(...)
¿què importa que el dolent no sigui més que una paraula? L’aristòcrata, el
burgès, el capellà, el semita, el feixista, el roig, no importa. Ja que és ell
el dolent, ell en té la culpa; ¿la culpa de què? ¡De tot! ¡Mori el burgès, el
capellà, el jueu, el feixista, el roig! ¡Visca la mort! Cremeu, mateu,
emborratxeu-vos de sang: “qu’un sang impur abreuve vos sillons”- fragmento
de la Marsellesa: ¡Que una sangre impura/inunde nuestros surcos!-. Sempre
el mateix. La carnisseria. (pàg.544)
Pel
que fa als vençuts, els vençuts de tots els segles i de totes les causes, la
seva mateixa derrota els redimeix; van sentir la set de glòria –és això i res
més que això el que mou els homes a crucificar-se-, la set de coses grans,
heroiques, absolutes; van escriure damunt la sorra i el vent dels segles ha
esborrat de tot les seves paraules, la memòria dels homes sembla haver-los
oblidats com si no haguessin existit mai, però “ tot pecat serà perdonat fora
de la blasfèmia contra l’Esperit i tot home que es fa crucificar per una causa
que creu justa ¿és que no proclama l’Esperit? Ningú no exposa la seva vida si
no creu en alguna cosa per la qual val la pena de morir, i aquesta cosa ¿què
pot ser sinó l’Esperit? (pàg.545-6)
(...)
Sigui quina sigui la nostra misèria, ¡ la vida és immensa! Si és covard refusar
la crucifixió quan Déu ens hi crida, és
criminal refusar la felicitat quan Déu ens vol feliços. En Soleras – personaje central
que en sus diálogos deja caer buena parte de las reflexiones que aparecen en el
texto- la refusava amb orgull; en fugia. S’obstinava a mirar fixament l’Obscè i
el Macabre com si tinguessin fascinat; ell, que sabia millor que molts com Déu
havia assumit tota la nostre vergonya, ¿no és això el cristianisme? (pàg.548)
