperatura pugi perquè l'aigua trenqui sobtadament a bullir i el vapor es dispari cap a l'orifici de sortida.”

“L'erupció d'un guèiser es pot desencadenar artificialment insuflant bombolles gasoses a l'orifici o llançant detergents que disminueixin la cohesió entre les molècules d'aigua. És el que es va fer en el passat amb el Gran Guèiser per tal de fer-ho actuar davant dels turistes. Avui llangueix i el seu forat roman acordonat per raons de seguretat.

Encara que es comprenguin els seus mecanismes, els guèisers segueixen presentant-se com un misteri fascinant de la natura. Amb ells la terra roman viva i capaç d'obrar prodigis. Davant d'aquesta mena de foguera aquàtica, una mica de l'ambient màgic dels contes, on qualsevol prodigi pot succeir, pren cos al mig de la rotllana d'espectadors.”

(https://viajes.nationalgeographic.com.es/a/magia-esperada-geiser-strokkur_18445)

Des de el Geysir Center on hi ha una botiga -al costat del pàrquing- per els records de l’estància els guèisers,  el fred era molt viu. La gent què hi havia estava força abrigada, tothom es protegia d’un dia excel•lent de fred. Contrasta el lloc on des de la terra surt aigua bullint i el fred  de l’exterior. Hi ha un camins fets de formigó, tot molt parcel•lat perquè els turistes vagin per on han d’anar. Mentre anaves al Strökkur, no és la cafeteria, sinó el guèiser estrella, una munió de gent al voltant d’un espai perimetral, esperaven el miracle de la natura. La gent preparada per fotografiar-lo, molts simplement per contemplar un fenomen més de la natura. Cal dir que l’espectacle no defrauda. Mentre esperes, les meves mans anava congelant-se un mica. He pogut fer un parell de vídeos. El sol començava a imposar-se. Aquest parc temàtic, està en mig d’una plana on molt a prop les muntanyes blanques per la neu, donaven un efecte plàstic ideal per fer-se selfies i fotografies.

Quant hem agafat l’autocar, tot el pàrquing  estava ple d’autocars, així què si havien escollit un bon moment per fer la visita, hi ha altres guèisers , però estan inactius. Eren les 11:30h quan hem anat a l’altra plat fort del dia. La cascada de Gullfoss.

“Gullfoss és una cascada situada al canó del riu Hvítá al sud-oest d'Islàndia. Forma part del Cercle Daurat. És una de les atraccions turístiques més populars d'Islàndia.  L'ampli  Hvítá flueix cap al sud, i a un quilòmetre abans de les cascades gira bruscament a l'est i flueix cap avall en una àmplia corba de tres graons i després abruptament se submergeix en dos salts de 11 i 21 m, en una esquerda de 32 metres de profunditat. L'esquerda, d'uns 20 m d'ample, i 2,5 km de longitud, s'estén perpendicular al corrent del riu. La quantitat mitjana d'aigua en aquesta cascada és de 140 m³/s a l'estiu i 80 m³/s a l'hivern. La inundació més alta mesurada va ser-ne de 2.000 m³/s.” (https://ca.wikipedia.org/ wiki/Gullfoss)

El recorregut seguint la carretera nº 35 et condueix fins al corresponent pàrquing on hi ha un Visitor Center i un restaurant. Tot molt be organitzat. Cal baixar per unes escales de ferro molt segures i funcionals. Hem portat grampons, perquè hi havia lloc on el gel encara visible. L’espectacle de aigua i neu no defrauda. A més amb el blanc de la neu dona una sensació molt especial perquè una part està glaçada, segurament, al estiu hi ha més aigua, però sense el blanc de la neu no ha de ser igual. Molta gent, molts turistes per tota arreu. Hi ha dos terrasses per poder observar el espectacle. Una natura en estat pur, desplegant la seva bellesa inhumana i un torrent d’aigua colossal. Envoltats de muntanyes nevades, tot feia què estat a Gullfoss valgues la pena. Dies abans d’anar-hi la web-camp de Gullfoss pràcticament no es veia, per el mal temps, però avui, el dia radiant, l’efecte és realment impressionant. El nostre guia, Ernesto, ha remarcat la sort de gaudir de dos dies seguits amb sol, un veritable luxe a terres islandeses. 

Lindarbraut 2, 840 Laugarvatn, Islàndia

Des de Gullfoss, hem anat a dinar a un lloc molt bonic, al costat d’un llac termal amb un restaurant molt acollidor Lindin Restaurant. Hem dinat una sopa molt gustosa i calenta que donava energia al cos, i una truita salmonada i  postra, per acabar amb un cafè o tallat. Tot excel•lent. El xef del restaurant tenia diplomes que acreditaven el seu bon afer en aquestes qüestions culinàries. 

He fet fotografies del lloc i el llac termal, una part del llac no es congela gràcies a l’aigua termal. Sembla que les fotografies què un fa, resulta que una pila de fotògrafs ja l’han feta abans.