Casado defensor del alumnat de Catalunya

 "Es pot tolerar que hi hagi professors amb instruccions de no deixar anar al lavabo a nens perquè parlen en castellà?" El líder del PP, Pablo Casado,

"Es pot tolerar que hi hagi nens que per parlar castellà al pati els posessin pedres a la motxilla?", s'ha preguntat.” (Ara.cat, 17/12/21)

Es diu fake news, Casado deu inspirar-se en el seu ídol, José María Aznar, què desprès del atentats de Madrid al 11 de març de 2004 no va voler reconèixer  què va ser el terrorisme gihadista qui va cometre els atentats. El Mundo el va secundar en les seves mentides miserables.

Ara arran d'una Sentència d'uns pares a una escola a Canet, obliga a tothom, què ha d'haver un 25% de classes en castellà. La nena fa P5. Tota la resta de nens i nenes tindran que fer el que volen uns pares amb catalanofobia. Sembla estrany què una Sentencia pugui esmenar la plana a una Llei d'Educació. Quaranta anys de immersió sembla que ara ho volen esborrar. El "a por ellos" en versió lingüística. 

I què fa un candidat a ser President amb aquesta qüestió? Fer de portaveu de Vox. S'ha assabentat de la realitat catalana? Es veritat que el PP català amb 3 diputats no té res a dir, perquè no té cap força parlamentaria. A Catalunya té una plataforma formidable: els tribunals. Cap dels tres diputats li a explicat el que passa a casa nostra?

S'ha de estar molt malament, per llançar acusacions genèriques, sense aportar cap prova, no es prova un tweet, utilitzant a una nena de P5 com arma llancívola contra el govern és d'un miserable i mesquí comportament impropi d'algú que vol ser President de Govern. El pares de la nena no tenen res a dir?

La Generalitat té que fer tots els esforços per què la Llei d'Educació es compleixi. El TC, durant dècades va establir la constitucionalitat de la immersió lingüística. Cal lluitar amb les lleis què els Tribunals no poden fer. 

Alsàcia: Riquewihr- Kayserberg-Colmar- Estrasburg (II)

 

La següent parada es Kayserberg, un altre poble, ple de vinyes, el lloc es terra viticultora. Està dins la ruta del vins al llarg de tota Alsàcia. A les 12.10h hem arribat a aquest poblet. Desprès de dos intentes per reservar taula, a la tercera hem tingut sort. El lloc és diu “Caveau du Schloosberg”. Hem dinat molt bé. Un del cambrers parlava castellà i uns parents seus, viuen a l’Escala. He dinar galtes de porc, estava molt bo, i l’acompanyament era un mena de pasta, que omplia el plat, sense aportar res. La carn estava molt tendra i melosa. Hem pres vi un pineau blave. Les nostres companyes de taula han begut el justet. Eren taules llargues per omplir-les amb una bona colla. Al restaurant hi havia molta gent, apart de nosaltres. Bon ambient, dinàvem a les 13.40h, desprès a aparegut la Galatea que tampoc menjava amb nosaltres. Jo m’he he pres un cafè ligueaux.

Hem sortit com si vol mon s’ha acabés en aquells mateix instant i nosaltres volguéssim contemplar-ho. Un grup hem pujat al castell, plovia sense fer soroll. Hem fet fotografies del poble i les vinyes. El carrers estaven engalanats, però no hi havia el enllumenat. Les cases estil “Hans-Gretel” omplien carrers i comerços. També hi havia altres turistes. Com dos pobles no sembla massa cosa, calia un tercer lloc per anar-hi. I aquest és Colmar ciutat que te a prop de setanta mil habitants i la tercera ciutat més important d'Alsàcia.

Sempre en preses hem arribat a Colmar a les 15.30h. Ens han deixat a la parades de bus i autocars, i caminant estaven a 6’ del centre. El centre històric és molt bonic i espectacular, ple de llum i decorats per embadalir a tothom. Botigues plenes de  tot, moltes parades amb figures de Nadal, però també per menjar. El fred fa aquestes combinacions, a moltes parades venien “vin chaud”. 

Un passeig per el monuments clàssics de Colmar, Galatea volia desplegar tot els seu coneixement, jo li he deixat fer, mentre feia fotografies. Se suposa que teníem temps per nosaltres, però a l’hora de la veritat, no ha estat així. Hem estat al costat del Museu August Bartholdi. Tanta pressa i no hem anat a cap Museu, tot ho hem vist des de fora. Al pati del Museu hi ha una estàtua al•legòrica on està representada el mon i els seus pilars fonamentals per segons quina ideologia: la justícia, el treball i les armes. Hem anat a la Catedral, hem entrat. Hem vist cases senyorials, barrejant estils de tota mena. La riuada de turistes es feia evident a cada estona que passava. Hem tingut sort i durant una bona estona no plovia. A les 18.10h nosaltres i altres turistes enfilaven el camí per anar a buscar el autocar.

                                     

El autocar a enfilat un altra vegada el camí de tornada a Estrasburg, per l’autovia A-35. He pogut escriure una part del que hem fet aquest dia. La memòria es un mecanisme molt estrany i selectiu. Li agrada barrejar imatges i llocs, i si no vas en compte, els noms, els pobles, els monuments, va adquirint una tonalitat gasosa i etèria. Parlant en plata: s’ho oblida.

Molt a prop d’Estrasburg, hi ha una presó, o millor dit, un centre de detenció, on hi ha a prop de 535 persones, entre homes, dones i joves. Un centre de detenció és un lloc, on s’espera judici i la sentència corresponent. AL 2014 va haver un escàndol per les deficiències del lloc.

Plovia una mica quan de sobte al entrar a Estrasburg, l’autocar a parat en un lloc desconegut per a nosaltres, a prop de les vies del tren i ens ha conduït durant 10’ fins l’hotel! El conductor s’ha estalviat el caos circulatori habitual. Hem entonat l’hora dels adéus, perquè demà ja no ens a companya en el nostre últim dia a Alsàcia. 

Desprès de treure pes a les motxilles, hem sortit al carrer, volíem acomiadar-nos de la ciutat que malauradament hem vist poc. Hem sortit plovent i a mesura que anàvem cap el centre plovia més. Al cap d’uns 5’ hem vist a un grup de companys. Però s’han desviat per un altra avinguda i nosaltres volíem prendre un últim “vin chaud”. Hem arribar a la plaça del arbre de Nadal gegant –Kléber-, plovia amb ganes i les parades començaven a tancar (20h). Hem arribat a temps per prendre un got per nosaltres. A la cantonada hi havia tres gendarmes (CRS) un amb fusell d’assalt i altres dos amb pistoles. La mesura de tres és per seguretat dels policies. Malgrat la presència de la policia, no pot haver una seguretat absoluta. Hem passat per la plaça on està l’estàtua d'en Gutenberg i hem enfilat la Rue Mercière què permet veure la Catedral il•luminada a aquella hora. En aquells moments, la pluja havia parat i he pogut fer algunes fotografies. Hem donat una última volta per els carrers al voltant de la Catedral i ens enfilàvem un altra poc cap a el hotel. Torna a ploure. Els sense sostre ocupen llocs estratègics per passar la nit. Sembla que aquesta imatge desoladora acompanya a totes les ciutats d’aquest primer mon. Com és pot eradicar aquesta pobresa extrema? 

Hem arribat al hotel, acalorats, anàvem equipats per fer la travessia al Pol Nord, Roald Amundsen, no anava tan abrigat com nosaltres. Hem sopat una “truita francesa”. Ara preparem les maletes perquè demà marxem. Estrasburg és mereixia un dies més, però som turistes i tenim horaris que complir i llocs a visitat, es la llei del turisme de masses.

Recomendaciones musicales

 

Alsàcia: Riquewihr- Kayserberg-Colmar- Estrasburg (I)

 Dia 3

Ara (17.50h) anem de Colmar a Estrasburg per l’autovia A35. Es plena nit, plou suaument, fa vent i fred. Mentre el bus va cap a Estrasburg, jo començo a escriure. Però abans d’això, el dia a començat a les 6.45h hora què m’he despertat. El mòbil fent de despertador ens ha avisat per si de cas ens adormien. El ritual habitual del matí, i baixar a esmorzar (7.40h). Avui havia una dona fent de cap, perquè ha donat ordres, nosaltres teníem que anar al espai on el primer dia van deixar les maletes. El espai es molt gran. Però el bufet era el de sempre. Jo tiro per el dolç. De moment no tinc què patir per el sucre a la sang. Quan comences a tenir una edat, la teva bioquímica fa el que no havia fet durant dècades. I pensar què la biotecnologia ens vol vendre la idea de viure més de cent vint anys! Potser si que els nostres nets –qui els tingui- veuran aquesta revolució biològica. Com a mínim es molt inquietant. Potser el món què dibuixa la pel•lícula Gattaca, es farà realitat. Ja no haurà lluita de classes, per entendre’ns, rics i pobres, hi haurà qui estigui dissenyat al laboratori  de genètica, eliminació de gens malparits que fan la guitza, i aquells que no s’han sotmès a aquestes teràpies, ja sigui per qüestions ètiques o econòmiques sobretot.  De moment, millor no pensar-hi. Ara baixo al món més prosaic. Dos caputxinos per engegar motors, i a les 9h ha arribat la comandant Galatea, per seguir el seva particular creuada contra l’ ignorància històrica. Hem anat a buscar el bus com al dia anterior, es veu que està prohibit aparcar al hotel, segurament per qüestions de seguretat. A l’alçada de l’estació de trens i metro queia aiguaneu. El bus esperava la nostra arribada. Plovia, això comença a ser un costum.

*

El trajecte era igual els dies anteriors, no hi havia embussos de trànsit. Per l’autovia A35, feia vent, pluja i fred una triada que faria les delícies dels homes del temps.  Una pregunta retòrica: Per què els homes del temps estan tan prims? El primer objectiu del dia era Riquewihr.

Hem arribat a Riquewihr, força d’hora. Hem passejat per un mercat petit, què encara s’ha estava posant a punt. Feia fred, no plovia, però els núvols volien altre cosa. El venedors ja volien fer les primeres vendes i oferien, algú, la possibilitat de fer un tast. Passar-se hores els aparadors de les casetes, en espera de clients, i amb el fred que fa... En tot cas, hem començat la nostra particular passejada per un camí estret, ple d’herbes, encara humides, per arribar-hi al punt més alt del poble. Al costat d’un passadís, estret, la Galatea ha començat el seu dia. Ha començat ha explicar la història del poble, perquè un grup anava a fer un tast de vi. Aquestes terres, son viticultores, un altra possibilitat de guanyar-se la vida amb el vi. A més de l’agricultura i el turisme. 

                                                                 Façana lateral amb frontó renaixentista

La ciutat va estar ocupada per els romans, però sembla ser que el seu nom prové d’un tal “Richo”, d’origen franc que dominava aquestes terres. El fet que sigui d'origen franc, pot indicar una meva de plus de identitat francesa.  Amb el temps va transformar-se en el nom actual Riquewihr. El lloc va pertanyia els comptes de Horbourg al segle XII. Aquest va emmurallar la ciutat. Hi queda com  testimoni la Torre Dolder i la Torre dels lladres. El comerç del vi va fer grans fortunes què es traduïen en residències (s.XVI). Aquestes terres també van conèixer la destrucció durant la Guerra dels Trenta anys (1618-1648). La ciutat va ser arrasada. La ciutat estava sota les lleis del Imperi Germànic, malgrat que Luis XIV va prendre possessió de la ciutat. Va ser el 1796 per el Tractat de parís, que la ciutat va quedar unida a França. La Segona Guerra Mundial malgrat la seva proximitat al front, no va quedar destruïda. La ciutat està classificada entre “els pobles més bonics de França”*.

Porta Dolder

He deixat a la Galatea la seva explicació precipitada, jo feia fotografies. Hi ha una regla d’or a l’hora d’explicar coses a la gent. Diu això: no pots explicar més enllà de quinze o vint minuts. Cal deixar pair el què expliques. Però ella no ha fet cas d’aquesta regla. 

Font de la Sinne (s.XVI

Hem passejat per els diferents lloc d’interès històric-turístic. Hi havia molta gent. El lloc ple de turistes, amb cases estil “Hans-Gretel” (ja sé que no existeix aquest estil, però espero que es facin una idea).Un parc temàtic per comprar i respirar allò que Marx va dir la societat capitalista: “un colossal amuntegament de mercaderies”. (pàg.67) Hi havia de tot. Les tendes estan especialitzades. Tot molt decorat, una posada en escena per enlluernar a aquesta nova plaga del segle XXI, els turistes. He comprat uns “macarons” de cafè i mandarina. És molt bo, però també molt contundent. Fins ara no ho havia explicat, però ara és el moment. A cada poble hem vist membres del exercit o de la policia. Els del exercit porten tots ells fusel d’assalt. Impressionen. Amb la policia, hi van tres, un d’ells també porta el fusell. Els atemptats gihadistes a França, però també a Barcelona, ha fet que en aquestes dates, on hi ha tanta gent, el desplegament de forces del exercit  o policia sigui una mesura més simbòlica que real. 

A l’hora i el lloc què ens havien de trobar, tothom va enfilar cap el bus. Ens esperava un altra poble, que aspira també, que els turistes aterrin el seu lloc. I cal dir, que ho aconsegueixen. Unes allaus de turistes omples carrers, fan fotografies, alguns compren, i tots quedem anestesiats per l’ estil “Hans-Gretel”.

Arte y música: Valentine Cameron Prinsep

 

Valentine Cameron Prinsep 

(1838-1904)

Bayern Munic- 3 Ombres blaugranes- 0

 

El Barça ha tocat fons. Però, hi ha molts responsables d'aquest naufragi. Hi ha una llei que diu què quant estàs a dalt, per mantenir-te cal  renovar. No estripar-ho tot. Ara, el Barça prova una medicina què va fer provar a altres equips. Guanyava a la primera part de 3 o 4 gols. I clar, estava Messi, un Messi jove, que amb els anys ells sol ha anat mantenint artificialment l'aparença d'un equip. Ara hi ha una colla de joves, molt joves. I això és importantíssim. Però estan sols. No hi ha cap líder al camp. Hi ha un centre, però no hi ha una defensa amb cara i ulls. I el balanç ofensiu, dona tristor. En aquesta fase de classificació, ha marcat dos gols. Ahir, Gavi és va barallar amb tothom. Amb Busquets fent de tot, no hi havia més substància per fer equip. Perdre 3 a 0, no és el problema, és la manera com perds. Xavi, té una tasca enorme, i l'únic que demanaria a la Directiva fatxenda que tenim, és que el deixes treballar els proper tres o quatre temporades. Treure's de sobre tota un colla de jugadors que no mereixen jugar el Barça i fer un bloc amb ganes i determinació. Ja sé que això és demanar massa. 

Alsàcia: Strasbourg- Haut-Koenigsbourg-Sélestat-Strasbourg (II)

 II

Chateau d'eau

Desprès de sortir del Castell, hem anat al poble de Sélestat, on hem dinat al restaurant Ville De Reims. Érem els únics clients, perquè dos clients marxen desprès de dinar, mentre nosaltres esperàvem el dinar. He dinat bé. Hem begut vi de la terra, Resling, què feia bona companyia al entrecot que he menjat. Al vi ens hem apuntat quatre persones del grup. Per sort cap tenia que conduir.  La Galatea no dinava amb nosaltres. Ha vingut més d’hora del què ella mateixa en ha dit. La cuina devia estar desbordada, servia la taula una única persona. I el idioma és una dificultat extra. Una vegada dinats, hem començat el tour per la ciutat de Sélestat. Té una població a prop de vint mil habitants. Hem passejat per els carrers de la ciutat i hem vist des de fora els seu monuments més vistosos. Galatea ha seguit fent explicacions de tota mena, però impossible seguir-hi el fil de tanta explicació. Hem passat per la Tour de l’Horloge, l’esglesia de Sainte-Foy, l’Église Saint-Georges, Biblioteca Humanística, i hem passat volant per le Chateau d’eau a l’entrada de la ciutat. No hem passat per la Sinagoga. Tot això a pas massa accelerat. 

Tour de l'Horloge

Sainte-Foy

l’Esglèsia de Saint-Georges

Biblioteca Humanística

A Sélestat poden cantar allò de O Tannenbaum, Wie treu sind deine Blätter (Oh árbre de Nadal, que fidels són les teves fulles). Aquesta és la lletra d’una nadala universal on és parla d’arbres de Nadal i Sélestat vol reivindicar el origen d’aquesta tradició. Hi ha constància escrita al 1521, en concret, al 21 de desembre, on és fa constar un pagament de quatre schillings  els guàrdies què han de protegir el bosc, on estàvem els pins. A l’Esglèsia de Saint-Georges (1220-1500), hi ha una exposició de les transformacions dels arbres de Nadal. 

"Està formada per dos elements simbòlics: la poma que recorda el pecat original d'Adam i Eva, i l'hostia no consagrada, anomenada oblit, que representa la redempció aportada pel sacrifici de Jesús." (L'història del l'arbre de Noël: segle XVI)

Al Nadal apareixen a Alsàcia personatges de llegenda i mites associats amb personatges com San Nicolàs, Hans Trapp i Christindel. La festa grossa per els nens no és el 6 de gener si no el 6 de desembre. L’esperit nadalenc és encarnat per el Christindel, mentre que en Sant Nicolàs va repartint regals, en Hans Trapp  o Père Fouettard va repartint carbó i no fuetades com l nom indica. Tots els nens i nenes ja sabien què si és portaven malament, tindrien la visita d’en Hans Trapp (Alsàcia). Ven mirat les històries de conte amb nens donen por, perquè el invent de la infància és recent. A l'edat mitjana, els nens i nenes eren tractats com adults petits. La mortalitat infantil era tan gran, què els pares i mares veien com el fills s'ha anaven abans d'hora.  A partir del segle XVI comença un llarg camini per reivindicar la singularitat dels nens i nenes. El crit d'angoixa de madame Sévigne(s.XVII) davant de la neta malalta: "No vull què mori!*"(pàg.315) és indicatiu d'aquests canvis. Cal pensar en el abisme de mons entre les classes altes (nobles i reialesa) i les classes populars.

 I fins ben entrada el segle XIX no va a començar-se a perfilar un estatut diferent per el fills. No és que no estimessin al fills, però la lluita per la supervivència feia que fossin la baula més dèbil. El contes de nens/nes abandonats al bosc, dona idea de la realitat d'aquells temps obscurs.

Com havíem arribat a una hora una mica intempestiva, no hi havia gaire moviment, 15.30h. Aquesta latitud és fa fosc molt d’hora, a les 16.45h ja és fa de nit. El Museu de la Biblioteca a més estava tancada. Hem tornat al bus per tornar a Estrasburg i passejar per el barri de la Petit France. 

Pont Couverts

A la tornada el temps ha canviat, ha començat a ploure aiguaneu i uns flocs de neu. Li hem demanat que amb el autocar es dones una volta per les institucions europees, però la visita ha estat estèril, plovia i des del autocar poques fotografies és podien treure i a més la foscor no feia justícia a l’arquitectura dels colossals edificis. El bus ens ha parat a prop de la Petit France i nosaltres ens hem posat en marxa. La Galatea seguia el seu discurs interminable. A Estrasburg mana Jeanne Barseghian, Alcaldessa des de  el 2020 per el Europa Ecología Los Verdes (EELV). La Galatea no va dir res de l’actual Alcaldessa, ella què és comunista deu pensar què és massa tova per ella.

 

Hem passejat per el Pont Couverts, al costat de la Place Henri Durant. La il•luminació nocturna  donava al entorn una perspectiva força fotogènica. La Presa Vauban (1690), les dos torres què dominen la presa, formen una estructura més militar que civil.   Hem passejat resseguint el canal on havia cases què un dia van pertanyé a diferents oficis. Al Square Louise Weiss i Place Benjamin Zix. Hi havia tendes i restaurants. Hem travessat la Place Sant-Thomas. La nostre cicerone Galatea seguia parlant sense cap consideració a les nostres capacitats per assimilar tot el què ella volia explicar-nos. Per fi, ens ha deixat al costat del ApartaHotel. Ha sigut un àlibi deixar d’escoltar la seva veu. 

Al hotel, hem descansat deu minuts i hem decidit anar a comprar al Auchan. Per anar, estàvem molt a prop del hotel, hem passat per un carrer on havia tendes de campanya, sembla que els sense sostre tenien el seu  lloc per dormir i deixar les seves coses. Sembla estrany que també al primer mon hi hagi un tercer mon. Hem entrat al Auchan, hi hem comprat algunes coses, pa sense gluten, ací, a les cartes dels restaurants no hi cap indicació per les persones que tenen alguna intolerància. Almenys a Catalunya i a la resta d’Espanya (Astúries), estan millor preparats què al cor de la EU. Ens en fet una “truita francesa” sense sal ni oli d’oliva i si amb mantega. Hem comprat un formatge francès, amb sabor a anís molt bo. Estic escrivint a les 22.39. Ha sigut un dia molt llarg i encara tinc al cervell el so interminable de la Galatea. I demà encara hi haurà més !

--------------------

* Philippe Ariès y George Duby, Hstoria de la vida privada. Vol.5 El proceso de cambio en la sociedad de los siglos XVI-XVIII. Trad. Mª Concepción Martín Montero. Editorial Taurus, Madrid ,1992.

https://commons.wikimedia.org/wiki/S%C3%A9lestat