Athletic de Bilbao 3- Barça 2: Eliminats!

 

 El Barça ha perdut un partit que en cap moment ha pogut guanyar. Un gol de Pedri al 93' ha permès forçar la pròrroga. Un Barça on totes les pilotes dividides anaven a parar a  l'Athletic. Un partit ple d'errades amb els passes, sense cap presència a l'àrea del rival. L'únic bo era el resultat, però sense possibilitat de refer-se d'un joc absolutament nefast. 

Potser si és el partit més dolent que ha jugat el Barça amb Xavi a la banqueta. Un penal a la pròrroga fet per Alba, ha establert un just guanyador d'un partit on l'Athletic ha lluitat fins l'extenuació. Ansu Fati s'ha lesionat a la mitja hora de jugar-hi. El Barça fa un pas endarrere, i torna a perdre quant et juguen a mossegar. Es molt difícil construir un equip si no hi ha continuïtat per les lesions. Toca seguint remar contracorrent. L'Athletic ha fet el seu partit, tot cor, però es que aquest Barça dona alegries els equips contraris.  

Diners caiguts del cel (del Parlament)

 

Al Parlament es fan miracles econòmics. No hi ha diners, però, sempre hi ha un grupet d’escollits, que per la seva sort increïble, poden seguir cobrant sense treballar. Això si que dona ànims els aturats, i aquells no que arriben a final de mes. El pitjor, què no es poc, es que el propi Parlament, li costa donar la informació. Temen, amb raó que la gent se’n prenyi, per això la tècnica de la dilació. 1,7 milions d’euros per no treballar es  una bona xifra. Per què es fan aquestes bestieses? Es evident que amb els diners del contribuents, tothom es molt generós amb uns i mesquins amb la resta. A la informació del Ara, queda clar que aquest privilegiats podran seguir gaudint d’un enriquiment injust, emparat per el propi Parlament.  Si us plau, que no vinguin amb que s’ha de treballar més, ser més curós amb els sous dels treballadors, que cal ajustaments per el be de la economia, i totes aquestes collonades que tan aficionats son el nostres polítics, perquè sempre son els primers a no donar exemple a els seus comportaments. Alguna dimissió?

PD: Ara, desprès del escàndol, definitivament, es vol suprimir aquest descarat privilegi, arrossegats per les informacions que s'han fet públiques. Ja ho deia Lord Acton (s.XIX), referint-se al poder: màxima responsabilitat i nul·la  credibilitat.   

Recomendaciones musicales

 

Arte y música: Yves Tanguy

 

Yves Tanguy (1900-1955)

The Ronettes: Adéu a Veronica Bennett (The Ronettes)

 

The Ronettes

Badalona: Zona cero de la indignitat

 

Quan dos jutjats (2), els Mossos d'Esquadra, la Sareb  s' uneixen, contra immigrants el resultat es una victòria increïble per fer el món més just i humà. Tots estaran contents, la Sareb, es un engendra per fer-se trampes al solitari en qüestions  de números vermells, pertany al Estat, no sembla que sigui per servir a els ciutadans. Ara sembla que té molta presa a treu 'sen de sobra a tots els sense sostre que mal viuen en condicions infrahumanes.

Sense comentari, perquè es comenta sol

 

Sembla que si tots ells haguessin mort per intoxicació de fum, o un incendi devastador, llavors tothom parlaria que cal fer alguna cosa, però l'únic que saben fer aquest Estat de despropòsits en el que vivim, és exactament això.  Tots al carrer, si algú pregunta hi ara que farà aquesta gent? La resposta de les Administració, que sempre volen parlar, es un silenci què no pot evitar sentir vergonya per el maltractament de la gent més pobre i desemparada.

Reseña: ¡Dejad los fundamentos y mirad los detalles!

 

Richard Rorty

Hablando del papel de la filosofía y su relación con la tradición, se plantean dos vías, sea la línea analítica y la no analítica dominada al decir del autor –Richard Rorty-, por la filosofía de Heidegger y su pesimismo por el “frenesí tecnológico” que es el núcleo de la modernidad. ¿Cómo reconciliar la tradición filosófica y la política? Para Rorty, el pragmatista al estilo deweyano (John Dewey), las metáforas pueden ser utilizadas en el contexto político para adquirir una nueva dimensión. La filosofía si quiere tener sentido es precisamente, ofreciendo un vocabulario para que las sociedades democráticas puedan gestionar problemas como reducir el sufrimiento humano y la opresión. Tal vez, este objetivo sea muy tibio para los filósofos “radicales”, que piensan que si profundizamos –metáfora- en la realidad seríamos capaces de transformarla de tal manera que todos nuestros males desaparecerían de la noche a la mañana. Pero, si uno mira nuestra historia, el proceso es más evolutivo que revolucionario. Nuestro sueño de emancipación nació de la Revolución, y desde ese momento, ha ido progresando en bienestar y libertad, no exento naturalmente, de retrocesos que por serlos, nos parecen inaceptables, pues, las conquistas que hemos ido adquiriendo en una lucha incansable para reducir el sufrimiento y la opresión no son realidades consolidadas, por eso puede decir: "El deweyano está dispuesto a admitir, a su pesar, que siempre va a haber más variedades de sufrimiento y opresión a denunciar (por ejemplo, las que soporta el conjunto de las mujeres). Considera la función de la filosofía en su denuncia  como una labor continua con la de la literatura y la de las ciencias sociales*." (pág.45) 

Los frutos de este proceso iniciado con la Revolución francesa:  libertad, igualdad y fraternidad son frutos que hay que cultivar y cuidar. Hace una observación que no siempre se tiene en cuenta. Renuncia a una "crítica radical",  de la sociedad,pero pone énfasis en el detalle. Y afirma que  "la labor del filósofo no es tanto denunciar los fundamentos falsos o corruptos de esta sociedad, sino contraponer sus rasgos buenos y malos." (pág.45). 

Esto significa que esa labor solo se puede llevar a cabo en sociedades democráticas donde la ciudadanía no se convierta en consumidores, cosa que ahora mismo, sucede lo contrario, que el consumidor ha colonizado al ciudadano.