Arte y música

 

Sant Jordi

José Jiménez Aranda

(1837-1903)

Reial Societat-Barça: patiment fins al final

 

I

Una primera part de lluita i imprecisions. Un Barça que va per davant del marcador, al minut 11 gol d'Aubameyang a passada de Ferran Torres. Un partit amb una Reial que a anat de més a menys, malgrat la oportunitat claríssima de Isak que ha llançat la pilota fora de la xarxa blaugrana en una desconnexió de la defensa. El Barça hauria pogut ampliar el marcador, però tornem a tenir problemes per resoldre les jugades. Piqué amb problemes físics, ha acabat els 45'. Es possible que sigui substituït a la segona part. Dembélé, ha estavellat la pilota al pal, i d'aquesta jugada a vingut el gol del Barça. El Barça tindrà que tenir la pilota sinó no vol patir, perquè la Reial en qualsevol jugada, li poden marcar un gol, atenció especial a Sorloth.

II

La segona part ha estat un suplici futbolístic. Un Barça sense esma i una Reial Societat llançada al atac. Han tingut l'oportunitat de marcar Sorloth, però la llançada  a la graderia. Els problemes físics del Barça han fet que Araujo tingués que abandonar el camp (53'), Eric García la substituït.  Un Barça sense pilota i sense joc, han estat 20' de zero absolut. Molts canvis -Piqué per Lenglet-, moltes interrupcions, cap jugada digna d'aquest nom, per part del Barça, i l'únic positiu ha sigut el resultat, amb 10' extres, el Barça s'ha emportat els tres punts. El futbol té aquestes coses, la Reial ha merescut el empat com a mínim, però així és el futbol.

Ressenya: No som savis!

  Segueixo llegint el Llibre de Harari*. A la Quarta part anomenada Veritat.

Capítol 15

Ignorància (Saps menys del que et penses)

Una de les característiques de la modernitat ha estat el ascens del individu “racional”. Sé racional es el tret del nostre temps. Això vol dir que ser racional, implica saber que cal fer en cada moment. Saber votar, escollir dona/home, comprar una TV, se racional va de la mà de la idea d’autonomia. Som els reis absoluts d’aquest món, cada vegada més accelerat i confús. Però, hi ho veiem contínuament, la gent s’equivoca i molt. Es fan acciones irracionals, tots els dies. Hi ha una certa confusió entre la intel•ligència individual i la del grup. S’ha arribat a la Lluna, però molt poques persones podríem explicar el cóm? El grup dona la falsa imatge de ser intel•ligent com individu, però de fet en sabem molt poc. Massa poc. Es veritat que aquest món, és inabastable per tractar d’entendre-ho tot. Avui no hi ha Hegels que valguin, necessitem experts. Un expert és algú que sap d’una petita àrea del saber.

En comparació amb l’home “primitiu” –caçador-recol•lector-, que sap fer de tot, la seva supervivència està en joc-, l’home modern, tindria moltes dificultats per sobreviure, sense totes les andròmines que necessitaríem per sobreviure un dia al desert, a la sabana o a la selva. No som Indianes Jones, ni MacGyvers o ja posats Jason Bourne. 

En un món on la informació és immensa, “la il•lusió del coneixement” (Steven Sloman i Philip Fernbach)(pàg.304) fa que no tinguem que pensar gaire. Ja hi ha altres que ho fan per nosaltres. Però som conscients de la nostra pròpia ignorància? Sembla que no ho som. El nostra pensament té a veure amb els prejudicis, aquesta paraula sembla odiosa, però, diríem que es el grau zero del coneixement. Els prejudicis son coneixements que el grup es fa seva. Això podia funcionar quan el món era menys complex que ara. La incertesa fa trontollar els nostres prejudicis. La societat hi ha una barreja de gent que sap coses, altres accepta sense manies el que es diu. Es parla a la TV de tot, però no ho entenem, un expert ha de parlar 5’ a la TV, que pot dir perquè no avorreixi a l’audiència? Cal donar consignes, eslògans, ara ja son tuits. Més enllà de 15 paraules estàs acabat, ningú et farà cas. 

Hi ha gent que és pensa que el fet faran canviar l’opinió de la gent. En un altre món això seria possible, però ara i ací, això no funciona. Els prejudicis si son molt arrelats, fan de barrera als fets. Si a més estàs dins de bombolles socials, on tothom, pensa igual, llavors, qualsevols fet que vagi en contra del teus prejudicis, voldrà dir que aquest fet no es real, no té validesa, es transformarà amb propaganda, quedarà reduït a mera opinió. I això es un autèntic problema per les societats democràtiques. Perquè la mentida es converteix en la matèria prima dels debats polítics. El coneixement requereix temps i reflexió, hi  ara mateix no temin de temps, altres urgències passen al davant. 

Amb aquest context, l’afirmació de Harari es provocativa: “el gran poder distorsiona inevitablement la veritat. El poder no és més que canviar la realitat més que veure-la tal com és” (pàg.308). Hi ha prejudicis, i també poder, dos eines per transformar la veritat. El poder es acció, mantenir-se al poder es la seva lògica, des de Maquiavel això és així! Els governs es mouen en un món ple de contradiccions, i llavors, què val més, els fets o un relat creïble per poder mantenir-se? A la gent, no li agrada les veritats, les responsabilitats, prefereix atribuir culpes els altres. Ni el canvi climàtic passa per nous estudis, ja n’hi ha masses, ni la necessitat de superar els combustibles fòssils, ni  les desigualtats en un món cada vegada més hostil al ciutadà. En aquestes situacions d’emergència, qui pot seguir el consell de Sòcrates (pàg.310), de reconèixer la pròpia ignorància, es a dir, aturar-se, no seguir fent el que estem fent, sense reflexionar perquè ho fem?

La democràcia en perill?

 

El cas del Catalangate i “Pegasus”, posa de manifest els perills ben reals de la tecnologia. Programes específics per espiar a tothom sembla ser una mala practica molts extensa, la NSA nord-americana i altres Agències governamentals –serveis de intel·ligència- ho fan servir, se suposa per impedir atentats terroristes. Però el problema s’ha generalitzat. En un món a la deriva neocapitalista, i les democràcies sota quarantena, davant l’emergència de nous models autoritaris, per no dir dictatorials, la utilització d’eines per alterar l’opinió pública, xarxes socials o alteració dels vots en les eleccions, suposa un perill extrem per la pròpia concepció de societats lliures. El cas del Catalangate és una derivada del 1-O del 2017. L’Estat espanyol encara no ha paït el ridícul de les urnes i les votacions massives. Com anar contra el independentisme amb tots els mitjans –polítics, jurídics, policials, mediàtics- dona vots a qui es mostra inflexible contra Catalunya, tothom juga a ser patriota. Si els mitjans informàtics, tenen aquests perills, l’aparent facilitat per accedir-hi i manipular les seves dades, això hauria de suposar replantejar com assegurar-se de qualsevol intrusió a les eleccions a les societats lliures. Les altres fa molt de temps que ho tenen resolt. En canvi, a les societats democràtiques, la utilització de fake news, l’amplificació d’opinions tòxiques que s'escampen de manera incontrolada i crea l’efecte dominó, tot això, hauria de fer pensar a la nostre societat que estem fent. No deixa de ser simptomàtic que el neocapitalisme, tant li fa que hi hagi guerra com sinó, del contrari, les borses estaríem en caiguda lliure, però no hi estan! Hem arribat a un punt on economia o societat s’han fet incompatibles. Les eines informàtiques del tipus Pegasus no es posen al servei de la societat, son les seves víctimes propiciatòries. Potser ja va sent hora de escollir que volen! 

Pegasus, no seria millor el cavall de Troia?

 

Ara la paraula del moment es "Catalangate", és una altra manera de dir que s'ha espiat a polítics -els Presidents de la Generalitat, Mas, Puigdemont, Torra, Aragonès- i representants del món independentista* per mitja d'un sistema anomenat "Pegasus" que "permet escoltar converses, llegir missatges, accedir a tot el contingut del telèfon, fer captures de pantalla, revisar l'historial de navegació i, fins i tot, activar per control remot la càmera i el micròfon de l'aparell". Aquest sistema de la l'empresa israeliana NSO Group, i que res més està a l'abast dels governs, malgrat que el propi govern espanyol, ha dit que no li consta cap espionatge. En puc imaginar que en algú lloc dels aparells del Estat, un grup de investigació ha poguer fer servir el programa per motius estrictament patriòtics. La premsa patriòtica madrilenya no vol saber res de tot això. Ho deixarà tot a les paranoies del "separatistes". El CNI, tampoc sabrà res, ni la Comissaria General de Informació (CGI), ni cap instància en sabrà res en els propers mesos. Aquesta informació  ha sortit arran d'una investigació de Citizen Lab, un grup d'experts en ciberseguretat de la Universitat de Toronto, que s'ha fet pública conjuntament amb un extens reportatge a The New Yorker (Ara.cat. 18/4/22). La Fiscalia, segur, si posa immediatament a treballar per traure el entrellat d'aquest escàndol. Es parla de democràcia anèmica.Es possible que aquestes escoltes il·legals, vinguin de més enrere en el temps, i llavors, M.Rajoy, també tindria que explicar-se, però ja sabem com acabarà tot això, en mig d'un silenci  del Estat. Malgrat la cançó:

Jo vinc d'un silenci

Antic i molt llarg

Jo vinc d'un silenci

Que no és resignat

Jo vinc d'un silenci

Que la gent romprà

Jo vinc d'una lluita

Que és sorda i constant*

* Raimon, Jo vinc d'un silenci (1977)

Ucraïna i la resistència de Zelenski

 

Llegint tot el que ha passat a Rússia, i el paper de Putin en tot plegat, les pistes estaven allà, però ningú les volia veure. Txetxènia , Georgià, Síria, Crimea, Ucraïna, totes aquestes intervencions militars, han posat de relleu la manera d’esser de Putin i la seva geopolítica. La UE, especialment Alemanya, i Merkel, es pensaven que podien controlar a Putin a través dels intercanvis comercials. Però Putin, no li interessa l’economia, sinó el poder. La seva ideologia d’una Rússia imperial, no te en compte la globalització. Ha utilitzat les necessitats de la UE –gas, petroli- per la seva particular creuada. Tots conspiren contra Rússia. Ara, el mal està fet i la pregunta que cal plantejar, tal com fa Jonathan Littell, es fins a on posarem el límit? La UE i EEUU no es veuen en cor de posar línies vermelles. I aquesta malenconia es aprofitada per una Rússia, que se sent assetjada per tots els cantons. La pèrdua del vaixell de guerra Moskva, farà que les represàlies siguin encara més aferrissades contra la població civil. Putin, és una mena de Stalin.2, però ell no està sol. Sempre hi ha una legió de còmplices que fan possible que els deliris d’un home es puguin complir. La resistència ucraïnesa, no podrà ser infinita. La destrucció del país, es un fet. A prop de cinc milions de persones –dones i nens i gent gran-, s’han convertit en refugiats. Com podrà fer front la UE a tota aquesta emergència humanitària? Putin vol el cap de Zelenski al Kremlin. Què passarà si mort abatut o assassinat? No estem parlant de ficció, amb el que hem vist a Bucha, Mariúpol, Kíiv [Kiev], la devastació de les ciutats, la mort del President Zelenskiy és un objectiu prioritari, ell ho sap i la UE també. 

Barça-Cadis: Un altra derrota!

 

I

Una primera part que torna a repetir el Barça, molta pilota però sense cap perill. L'única oportunitat la tingut el Cadis on Lucas Pérez a tirar la pilota fora de la porteria de Ter Stegen. Molta lluita, Dembélé ha fet totes les jugades de cert perill, però sense acabar de rematar en sentit. Memphis poc inspirat i sense sensació de perillositat al àrea. Ferran Torres voluntariós però sense remat. Hi ha un buit entre davantera i els interiors. Gavi, De Jong i Busquest donen passades que lluny de porteria no solucionen els problemes del Barça. En aquestes últims partits el Barça ha perdut llum. Cal canvis per generar dinàmiques noves. 

II

La segona part ha demostrat que el Barça està en crisi de joc. El Cadis ha guanyat sense fer res de l'altre mon, que ha tingut dos o tres ocasions per ampliar el resultat, mentre el Barça no ha pogut fer gol. Luuk de Jong i Aubameyang han pogut obrir el marcador, però el porter del Cadis, Ledesma, ho ha aturat tot. Sensació de baixada de tensió del equip que juga precipitat i sense idees masses clares. Caldrà remar contracorrent!