Dia Internacional de la Dona

 

Dia Internacional de la Dona

Recomendaciones musicales

El arte y la música (IV)

23-F: 40 anys desprès

 

Avui fa 40 anys del 23-F. Sortia del institut a Masnou. Anava escoltant la ràdio Cadena-Ser, passant per la Conreria, quan vaig escoltar allò de: “¡Quieto todo el mundo!”. I  tothom va callar. La ràdio i la televisió van ser testimoni del cop d’estat de manual. ¡Todo por la Patria! Allò va canviar el rumb de la democràcia a Espanya, és va escorar definitivament a la dreta i encara seguim així. Com deia al seu article Vicenç Villatoro, hi ha tres espais intocables e immutables: “la monarquia, la unitat d’Espanya (tal com ells l’entenen) i la no revisió del franquisme (que es podia mantenir dins de les estructures de l’Estat)”.

Aquests tres pilars son de fet, el llegat de Franco, se li ha fet cas fil per rand, malgrat què en alguns moments, ens havíem oblidat, però quan les coses van amb una direcció prohibida, llavors, surt tota l’artilleria, mediàtica-legal-governamental, per dir “¡A por ellos!”. I així estem, la extrema dreta pot sortir sense avergonyir-se, mentre el sistema li fa més por el independentisme que aquest neofranquistes sense complexos. 

Ressenya: Hjorth & Rosenfeldt, Secrets imperfectes (I)

 Ressenya:

Hjorth & Rosenfeldt, Secrets imperfectes, Trad. Jordi Boixadós. Sèrie Bergman 1, labutxaca, Barcelona, 2019.

La novel•la negra, ara té geografia nòrdica. Tal com diu a la contraportada, sempre cal llegir-la, és una història truculenta, amb 554 pàgines, hi ha per explicar fil per randa, les diverses històries de tots els personatges, i n’hi ha molts, potser masses. 

Des de el primer moment, l’assassí ja te’l trobes, té un destí què complir. I una ciutat on passa tota l’acció, Västerås. Desprès està la víctima, què li roben el cor. Però ací, no és cap llicència poètica, sinó un acte d’allò més cruel, potser l’assassí vol calma  els seus dimonis, què hi té.

Apareixen les famílies, del noi mort, l’amiga, el malparit que fa bullying,  tots tenen draps bruts que rentar a casa. Què passa quant el teu fill és assassinat? Quant comences a culpar-te de tot? Quant a més, tot sembla conspirar contra tu? 

  

Què difícil es educar els fills. Sempre ho ha sigut, però ara sembla més complicat. Quant son adolescents, i tanca’n la porta de l’habitació, què fan tot el dia?

Desprès, la policia. La policia també té els seus propis dimonis corporatius, com tothom. Enveges, tírries, i el que sol passar  a qualsevol treball, sempre hi ha un per sobre teu, que massa sovint, creus què és més incompetent que tu. 

A la vida real no deu ser fàcil descobrir l’assassí. També és veritat, què en molts casos, sempre és a prop, massa a prop. Quant l’assassí és un desconegut, llavors tot comença a trontollar. Llavors, la sèrie causal s’ha en va a noris. No hi ha el crim perfecta. La vida està plena de imperfeccions. Normalment, són les casualitats les què permeten seguir pistes. De moment, no hi ha masses pistes en aquest cas.  

Sebastian Bergman, té problemes d’autoestima, ell, pensa què no, però és una persona psicopàtica. Desprès del desastre, on ho va perdre tot, porta una vida, sense solta ni volta. Les seves víctimes son les dones. Qualsevol dona, per exemple, la mare d’en Leonard Lundin,  Clara. Ell sap com seduir, és una mena d’esport. És especialment malparit, quant la víctima, està en un moment especialment vulnerable, però, ja té això en Bergman. Potser és un psicòleg genial, però com a persona és un desgraciat. 

Bergman, està el lloc del crim, per casualitat. A anat a la casa del pares que ell va fugir fa molt de temps. La mare a mort, i ell, entra a la seva antiga casa. Tot el molesta, els records, les dificultats de convivència amb els pares, primer, i desprès amb la mare. També la mare té secrets, per casualitat, descobreix, dins d’una capça de sabates unes cartes adreçades a ell, però que no han pogut enviar-les perquè no sabien on era.  Ara té, interès a saber i esbrinar qui és la Anna Eriksson.

Imatges del aterratge a Mart

 

Perseverance

¡No saps en qui estàs parlant!

 

El llegat franquista segueix triomfal. Cap entrebanc en el seu món hermètic,  ple de privilegis. No sé suposa que el Pazo era patrimoni del Estat? Sembla que no. Indenmnitzar els Franco, vol dir què la confusió  patrimonial i estatal, en el seu cas, és una excepció , què desprès d'haver mort el dictador, encara manté viu tots els seus privilegis, sense què a ningú, hagi dit res de res. La monarquia la va instaurar Franco, ni el poble espanyol ni res de res, la Constitució va acceptar sense plantejar-se cal altra alternativa, i havia, però també, havia tanta por que els militars no féssim alguna cosa, què tothom va callar i la possibilitat d'una República va quedar en el oblit, fins que el 2017 és va tornar a parlar.