Viatges, Llibres, Reflexions, Imatges, Musica, Filosofia, Literatura, Política, Miscel·lània, Blog de Viatges
dijous, 18 de novembre del 2021
Decathlon solidaria amb els Estats
La realitat es confon amb la parodia
L'anàlisi d'Antoni Bassas: 'Pressupostos amb el PSC, victòria per a l'Estat'. Aquest és l’anàlisi que fa Bassas. I no li falta raó. Però, què fan el “bloc independentista”? Junts s’ho mira amb simpatia el que fa la CUP, perquè és una manera de minar a ERC. Amb dos eixos simultanis: nacional/esquerra o dreta, és fa insostenible aquest bloc que mai funciona. Si ERC dona suport a Madrid els Pressupostos –de gratis- perquè no és vol els vots del PSC per pactar ací el que ja es pacta allà? Diu Bassas, perquè PSC i ERC lluiten per la hegemonia, potser si, però amb el eix nacional, el PSC no vol saber rés d’aquest eix. Embolicats amb els eixos, és la societat qui perd. Hi ha diners -això sembla-, però les perspectives de país són tant allunyades entre la CUP i la resta, què voler simptonitzar amb tothom, és simplement, impossible. Cal prioritzar.
Com potser que ERC volgui la col•laboració de la CUP, si ells, son la puresa i la inconsciència del què és impossible? Jo tampoc vull ni el Joc Olímpics d’Hivern, ni el BCN World( Hard Rock), potser perquè no s’ha explicat com cal ni els costos ni els beneficis, si realment, volen un determinat model, de turisme low cost (Jocs d'Hivern) o una mà d'obra encara més low cost (BCN World). Sembla què no hi ha una visió de país a llarg termini. Tampoc tenim capacitat per pensar-hi ni possibilitats reals de poguer fer-ho. És pot somiar, fer veure què si tenim la paella pel mànec, però res més som una de les disset autonomies –la que dona més mals de caps els governs Centrals- però poca cosa més. I si hi molta gent què voldria la independència, però també vol que els partits “independentistes” deixen de barallar-se permanentment i que les coses rutllin per començar.
La geometria variable no juga a favor de ERC. Te por de semblar massa tebi amb el eix nacional, per això voldria miracles amb la CUP. Junts i En Comú-Podem no és poden veure, és una qüestió de marcar perfils i sobretot de retòriques. El PSC voldria pactar amb tothom, però la falta de sentit nacional és un veritable llastre per qualsevol dels partits independentistes. Així que les coses no son gens fàcils. Pactar o l’alternativa de prorrogar els comptes, què seria un opció catastròfica per el eix nacional. O ERC trenca per qüestions tàctiques l’opció nacional o ens veurem abocats a la pròrroga, i l’únic culpable no serà la CUP, perquè ells son coherents. ERC no pot deixar-se arrossegar per un soci que prefereix la desfeta a qualsevol pacta i per la incapacitat d’ERC d’oferir a les altres opcions del eix d’esquerres, pactes que puguin salvar aquests Pressupostos, què segons ells, són els més socials què no s’han vist des de la crisi del 2010.
No tinc cap fe en cap dels partits. Les seves filies o fòbies son un veritable llastre per poder avançar com a país. No crec que ningú volgui eleccions anticipades, o potser si. Perdrà la ciutadania, i això és oxigen per les partits de la rancúnia –PP, Cs i Vox-. És això el que realment volen? S’han recorden quant Cs va ser el partit més votat a Catalunya? Si els partit que diuen ser independentistes no van més enllà de les seves picabaralles eternes i si ERC no s’obra a En Comú-Podem o PSC, acabaren tots molt malament. Especialment, per tota la gent que té problemes per arribar a final de mes, i cada vegada hi ha més gent que no arriba.
dimarts, 16 de novembre del 2021
Aragonès i la solitud del poder
La CUP ha dit no els Pressupostos de la Generalitat. Una esmena a la totalitat com gest de bona voluntat! Sembla que hi ha una majoria independentista al Parlament, però sempre jugant a ser minoria. Es una voluntat de fer-se petit, allò que és deia dels partits d’esquerra, el deliri per la ínfima diferència. La CUP és així, sempre reactiu, per això, com tothom ja ho sap, cal prendre un camí que busqui complicitats, ni que sigui infinitesimal, amb els altres partits, sigui Comú Podem o PSC.
Com volen exemplar la base com és diu retòricament, si no som capaços de pactar amb altres formacions polítiques? Una vegada més, quant cal implicar-se la CUP surt corrent al desert, on és troba com a casa, tranquils i en pau en sí mateix. Ara toca remar contra el vent, però això ja ho saben tots. Aragonès estàs sol, i tens que començar a trobar companys de viatge, i no son precisament ni la CUP ni Junts.
dilluns, 15 de novembre del 2021
Pablo Casado y el apagón intelectual
diumenge, 14 de novembre del 2021
dissabte, 13 de novembre del 2021
Reseña: A Roberto L.Blanco Valdés no le gustan los indultos a los independentistas
He leído con interés el artículo de Roberto L.Blanco Valdés, Indulto a la secesión, insulto a la inteligencia, que aparece en la Revista Claves de Razón Práctica, nº 279 noviembre/ diciembre 2021.
Después de leer el artículo, parece que vaya destinado a los posibles padrinos para acceder al TC. Su despliegue “jurídico”, se compadece mal con su combatividad indisimulada y la deshumanización de los sentenciados.
Primera obviedad: En ningún momento, pone en cuestión que todo el juicio del procés fue un desaguisado jurídico. La utilización del aparato jurídico contra los independentistas catalanes fue esperpéntico. Colocar en el mismo saco a las más altas instancias representativas de Cataluña, no tiene el detalle de aclararlo, junto a dos activistas de la sociedad civil, juzgados no por el juez que le correspondía, sino por el TS, saltándose todos los procedimientos, y una Fiscalía que más parecía un tribunal inquisidor, y donde el calificativo de rebelión se utilizó hasta la saciedad, a pesar que muchos especialistas en derecho rechazaron que se estuviera delante de semejante delito. Aquí tampoco se hace eco de sus colegas.
Segunda obviedad: Según el articulista, el indulto clama al cielo, por dos razones: 1) Afirmará en un juego de palabras lo siguiente: “(...) el indulto es un instrumento del Gobierno, pero no es un instrumento de gobierno” (pág.70). Según él está distinción le parece fundamental. Al final tiene que admitir que “estamos inequívocamente en presencia de una prerrogativa del poder ejecutivo” (pág.71). Pero no contento con esa prerrogativa, pretende deslegitimarla en base a la ley de 18 de junio de 1870, parcialmente reformada por la ley 1/1988, de 14 de enero. Según su parecer, el gobierno no se atiene a los criterios que limitan el ejercicio de gracia. 2) La segunda tesis que se defiende es si ha habido indulto individual o general. Según nuestro airado articulista considera que la aprobación de reales decretos por los que se concedían a los nueve sentenciados el indulto, sitúa al gobierno en “un posible fraude de ley”. Tampoco dice nada de los tres años de prisión que han pasado desde el juicio y que tanto la Fiscalía inquisidora como el Tribunal Sentenciador, han hecho lo imposible para que no se aplicará las medidas a los que son beneficiarios las personas privadas de libertad, por ejemplo, la aplicación del tercer grado. Saltándose otra vez la legislación, en este caso, penitenciaria. Se pretendía pasar a los representantes del Govern de la Generalitat –ámbito político-, a meros delincuentes –ámbito social-. Así, puede decir, “(ninguno de los cuales merecían el indulto ni de lejos”) (pág.75).
Por último, como el autor considera que el gobierno de Pedro Sánchez, ha cometido un delito, si hubiese sido el PP, seguramente, también, estaría blandiendo las tablas de la ley, pero eso es sólo hipotético. Indultar para seguir en el poder, ese es el diagnóstico del autor. Por ello, como no puede salirse con la suya, deja entrever un posible delito, “la desviación de poder”. El poder judicial ha entablado su lucha particular contra el poder ejecutivo. Por eso, la fiscalía puede decir lo siguiente con relación al indulto: “(ni es) un instrumento que esté diseñado para alterar a modo de última instancia judicial el sentido o signo de una resolución judicial”, ni “una medida prevista para satisfacer intereses políticos coyunturales”(pág.75). ¿Acaso el poder judicial quiere monitorizar al poder ejecutivo? ¿Dónde digo monitorizar, que es una palabra aséptica, no será mejor decir, tutelar? El gobierno de PP, con Mariano Rajoy, a la cabeza, se desentendió de la política y traslado todo los contenciosos políticos al plano jurídico, dónde casualmente, las cúpulas del TC, y el TS le son afines.
El posible delito de “desviación de poder” hay que encontrarlo en el ámbito contencioso-administrativo (Ley 29/1998, de 13 de julio). En su artículo 70.2, dice a propósito de él lo siguiente: “se entiende por desviación de poder el ejercicio de potestades administrativas para fines distintos de los fijados por el ordenamiento jurídico” (pág.76). El autor siguiendo dicha senda remacha con el art.48.1 (ley 39/2015, de 1 de octubre, del procedimiento administrativo común) cuando dice: “son anulables los actos de la Administración que incurran en cualquier infracción del ordenamiento jurídico, incluso la desviación de poder”( pág.76). Así, pues, nuestro Robin Hood jurídico, parece que tiene acorralado al gobierno, con minúsculas, y ya debe esperar la hora en que los Tribunales acaben dando la razón a los amantes del derecho y de la Sagrada Constitución.
PD: El autor del artículo, empieza con la declaración enfática de Pedro Sánchez, afirmando a quien quisiera oírlo que no indultaría a los sentenciados del procés. Seguramente, el autor debe ser muy ingenuo para creerse a los políticos de turno. Seguramente, lo que le molesta de la mentira fuese este tema concreto. Al fin y al cabo, se cuestionaba la Unidad de España.