Camí de Sant Jaume (VIII): Salt-Amer

 Salt

Bescanó

Bonmatí

Anglès

Amer

El problema de la Justícia segons Yuval Noah Harari

 Al llibre de Yuval Noah Harari, 21 lliçons per el segle XXI, al seu capítol 16, parla de Justícia. En nostre sentit de la justícia pot ser antiquat. (Pàgs.311-320).

El tema que parla, te a veure amb la dimensió temporal i geogràfica. La evolució humana va formar poc a poc, una certa idea de justícia, cert còdecs que els petits grups imposaven en els seus membres. Aquests còdecs és veien confrontats amb altres petits grups, que també tenien els seus propis còdecs, i no sempre coincidien. Vist en perspectiva, som millors que els nostre avantpassats, en qüestions ètiques o morals? Per l’autor, els canvis produïts a escala global, fan que "estem poc adaptats al món en què vivim” (pàg.311).

I això és així, perquè “el sentit de la justícia dels recol•lectors estava estructurar per afrontar dilemes que afectaven les vides d’uns centenars de persones que vivien en proximitat” (pàg.312). Avui això es impossible. Hem perdut la connexió “concreta de causa-efecte” (pàg.312). Avui dia,  aquesta connexió és inabastable, perquè la complexitat del món on vivim, fa pràcticament impossible seguir aquestes connexions. Sóc responsable de l’explotació dels nens i nenes que treballant a un taller subcontractat per fer roba que jo compro en una gran superfície? En sóc conscient d’aquesta possibilitat? La resposta es que no puc investigar totes les possibles connexions entre la marca, la botiga i aquells nens que treballant al altre extrem del món. Perquè com diu Harari, “la meva existència depèn d’una xarxa al•lucinant de lligams econòmics i polítics, i que les connexions causals globals estan tan embolicades, trobo difícil respondre fins i tot a les preguntes més simples, com d’on ve el meu menjar, qui ha fet les sabates que porto i que fa el meu fons de pensions amb els meus diners” (pàg.312-13).

En aquest món que vivim, tot conspira per mantenir-nos en la ignorància, o bé, qui vol saber, es troba què no és fàcil esbrinar-ho. I aquestes de formes de impotència han estat els que han possibilitat “els crims més grans de la historia moderna” (pàg.314). Què vol dir “un esforç sincer per saber?” (pàg.315). En un món de complexitat creixent, la nostra capacitat de entendre-ho és vana. I això vol dir, que el bé i el mal no sempre son tan evidents. Podem estar davant de involucions i no ser-hi conscients. El avui és fàcil de interpretar el passat, un pot exclamar: Com no és van adonar? Estar al cantó bo de la història, no es gens fàcil. Tendim a deixar-nos anar per la pendent més fàcil, menys compromesa. Com diu Harari: “la majoria d’injustícia en el món contemporani venen de desviacions estructural a gran escala, més que dels prejudicis individuals (...)” (pàg.315).

Això vol dir, que “tots som còmplices d’almenys alguna d’aquestes desviacions, i, senzillament, no tenim ni el temps no l’energia per descobrir-les totes” (pàg.361) Aquestes desviacions estructurals, tenen a veure en la ideologia. Marx ja va deixar anar que la ideologia dominant és la que imposa el seu discurs, silenciant qualsevol dissidència o alternativa. Cada comunitat, cada grup humà te els seus prejudicis, que fa del altre un desconegut, aliè al món particular en el que cadascú conviu amb els altres. Com saber el que vol dir “ser una dona afroamèrica, un gitano búlgar, un cec rus o una lesbiana xinesa” (pàg.316). La paradoxa d’aquest món es que “créixer com a negre a Baltimore difícilment facilita entendre la lluita d’una lesbiana que creix a Hangzhou” (pàg. 317). Això vol dir que allò local –Baltimore, Hangzhou- els seus habitants, malgrat tenir els mateixos cotxes, mòbils, gratacels, autopistes, les experiències vitals de casa persona no son extrapolables sense més a la resta del món, perquè hi ha una història i una biografia completament diferent. 

Dilemes moral els tenim a cada cantonada. Segons  Harari hi ha “quatre mètodes” (pàg.318) que la gent pot fer sevir davant d’aquest dilemes –allò que la vida quotidiana ens planteja a diari-.

1.- El primer és minimitzar la qüestió.

2.- Reduir la complexitat a un cas concret. 

3.- Generar teories de la conspiració.

“Aquest tres mètodes intenten negar la complexitat real del món” (pàg.319).

4.- Crear un dogma. “Els dogmes religiosos i ideològics encara resulten altament atractius en la nostra era científica perquè precisament ens ofereixen un port segur contra la frustrant complexitat de la realitat” (pàg.319).

Què hem de fer, llavors? Si cada societat va a la seva, malgrat l’existència de la UE, per exemple, son els Estats els que volen manar, volen poder abans que la veritat. A la gent no li agrada massa la veritat, i per això, és més fàcil que algú expliqui una història per complaure a la societat. És en aquest punt és on entra la postveritat.

Barça-Vila-real: El Camp Nou, zona catastròfica

La Lliga s'ha acabat i el Barça ha quedat segon. Això demostra el nivell de tot plegat. Avui el Barça ha projectat el què ha sigut al llarg d'aquesta temporada. Fa molts partits que el Barça ha dimitit del joc. I el pitjor és que ha contagiat a tots els jugadors que han anat baixant el seu nivell. Molta possessió estèril, poca capacitat per rematar en perill i un excés malaltís per fer centrades a l'àrea rival sense cap sentit, però que és repeteix d'una manera obsessiva, especialment, Alba. 

El partit amb el Vila-real, ha sigut una copia d'altres partits jugats a hores que fa que molta gent es quedi a casa. L'entrenador del Barça, Xavi Hernández, no ha sapigut imposar el estil de joc que volia els seus jugadors. Perdre un partit no es dramàtic, si a una final, però el pitjor es perdre i no tenir esmà per fer alguna cosa per intentar guanyar el partit, tenir fe en l'equip. L'equip està esgotat mental i físicament. Amb l'economia sota mínims,  no està clar qui vindrà o marxaren. El problema no son els noms, sinó quina classe de jocs vol el Barça. Sembla que es descarta els jugadors de la Masia. 

Si, el Camp Nou, s'ha convertit en zona catastròfica per les il·lusions de molts barcelonistes que veuen com és juga cada vegada pitjor i sense esmà, i sense rumb. Fins quant aquest panorama? 

Recomendaciones musicales

 

Vangelis (1943-2022)

Art i musica: Vladimir Kush

 

Vladimir Kush

Jordania: Amman-Barcelona (VIII)

 Dia 8

M’he despertat a les 6h. He dormit quasi seguit. Acabar de fer les maletes. Hem anat a esmorzar i les hem baixades, havien dit que les recollirien els del hotel, però desprès no ha estat així. Era inversemblant la idea de que les baixessin amb el personal que hi havia. 

L’esmorzar com sempre molt discret, massa. No sé si era temporada baixa i per això hi havia escassetat de personal o és que l’hotel és un desastre, no descarto cap opció.

*Lola

L’home que se’n ocupa de portar-nos al aeroport, Junior ha fet la seva feina arribant fins el control de passaports. Al control m’han revisat la motxilla i la càmera fotogràfica. Han passat un paper reactiu, és la primera vegada que m’ho fan, deu haver un mínim d’aquest controls aleatoris. El que ho feia semblava molt cap ficat en la seva tasca d’investigació criminal. Finalment, hem pogut superar  aquests tràmits cada vegada més insuportables. El camí et porta miraculosament a un Duty Free, tot massa car. M’he comprat un dàtils a granel, no eren gens cars, i a més estàvem molt bons.

* Luis Miguel

Ara son les 11.32h estem dins del avió a l’espera de poder emprendre el viatge de torna a Barcelona. S’ha m’ha fet llarg el viatge. M’ha donat temps per llegir, rebre un dinar catastròfic, i arribar a Barcelona. Recollir les maletes, passar el control de passatgers i anar a buscar l’autocar que ens ha de porta a casa. A les 17.30h hem arribat a la porta de casa. El viatge havia finalitzat.    

Ressenya: "El tiro largo de la historia en el nacionalpopulismo"

 En la revista Claves de Razón Práctica, nº282, mayo/junio 2022, apareix l'article de Jesús Casquete, “El tiro largo de la historia en el nacionalpopulismo” (pág.70 y ss.) 

L'articulista fa un recorregut sobre diverses formacions d'extrema dreta (nacionalpopulisme) que van des del Front Nacional a França (ara Rassemblement National -Reagrupament Nacional), el Partit Liberal austríac (FPÖ), Vox a Espanya, Fidesz a Hongria, Llei i Justícia a Polònia o Alternativa per Alemanya (AfD). Hi ha tres vectors, dels quals dos són prou coneguts: la invasió musulmana a Occident en detriment dels nacionals. El segon vector és la seva oposició al feminisme i el que en el seu imaginari comporta, dissolució de la família tradicional, on tradicional és col·locar la dona al lloc que li correspon. El tercer vector és la “guerra cultura”, xifrada en una revisió interessada de la història i la relativització dels crims perpetrats pel feixisme. Una qüestió importantíssima com és l'economia, no sembla preocupar-los, hi ha un arc que va des de “l'adscripció amb programes neoliberals”, fins al “xovinisme del benestar”.

[El articulista hace un recorrido sobre diversas formaciones de extrema derecha (nacionalpopulismo) que van desde el Frente Nacional en Francia (ahora Rassemblement National), el Partido Liberal austriaco (FPÖ), Vox en España, Fidesz en Hungría, Ley y Justicia en Polonia o Alternativa por Alemania (AfD). Hay tres vectores, de los cuales dos son suficientemente conocidos: la invasión musulmana a Occiente en detrimento de los nacionales. El segundo vector es su oposición al feminismo y lo que en su imaginario conlleva, disolución de la familia tradicional, donde tradicional es colocar a la mujer en el lugar que le corresponde. El tercer vector es la “guerra cultura”, cifrada en una revisión interesada de la historia y la relativización de los crímenes perpetrados por el fascismo. Una cuestión importantísima como es la economía, no parece preocuparles, hay un arco que va desde la “adscripción con programas neoliberales”, hasta el “chauvinismo del bienestar”.]

L'autor se centra en la guerra cultural que duen a terme els partits nacionalpopulistes. L'estratègia utilitzada és obrir el focus de visió a tota la història, tot difuminant els crims del segle passat.

[El autor se centra en la “guerra cultural” que llevan a cabo los partidos nacionalpopulistas. La estrategia utilizada es abrir el foco de visión a toda la historia, difuminando los crímenes del siglo pasado.] 

L'articulista amb prou feines toca Vox o el Reagrupament Nacional del clan Le Pen. Se centra per raons òbvies a l'AfD i la seva ofensiva per minimitzar el que ha passat en el període del nacionalsocialisme i especialment amb l'Holocaust. L'AfD “ocupa la cinquena plaça al conjunt del país” a les “eleccions al Bundestag del 26 de setembre de 2021”. Fundada el 2013 com a Vox, “ha estat la tercera força amb 12,6%” entre el 2017-2021.

[El articulista apenas toca a Vox o el el Frente Nacional del clan Le Pen. Se centra por razones obvias en la AfD y su ofensiva para minimizar lo sucedido en el período del nacionalsocialismo y especialmente con el Holocausto. La AfD “ocupa la quinta plaza en el conjunto del país” en las “elecciones al Bundestag del 26 de septiembre de 2021”. Fundada en 2013 como Vox, “ha sido la tercera fuerza con 12,6%” entre 2017-2021. ]

A.Gauland

L'estratègia de l'AfD és dissoldre els actes criminals de l'Alemanya nazi i contraposar-los a la llarga història d'èxits i glòries del passat. La seva idea de la història suposa la “consideració més àmplia de la història que inclogui també els aspectes positius i forjadors d'identitat de la història alemanya”.

[La estrategía de la AfD es disolver los actos criminales de la Alemania nazi y contraponerlos a la larga historia de éxitos y glorias del pasado. Su idea de la hstoria supone la “consideración más amplia de la historia que abarque también los aspectos positivos y forjadores de identidad de la historia alemana”. ]

Volen reivindicar mil anys d'història -sempre el mil·lenarisme- davant dels dotze anys del nacionalsocialisme. Reinventar el passat, edulcorar el passat més proper, minimitzar els crims i estendre el “tu més” al camp ideològic del comunisme. La història com a expressió d'una identitat inalterable –essencialisme– al llarg dels segles, on els bons alemanys, no poden ser jutjats pels dotze anys en què el nacionalsocialisme va governar Alemanya. Com va dir Alexander Gauland, líder de l'AfD: “Hitler i els nazis són una cagada d'ocell en una història alemanya amb més de 1000 anys d'èxits”. El personatge, havia estat alimentat durant quatre dècades per la CDU, té al líder de Vox, un altre personatge que va viure a l'empara del PP, fins a volar per compte de no sé sap qui.

[Quieren reivindicar mil años de historia –siempre el milenarismo- frente a los doce años del nacionalsocialismo. Reinventar el pasado, edulcorar el pasado más cercano, minimizar los crímenes y extender el “tu más” al campo ideológico del comunismo. La historia como expresión de una identidad inalterable –esencialismo- a lo largo de los siglos, donde los buenos alemanes, no pueden ser juzgados por los doce años en el que el nacionalsocialismo gobernó Alemania. Como dijo Alexander Gauland “Hitler y los nazis son una cagada de pájaro en una historia alemana con más de 1000 años de éxitos”. El personaje, había sido alimentado durante cuatro décadas per la CDU, tiene en el líder de Vox, a otro personaje que vivió al amparo del PP, hasta volar por cuenta de no sé sabe quien.]