Ventajistas legales

Incerta glòria (VII)

II

(...) Tant sacrifici, tanta sang, tant esforç, ¿per què? ¿Què defensàvem? ¿Per què no era restablerta la llibertat del culte catòlic, que era el de la majoria dels catalans? (pàg.462)

(...) ¿Saps que per fi hem retrobat en Lluís? L’han descobert per atzar en un hospital de campanya, molt lluny de la brigada; esta gravíssimament ferit. ¡Una ferida dolenta! L’havien recollit els camillers d’una divisió anarquista, que el van dur a Almirete sense preocupar-se de donar-ne part a la nostre. Cada brigada, cada divisió només procura per ella, saps; ¿saps que una divisió anarquista va obrir el foc contra una de comunista? Quina merda...(pàg.478)

(...)

La tieta no s’entenia de raons; els seus ulls, els altres eren uns cavallers del Sant Graal, alts, esvelts, rossos, sempre afaitats de fresc, l’uniforme net i planxat –i amb una espassa, una noble espasa, a la mà; una espasa con un lliri com un ciri... (pàg.480)

(...) Tal ordre havia estat motivada per un fet que el comandament trobava escandalós: el nostres soldats havien arribat a organitzar partits de futbol amb els d’enfront a les eres d’aquells pobles. La superioritat volia tallar en sec unes relaciones tan excessivament amicals amb els contraris. (pàg.486)

(...) ¿què es pensa que és el meu germà Llibert, sinó? I n’hi ha molts, moltíssims; amb l’excusa d’emancipar el proletariat s’han emancipat ells ¿i de quina manera! ¡Emancipa-díssims! (pàg.506)

IV

(...) Perquè la felicitat no es troba pas en les coses, sinó en l’amor; i l’esperit de riquesa neix del buit, que tractem d’omplir amb coses a falta d’amor, L’esperit de riquesa és relatiu, es tracta de tenir allò que no tenen els altres; però l’amor és absolut, no hi ha sinó l’amor que ho sigui –i ho és fins quan és figaç, fins quan és pecat, fins quan és crim; perquè en veritat que és un crim “cobejar la dona del proïsme”. (pàg.542)

(...) ¿és que la raó crítica podrà comprendre ami l’amor? L’horrible Crucificar no tindria sentit si no es tractés del mateix Jesús de Galilea, del mateix amor, de la mateixa poesia. L’Evangeli ens ensenya a acceptar la creu quan arriba la seva hora, però ¿no ens ensenya també a acceptar la felicitat? ¿És que no va ser aquest el gran crim, rebutjar l’amor, rebutjar la felicitat, rebutjar la poesia, clavar-los a la creu? La felicitat és santa, és el fi de l’home volgut per l’Altíssim; rebutjar-la és horrible. (pàg.543)

La crida de la crucifixió..¿són les guerres altra cosa? Branden pretextos, és clar; causes, grans paraules -¡i con sembla buit, incomprensible, ridícul i tot, als ulls d’una altra generació! ¿Podem comprendre nosaltres com els nostres besavis es mataven tan obstinadament per la línia masculina dels Borbons contra la femenina? Ara ens fa riure, però els nostres besavis es feien matar per això. Els nostres besnéts riuran quan sabran que nosaltres ens matàvem pels proletaris contra els burgesos o pels aris contra els semites i no obstant és en nom d’aquestes paraules buides i risibles que han estat creats els camps de concentració stalinians i hitlerians. Paraules risibles, pedanteries buides; però les multituds segueixen. (pàg.543)

Cospedal y las palabras

Incerta glòria (VI)

Siguiendo la transcripción de Incerta Glòria.  Tercera part.

Tercera part

I

(...). Després m’han preguntat més d’una vegada si jo ignorava que, mentre érem al front, a la reraguarda cremaven les esglésies i estossinaven els sacerdots. No ho ignoràvem, que era impossible ignorar-ho; aleshores no sabíem les proporcions increïbles que va prendre la matança al llarg d’aquell estiu, però tanmateix sabíem que la matança hi era. No la ignoràvem; només que per a nosaltres era com si ha hagués hagut la pesta, ¿és que un renega el seu país perquè la pesta hi fa estralls? Estàvem entre dos focs i ho sabíem. (pàg.431)

(...) I puc dir que algunes vegades sobretot als començos, s’hi va parlar d’organitzar amb les altres brigades regulars una marxa sobre Barcelona per acabar amb les bandes anarquistes que estaven passant el país a sang i foc. Algun dia s’arribarà a aclarir el tèrbol misteri de l’anarquisme; l’únic que sabem ara com ara és que van fer exactament tot el que calia perquè és perdés la guerra (subrayado es mío)(pàg.432)

(...)

-Vet aquí- em signava els sacs de cigrons –com faig heroicament la guerra als feixistes, és a dir, als dolents. Nosaltres cridem: “¡morin els fatxes!” Ells criden: “¡mueran los rojillos!”. I tots, ells i nosaltres, volem dir el mateix: ¡morin els dolents! Tothom contra els dolents; tothom, sempre, a tot arreu, a favor dels bons. ¡Quina monotonia. Déu meu! (pàg.436)

(...). ¡La idolatria de les idolatries, l’adoració d’allò que és fugaç! ¿Caure de genollons als peus d’allò que ha de ser destruït per la malaltia, la vellesa, la mort; besar-ho amb adoració! ¡Renegar l’Eternitat per córrer a fer-se esclau del Temps! (...)

-La dona és l’Oceà, l’home el Sahara. Aquestes dues immensitats enemigues, l’aigua i la set, s’estan l’una al costat de l’altra i no es barrejaran mai. Si es barregessin, en naixeria el més gloriós dels continents; però impossible. (pàg.441)

(...)

-No t’ho prenguis així, no siguis idiota, va fer ell. Si Déu no es deixés menjar, ¡que en faria de temps que la humanitat hauria rebentat de fam! Però potser que dormim; ja hem dit prou bestieses” (pàg.458)

El Mediterráneo se traga a la inmigración clandestina

Incerta Glòria (V)

Siguiendo la transcripción de Incerta Glòria.  Segona part.

30 d’agost.

(...)

Jo crec amb tota l’ànima que si necessitem tant la poesia i la fe per no sentir-nos molt més desventurats que si no fóssim ni haguéssim estat mai és perquè la poesia i la fe són l’existència i la vida, perquè sense elles tot aquest món es desfaria en no-rés com una vana fantasmagoria sense cap consistència.  (pàg.396)

(...) ; diu que feia una setmana de la sublevació del Terç Estranger i les tropes mores quan el cuirassat Jaume I bombardejà Melilla; era diumenge a les tres de la tarda, hora en què els europeus fan la migdiada. Com que, a causa de la calor, per fer-la es desvesteixen, diu que homes, dones i criatures corren mig nus fugint de les cases bombardejades (...). Era el 26 de juliol de 1936, només feia una setmana que havia començat la guerra; ¡ i els europeus, a diferència dels moros, eren quasi tots republicans! (pàg.398-9)

(...) En tot cas, em sembla que ens podríem divertir molt més jugant a templaris  clandestins que no pas a anarquistes. I és que els reaccionaris tenen molta més imaginació sense comparació possible, i amés el passat amb ells. El futur, en canvi, com que és pura inexistència, el regalen a la gent sense imaginació. Sí, Trini [protagonista de la novel·la], cal molta imaginació per ser reaccionari i per això n’hi ha tan pocs; jo només he conegut la meva tia que s’en pugui dir amb justícia” (pàg.402)

(...). “Algun dia ens caurà la cara de vergonya d’haver tingut disset anys”, “¿ I per què?, vaig replicar estupefacta. “Perquè és una edat idiota; afigura’t, ¡som els homes del futur! ¡La pura inexistència! Encara no som res i ja ens hem traït mil vegades a nosaltres mateixos”.(pàg.403)

(...) Però pobres de nosaltres quan per exercir un art n’hem d’aprendre les regles; l’art deu ser com l’amor, que si no és els instints no hi ha qui te  l’ensenyi. (pàg.405)

Mitja Marató