Islàndia: Cercle Daurat i Llacuna blava (II)

Desprès hem reprès el nostre itinerari per anar a un altra lloc emblemàtic, el Parc Nacional de Thingvellir.

“Þingvellir està connectat al cinturó volcànic i de fissures que travessa Islàndia anomenat dorsal de l'Atlàntic mitjà. La dorsal s'estén al nord des de l'oceà Àrtic i al sud al llarg de tot l'Atlàntic.

L'estiu del 2000 es van produir dos terratrèmols greus al sud d'Islàndia. Tot i que la seva font es trobava entre 40 i 50 quilòmetres al sud-est de Þingvellir, les pedres van caure de les parets del barranc i l'aigua va esquitxar de les esquerdes. L'aigua de l'esquerda de Flosagjá, normalment cristal•lina, es va tornar tan tèrbola que no es veien les monedes que hi havia al fons. Els terratrèmols van ser el resultat del moviment dels límits de les plaques eurasiàtiques i nord-americanes que travessen Islàndia. Al sud, les plaques passen uns pocs per sobre de l'altre, però a Þingvellir, es trenquen i la terra entremig s'enfonsa. Lluny dels límits de les plaques, l'activitat és força constant, uns dos centímetres a l'any, però, a les mateixes zones del rift, l'estrès tensiu s'acumula durant un llarg període i després s'allibera en un esclat d'activitat quan s'arriba als límits de la fractura.

Islàndia deu la seva existència a un plomall del mantell que produeix el doble de matèria volcànica que la dorsal de l'Atlàntic mitjà. El plomall del mantell es troba a l'est del canal de la carena, però el cinturó eruptiu tendeix a seguir el plomall, i és allà on l'activitat volcànica és més gran.

La zona del terratrèmol es forma on es deriva el cinturó eruptiu. En el cinturó eruptiu, es forma una nova escorça terrestre que s'acumula a les vores de la falla i s'allunya gradualment. Les roques més antigues del país es troben així molt lluny del cinturó eruptiu, a l'est i l'oest del país. Þingvellir es troba en un graben de set quilòmetres d'ample que es troba entre les falles d'Almannagjá i Heiðargjá. Està cobert de lava de 10.000 anys que es va originar en un cràter al sud del mont Hrafnabjörg.

Durant el temps transcorregut des que la lava va fluir, l'enfonsament del terreny ha estat d'uns 40 metres i l'extensió o rifting d'uns 70 metres. La vall del rift forma part d'una regió volcànica i de fissures activa que s'estén al nord des dels afores de la zona de Reykjanes fins a la glacera Langjökull. Els límits exteriors d'aquesta són la roca de Súlnaberg al mont Botnssúlur i, a l'est, els monts Lyngdalsheiði i Laugarvatnsfjall.

El paisatge de Þingvellir és ara tranquil i diferent al de l'època en què Grímur geitskór va triar el lloc per a l'assemblea general. A la saga Sturlunga es diu que el riu Öxará havia estat desviat cap a Almannagjá i cap a Þingvellir. Aleshores, el riu Öxará va canviar l'aspecte del lloc a través de la sedimentació, i l'enfonsament del terreny va provocar la invasió de l'aigua fins al lloc de muntatge. Podem suposar que la subsidència ascendeix a gairebé quatre metres des de quan es va establir l'Alþing l'any 930.”

(https://www.thingvellir.is/en/education/nature/ tectonic-movements/)

Per veure la història del país.

(https://www.thingvellir.is/en/education/history/ settlement-of-iceland/)

Aquests llocs, sempre estan en perfecta estat de revista. Un pàrquing ampli, permet aparcar sense cap problema, segurament, al estiu deu ser més complicat. Sort dels grampons, perquè el camí estava glaçat i a més hi havia una petita pujada-baixada què podies relliscar amb facilitat. Veure el treball de les plaques tectòniques, es un espectacle gegantí. Hi havia un camí que és el resultat de les forces tectòniques, les d’Amèrica del Nord i l’Euroasiàtica i una “placa microtectònica anomenada Hreppafleki”.

(https://www.thingvellir.is/en/education/nature/tectonic-movements/)

Un salt d’aigua mig congelat va ser el lloc on és va fer “Joc de Trons” i el país del gel. El lloc era molt fotogènic, molts turistes fèiem fotografies. Per mi, ha sigut el lloc més impressionant de tots el llocs que hem anat. Però, això és molt subjectiu. Segur, que no tothom estaria d’acord amb mi.

El temps 17h es tornava a tirar a sobre perquè encara quedava l’altra atracció, la llacuna blava a prop de Keflavik. El trajecte a anat des de paratges naturals, plens de neu, a endinsar-se a l’àrea de la capital. A prop de una hora i mitja d’autocar per arribar a lloc, el sol es posava, però una banda de núvols li donava un aspecte força bonic amb el sol lluita’n per no desaparèixer. Hem passat per la ciutat i desprès cap un terreny nevat que ens ha conduït al complex geotermal, Blue Lagoon.

Reykjavík

“La Llacuna Blava és blava a causa de la manera com la sílice, l'element emblemàtic i més abundant de la llacuna, reflecteix la llum visible quan està suspesa a l'aigua. Tota la matèria reflecteix la llum visible. Depenent de l'estructura molecular d'una entitat determinada, reflecteix un color específic de la llum visible. La pintura vermella, per exemple, és vermella perquè està dissenyada per reflectir només les longituds d'ona vermelles de la llum visible. Totes les altres longituds d'ona (o colors) són absorbides per la pintura. Per entendre aquest concepte, és útil entendre la naturalesa de la llum visible. La llum visible és l'espectre d'energia electromagnètica que pot ser percebuda per l'ull humà. Es mou a 300.000 metres per segon en ones que són aproximadament de la mida d'un cap d'agulla. A més, tot l'espectre de color de la llum visible està abastat per la llum blanca. Això es pot mostrar amb l'ajuda d'un prisma.

Quan la llum visible troba matèria, el seu comportament depèn de la longitud d'ona de la llum i de l'estructura molecular de la matèria. En general, les diferents longituds d'ona són absorbides o reflectides. Els colors reflectits són el que veiem. Els colors absorbits són invisibles.

Tornant a la sílice, un compost mineral format per silici i oxigen amb la signatura química SiO², és evident que quan aquest mineral bioactiu està suspès a l'aigua, reflecteix només les longituds d'ona blaves de la llum visible. La resta de colors s'absorbeixen. Així, la Llacuna Blava és blava.”

(https://www.bluelagoon.com/stories/why-is-the-blue-lagoon-blue)

Hem estat a prop de dues hores. L’experiència és sensacional, sortir a 0º i ficar-te a 36º es una contrastat formidable. Una polsera permet accedir-hi al complex, on una pila d’armariets  permet ficar la roba amb el teu número de polsera. Amb la polsera dins la llacuna et dona accés a una beguda –he pres un beuratge de color verd- que no està malament, potser a Ernesto, deia que era boníssim, havia exagerat una mica. També m’he posat a la cara una crema per millorar l’aspecte. Al cap de set minuts tenies que treure-te-la, sinó és convertia en una mena de mascara de ciment, potser algú ja li devia anar bé. Tot plegat dins d’aquella aigua calenta, plena de vapor semblava tot una mica irreal. L’alçada del aigua és 1,40m tothom amb aquelles mascares semblava un carvanal de pel•lícula de por. 

Com l’aigua té propietats corrosives, no era bona idea fer de nedador, així, tothom anava caminant dins l’aigua. La foscor començava a envair-ho tot. 

Desprès de més d’una hora i mitja, hem sortit del aigua, hem anat a les dutxes, vestir-nos i sortir del complex sempre amb la polsera què obria les portes Afora, alguns companys esperaven. El complex és un lloc luxós i molt acollidor. Sortir al carrer on un camí et deixa fins al pàrquing. Cal dir que tota la llacuna és artificial, la mà del home ha fet el miracle d’aprofitat les aigües geotermals. Eren a prop de 18h quan sortíem cap a Keflavik per anar al hotel Courtyd by Marriot. 

Un hotel de luxe, molt a prop del aeroport. L’habitació es gran i funcional. El bany de disseny. A les 20:30h hem sopat, xai i postra. La nostre cap de colla Mª Josep ha fet el clàssic panegíric al nostre guia, inclòs una gratificació inesperada per ell i en Hans. Ha estat un moment que segurament no s’ho esperava. Ernesto, ha agraït de cor les mostres de gratitud i estima que s’ha la guanyat amb escreix.  Desprès hem quedat què a les 3:00h potser veuríem l’aurora boral. Ara son les 23:34 quan estic escrivint aquestes notes. Demà toca anar al aeroport cap a Barcelona.

Islàndia: Cercle Daurat i Llacuna blava (I)

 Dia 4

Hem despertat sobre les 6:30h. Llevar-se, dutxar-se i anar a esmorzar. El dia s’ha llevat fred i amb núvols, però a mesura que passàvem les hores el sol s’ha anat imposant, deixant tot el dia un blau i un sol impressionat.  Avui fèiem el cercle daurat i la llacuna blava, és a dir, un altre dia maratonià.

Hem sortit de Hella i hem anat per la carretera nº 1 i hem arribat a Selfoss on Hans ha omplert de benzina l’autocar, és preveuen problemes per la vaga a l’hoteleria que afectarà a partir de dissabte Islàndia. A més la distribució de benzina també és paralitzarà. Així, què per precaució hem parat. La benzina costa 2,35 € litre. 

Desprès hem anat per la 35, Ölfusá Overlook, per Kerið, un llac volcànic, però no hem parat, perquè Ernesto, ens ha dit que amb neu no hi ha massa a veure. A més és veien molts turistes des de la carretera. Hem passat per cases de segona residència. Hem enfilat fins l’àrea geotermal de Geysir, seguint la 35. El paisatge era de rigorós hivern, tot ple de neu, gràcies al sol i el cel blau, semblava tot de postal. Muntanyes plenes d’un blanc de pastís de nata. La idea era anar a les cataractes de Gulfoss, però al passar per l’àrea geotermal, hi havia pocs autocars, i s’ha decidit parar en aquell moment, per veure una de les atraccions del lloc, el guèiser Strökkur.

“Guèiser és la paraula més universal que l’ idioma islandès ha donat al món, derivada del seu verb geysa: brollar. Islàndia compta amb centenars de fonts d'aigües calentes, juntament amb una vintena de zones amb alta temperatura de vapor al subsòl (entre 150 i 250 ºC), cosa que permet que gairebé el 90% dels edificis s'escalfin gràcies a l'energia geotèrmica . Alguns d'aquests brolladors, els guèisers, són autèntics assortidors intermitents d'aigua bullint.”.

“Gairebé tots els guèisers d'Islàndia es concentren a la zona termal de Haukadalur, al sud-oest de l'illa. Els més populars són Geysir (“el Gran Guèiser”), que en els millors temps elevava grans masses d'aigua a 60 o més metres d'alçada, i Strokkur («recipient per maça la llet»), que avui catapulta la seva columna bullent a 20 metres.”

“L'assortidor de Strokkur és el més regular, amb mitja dotzena d'erupcions cada hora. Vista a càmera lenta, la massa d'aigua bullint sorgeix amb un brusc moviment de remolí i adquireix la forma d'un bulb que s'allarga i esclata en miríades de gotetes. Una part de les gotes origina un nuvolet que es dissipa a l'aire, mentre l'aigua que cau torna a ser engolida per l'orifici del guèiser.”

“La raó que l'aigua es calenta es troba a la formidable energia del subsòl islandès. El gradient geotèrmic del nostre planeta (la qual cosa augmenta de mitjana la temperatura per cada quilòmetre de profunditat) és d'uns 30 ºC. Però a Islàndia aquesta xifra es multiplica per quatre. Això significa que en aquesta illa la temperatura d'ebullició de l'aigua s'assoleix baixant només mil metres.”

“Per què brolla el guèiser tan bruscament? L'aigua bull quan la pressió del vapor saturat al seu si supera la pressió de l'aire exterior. En el cas del guèiser, el pes de la columna d'aigua que omple la cavitat subterrània, entre roques molt calentes, exerceix una pressió hidrostàtica que se suma a l'atmosfèrica. Això eleva la temperatura d'ebullició de l'aigua per sobre de les 100 ºC, com passa per exemple en una olla exprés. El líquid sobreescalfat es troba aleshores en un equilibri molt inestable. Només cal que la pressió baixi o que la temperatura pugi perquè l'aigua trenqui sobtadament a bullir i el vapor es dispari cap a l'orifici de sortida.”

“L'erupció d'un guèiser es pot desencadenar artificialment insuflant bombolles gasoses a l'orifici o llançant detergents que disminueixin la cohesió entre les molècules d'aigua. És el que es va fer en el passat amb el Gran Guèiser per tal de fer-ho actuar davant dels turistes. Avui llangueix i el seu forat roman acordonat per raons de seguretat.

Encara que es comprenguin els seus mecanismes, els guèisers segueixen presentant-se com un misteri fascinant de la natura. Amb ells la terra roman viva i capaç d'obrar prodigis. Davant d'aquesta mena de foguera aquàtica, una mica de l'ambient màgic dels contes, on qualsevol prodigi pot succeir, pren cos al mig de la rotllana d'espectadors.”

(https://viajes.nationalgeographic.com.es/a/magia-esperada-geiser-strokkur_18445)

Des de el Geysir Center on hi ha una botiga -al costat del pàrquing- per els records de l’estància els guèisers,  el fred era molt viu. La gent què hi havia estava força abrigada, tothom es protegia d’un dia excel•lent de fred. Contrasta el lloc on des de la terra surt aigua bullint i el fred  de l’exterior. Hi ha un camins fets de formigó, tot molt parcel•lat perquè els turistes vagin per on han d’anar. Mentre anaves al Strökkur, no és la cafeteria, sinó el guèiser estrella, una munió de gent al voltant d’un espai perimetral, esperaven el miracle de la natura. La gent preparada per fotografiar-lo, molts simplement per contemplar un fenomen més de la natura. Cal dir que l’espectacle no defrauda. Mentre esperes, les meves mans anava congelant-se un mica. He pogut fer un parell de vídeos. El sol començava a imposar-se. Aquest parc temàtic, està en mig d’una plana on molt a prop les muntanyes blanques per la neu, donaven un efecte plàstic ideal per fer-se selfies i fotografies.

Quant hem agafat l’autocar, tot el pàrquing  estava ple d’autocars, així què si havien escollit un bon moment per fer la visita, hi ha altres guèisers , però estan inactius. Eren les 11:30h quan hem anat a l’altra plat fort del dia. La cascada de Gullfoss.

“Gullfoss és una cascada situada al canó del riu Hvítá al sud-oest d'Islàndia. Forma part del Cercle Daurat. És una de les atraccions turístiques més populars d'Islàndia.  L'ampli  Hvítá flueix cap al sud, i a un quilòmetre abans de les cascades gira bruscament a l'est i flueix cap avall en una àmplia corba de tres graons i després abruptament se submergeix en dos salts de 11 i 21 m, en una esquerda de 32 metres de profunditat. L'esquerda, d'uns 20 m d'ample, i 2,5 km de longitud, s'estén perpendicular al corrent del riu. La quantitat mitjana d'aigua en aquesta cascada és de 140 m³/s a l'estiu i 80 m³/s a l'hivern. La inundació més alta mesurada va ser-ne de 2.000 m³/s.” (https://ca.wikipedia.org/ wiki/Gullfoss)

El recorregut seguint la carretera nº 35 et condueix fins al corresponent pàrquing on hi ha un Visitor Center i un restaurant. Tot molt be organitzat. Cal baixar per unes escales de ferro molt segures i funcionals. Hem portat grampons, perquè hi havia lloc on el gel encara visible. L’espectacle de aigua i neu no defrauda. A més amb el blanc de la neu dona una sensació molt especial perquè una part està glaçada, segurament, al estiu hi ha més aigua, però sense el blanc de la neu no ha de ser igual. Molta gent, molts turistes per tota arreu. Hi ha dos terrasses per poder observar el espectacle. Una natura en estat pur, desplegant la seva bellesa inhumana i un torrent d’aigua colossal. Envoltats de muntanyes nevades, tot feia què estat a Gullfoss valgues la pena. Dies abans d’anar-hi la web-camp de Gullfoss pràcticament no es veia, per el mal temps, però avui, el dia radiant, l’efecte és realment impressionant. El nostre guia, Ernesto, ha remarcat la sort de gaudir de dos dies seguits amb sol, un veritable luxe a terres islandeses. 

Lindarbraut 2, 840 Laugarvatn, Islàndia

Des de Gullfoss, hem anat a dinar a un lloc molt bonic, al costat d’un llac termal amb un restaurant molt acollidor Lindin Restaurant. Hem dinat una sopa molt gustosa i calenta que donava energia al cos, i una truita salmonada i  postra, per acabar amb un cafè o tallat. Tot excel•lent. El xef del restaurant tenia diplomes que acreditaven el seu bon afer en aquestes qüestions culinàries. 

He fet fotografies del lloc i el llac termal, una part del llac no es congela gràcies a l’aigua termal. Sembla que les fotografies què un fa, resulta que una pila de fotògrafs ja l’han feta abans.

Quan una imatge no és el que sembla

Una imatge impactant, on Trump es detingut per la policia de NY. I malgrat tot, aquesta fotografia no es real, no ha tingut mai connexió en cap fet, no hi pot haver testimonis que puguin dir que ho han vist. No és més que resultat de la manipulació de les imatges per IA, no cal ja Photoshop, les deep fakes  -la falsificació de imatges- ja és un fet. Caldrà anar amb compte perquè les imatges no poden valer més que mil paraules, sobretot, quant la imatge és simplement falsa. Això ens porta a establir quins límits pot haver en la llibertat d'expressió. Les mentides sempre han existit. Des de els contes infantils -Què ve el llop!- fins l'última què és poguí dir.

Hi ha paraules que entren en el imaginari col·lectiu com per exemple, el ChatGPT -Chatbot-, un programa de intel·ligència artificial que simula la capacitat de establir una conversa amb persones. Cóm descobrir que no és una persona? A aquesta qüestió ja la va plantejar Alan Turing al 1950. Existeix una competició Premi Loebner on és passa a test les diferents IA què passen el test, és a dir, que no som capaços de detectar si parlem amb una màquina o una persona. Kuki, ELIZA, han superat aquest test amb èxit. 

La IA -tothom que ha vist la pel·lícula 2001 una Odissea Espaial (1968), recordarà a Hall, la IA que controlava la nau i que comença a actuar de manera paranoica i criminal. Avui, al 2023 la ficció comença a prendre forma amb la IA. Serem capaços de deixar-ho tot amb mans d'aquestes IA? Aquest pregunta també la fa Yuval Noah Harari, Tristan Harris i Aza Raskin  en el seu article ¿Viurem dins dels somnis de la intel·ligència artificial? (Ara.cat, 1/4/2023). L'article finalitza amb les següents paraules: 

"Hem conjurat una intel·ligència estranya. No en sabem gaire, excepte que és extremadament poderosa i ens ofereix possibilitats enlluernadores, però també podria rebentar els fonaments de la nostra civilització. Demanem als líders mundials que responguin a aquest moment posant-se a l’altura del repte que se’ns presenta. El primer pas és guanyar temps per actualitzar les nostres institucions del segle XIX de cara a un món post-IA i aprendre a dominar la IA abans que ens domini ella a nosaltres."

Farem cas d'aquestes paraules assenyades o caldrà què una IA governi aquest món? Si un actor podia governar mig món, amb una IA, sembla que podria anar sobrat.

 

Islàndia: Glaciar Vatnajökull (II)

 La següent estació, què no vàrem poder fer ahir, era la platja negra  i les columnes de basalt de Raynisfjara. Hem anat fins a Vik.

 “Les dues platges de sorra negra són pocs quilòmetres abans d'arribar a Vik i són accessibles per desviaments cap a la dreta ben senyalitzats. Però, per què són de color negre? Com sabeu, la sorra és el resultat de l'erosió de les roques a prop de la costa. Segons el tipus de pedra que es tracti, serà el color que adquireixi la sorra. Com ja sabeu, la terra d'Islàndia és d'origen volcànic. Per tant, quan la lava es converteix en roca adquireix un color negre fosc que fa que la sorra sigui negra i no blanca.”

“Reynisfjara és la platja més espectacular d'Islàndia i l'escenari on es van filmar els episodis 5 i 6 de la setena temporada de la sèrie aclamada d'HBO, Joc de Trons (t'imaginaràs que trepitjar aquestes terres seria un somni per als fanàtics).”

“Són molts els motius que fan de Reynisfjara un lloc sorprenent, encara que tot es podria resumir que és una platja diferent. No, allà t'esperen pedres i còdols negres que li donen un aspecte salvatge. Tampoc esperis veure una platja de grans dimensions. Però sí que prepara't per trobar-te amb un espai emmarcat per penya-segats i muntanyes de 340 metres d'alçada.”

“La platja va ser el resultat d'una sèrie d'erupcions volcàniques ocorregudes a la darrera glaciació del planeta, a partir de la qual es van formar columnes de basalt, grutes i coves.”

“La platja crida l’atenció per diversos motius. Un són les impressionants columnes de basalt de 66 metres d'alçada que conformen la paret del penya-segat. De fet, en aquest lloc es troben algunes de les millors columnes de basalt de tota Islàndia. La combinació entre aquestes estructures hexagonals i la sorra volcànica totalment negra i brillant, dóna lloc a uns dels paisatges més increïbles de l'illa.”

“El basalt és una roca volcànica formada a partir del magma bullint que emergeix com a renta després d'una erupció volcànica. Quan la lava rica en ferro i magnesi es refreda i contrau ràpidament, entra el contacte amb l'aire de la superfície i se solidifica. Aquest procés ràpidament canvia la composició química i l'aparença de la lava donant lloc a pilars hexagonals de basalt que es veuen a molts llocs d'Islàndia.”

“Les columnes de basalt de la platja formen una petita escalinata on no podràs evitar pujar. A més, són la llar de centenars d'aus marines, entre elles els frarets, fulmars i llaurats, per la qual cosa no t'has de sorprendre si les veus per la zona.”

“Un altre dels motius pels quals Reynisfjara és especial són els pilars de roca –els trolls- de 66 metres d'alçada que es troben davant de la costa. Aquestes formacions que es coneixen amb el nom de Reynisdrangar són part del folklore islandès.”

“Segons la llegenda, aquestes grans columnes de basalt eren en realitat trolls que portaven vaixells de l'oceà a la costa. Els mateixos eren de color fosc i sortien massa tard a la nit. Un dia, el sol els va sorprendre a l'horitzó i la llum els va convertir en pedra sòlida. Una altra llegenda explica la història d'un home a qui els trolls haurien segrestat i assassinat la dona. Dolgut i furiós, l'home va seguir els trolls fins a Reynisfjara i els va congelar per assegurar-se que mai no tornin a matar.”

“Els que no creuen a les llegendes diuen que en realitat són columnes de basalt que alguna vegada van formar part dels penya-segats de la costa. Qualsevol en sigui l'origen, són una obra de la naturalesa digna d'apreciar.” 

(https://viajerosocultos.com/reynisfjara-la-playa-negra-de-islandia/)

El lloc estava pleníssim de turistes, com nosaltres, eren les 17h, feia vent i fred. Hi havia un onatge molt fort, hi havia corredisses entre els turistes per no mullar-se les sabates. Però els turistes volien, com tothom, fer-se selfie, molt a prop del la platja. Les columnes de basalt son espectacular, tots era espectacular, però malauradament, teníem poc temps, hi havia al començament de la platja, un salvavides massa llunyà per salvar a algú, potser era un recordatori que no cal fer l’imbècil quan hi ha perill. El autocar estava aparcat al costat d’un restaurant i el pàrquing estava ple. M’ha hauria agradat estar més temps, sense pressa, però teníem encara que veure el far i el espectacular arc doble de Dyrhólaey.

La llum s’havia esvaït poc a poc un aire fred i humit ampliava la sensació de fred. Anàvem a contrarellotge, perquè el lloc calia més estona del què hem tingut. Una carretera amb una forta pendent et deixa a una explanada per et permet veure uns paisatges  que per l’hora s’havien convertit en crepusculars. 

“El primer que visitaràs de camí a la platja negra de Reynisfjara és el penya-segat Dyrhólaey. Reconeixeràs aquest lloc per la seva característica roca sortint de 120 metres de longitud amb 2 arcs. L'accés es fa per una pista de terra i pedres amb un fort pendent que condueix fins al far de Dyrhólaey i un dels miradors més bells d'Islàndia.

Sabies què? Dyrhólaey en islandès es tradueix com «l'illa del forat a la porta», encara que tècnicament no és una illa. Com us imaginareu, el nom prové de l'enorme arc que esmentem abans, que es va formar com a conseqüència de l'erupció d'un volcà fa milers d'anys i l'erosió de l'aigua. Les dimensions de l'arc al penya-segat són tals que els vaixells i els avions petits poden travessar-lo.

Per la seva banda, el far Dyrhólaey va ser construït el 1910 i compta amb un balcó des d'on tindràs unes vistes espectaculars. La postal la componen enormes onades picant violentament contra l'arc de lava que emergeix del mar. Les vistes són especialment belles entre mitjans de maig i agost, quan a la postal se sumen els encantadors frarets.

Sabies què? A Dyrhólaey es troba una de les colònies de frarets més grans d'Islàndia. Els frarets són unes petites aus pròpies d'aquestes terres i tot un símbol nacional. Al costat d'ells apareixen altres espècies, com els xatracs àrtics, els pagells grans i altres espècies que formen els seus nius en aquest lloc.

Cap a l'oest apareix Dyrhólafjara, una amplíssima platja de sorra negra que s'estén per quilòmetres. Els dies clars s'entreveuen cap al nord la vasta extensió de la glacera Mýrdalsjökull. Aquest ocupa una superfície d'uns 600 km² i els seus gels cobreixen el cràter del volcà Katla, que pot entrar en erupció en qualsevol moment.

Cap a l'est apareix la bella platja negra de Kirkjufjara, i una mica més enllà, la nostra protagonista d'avui: l'espectacular platja Reynisfjara.”  

(https://viajerosocultos.com/reynisfjara-la-playa-negra-de-islandia/)

La tarda s’havia transformat, tot núvol i un cel grisós inundava tot, la llum s’havia anat i deixava un entorn malenconiós i tristot (18:30h). El far era bonic. Una estructura sense complicacions, funcional i eficient. He fet fotografies del lloc. El dia s’ha estava acabant, del cel blau a la grisó de la tarda-nit, havíem fet el que li correspon al turista, no deixar-se res per escodrinyar. 

Malgrat l’hora tot era foc i anàvem cap a Hellas. Teníem una bona estona d’autocar, el límit de velocitat de 60-80km feia que el recorregut s’ha fet llarg. Hem arribat a les 20h al hotel. El mateix del primer dia. Una estructura que s’amplia en nous mòduls. Hem tingut l’ensurt que les claus –targetes- no funcionaven. El nostre guia Ernesto ho ha pogut solucionar. Aquesta vegada les habitacions estàvem molt lluny on vàrem estar el primer dia. Hem anat a sopar, discret. Hem estat una estona escoltant les experiències de dos companyes  en els seus viatges amb alumnes. Desprès hem anat a l’habitació, calia fer un bon recorregut per una mena de laberint fins arribar a l’habitació molt modesta i petita, incòmode, no hi havia on ficar les maletes, excepte al terra. Com sempre la cantarella de l’aurora boral a planat un altra vegada en la nostre imaginació. Com estàvem molt a prop d’una sortida d’emergència, l’hem obert i hem sortit directament al carrer. Alguns companys estaven a l’expectativa amb la càmera i el mòbil a ma.  Hem pogut fer alguna fotografia, però el fenomen era massa breu i no donava possibilitats de fer-ne més fotografies. 

A les 22:30h hem arreglat les maletes per demà. Sortirem a les 9h. Ara estic escrivint aquesta crònica a les 23:10h. Hem vist petites granges amb edificis de colors molt vius, un món fred, però menys que d’altres llocs amb clima continental, però tot i així, molt inhòspit per l’esser humà. Un país, Islàndia que vol mantenir-se independent desprès del que va passar amb la crisi del 2008. Proteccionisme que sembla anar en la direcció contraria a la globalització, però que permet gràcies els impostos, un nivell de vida de primera qualitat. 

El nostre guia Ernesto ha explicat i donat algunes dades sobre el seu sistema impositiu. Així, hi ha retencions del treball que pot arribar al 50%. La televisió pública és paga a través de Hisenda. No hi ha grans cadenes internacional de l’alimentació, tot és producte de proximitat. Un del esport favorits del islandesos és el gol, hem vist un camp de golf sota la neu. Demà també serà un dia llarg e intens.

PD: Mig adormit, han trucat per telèfon. Hi havia aurora boral. Un segon truc amb un to de dir: “què no penses llevar-te?”. Hem sortit disparats al carrer. Sort de la sortida d’emergències tant a prop de la habitació. Però tot plegat ha estat una falsa alarma, no hi havia el que nosaltres desitjàvem, altres companys també havien sortit, uns núvols que amb el ull humà no veia el que volíem veure , però que si ho veuen les càmeres i els mòbils. Tornar a l’habitació i ficar-se al llit un altra cop. Afora feia fred. Potser demàs tindrem més sort.

 

Obiturari: Ryuichi Sakamoto: 1952-2023

 

Ryuichi Sakamoto