Avui he acabat el llibre de Joan B. Culla, Israel, el somni i la tragèdia. Del sionisme al conflicte de Palestina. 4ed. Edicions La Campana, Barcelona, 2004.
Un llibre entenedor, ampli de mires, amb una formidable capacitat de síntesi per descriure i analitzar el fets, els actors i les repercussions d’una historia que no s’ha acabat i que malauradament, sembla no tenir termini ni a curt i a mig termini.
Els capítols sobre el naixement de Israel, i el paper de l’antiga URSS, es descrit amb rigorositat i amenitat. També cal fixar-se en el paper del “representants” del poble palestí, que no va tenir cap paper rellevant, sembla que estaven molt bé, amb el domini britànic.
La descripció de les Guerres dels Sis dies, com la del Yom Kippur, som un exercici de descripció acurada on s’exposen totes les dades disponibles. Els encerts com els error, especialment, del món àrab, que no va pair bé la derrota. I malgrat el triomf militar, Israel no va sortir ben parada. La crisi del petroli, va ser una conseqüència de la derrota del Yom Kippur. I ho vam pagar tot l’Occident.
La possibilitat de pau va estar a prop amb el govern de Ehud Barak quan el 11 de juliol de 2000, però Arafat rebutja la possibilitat d’un nou estat Palestí. Va ser una ocasió perduda que ara vist a la distancia, resulta difícil d’entendre.
Perquè com diu Culla, al centre de tots els rebuig en totes les negociacions entre israelians i palestins, hi ha nucli indissoluble de “la reversió de la Nakba o catàstrofe del 1948 el nucli de llur identitat.” (pàg.598) Els mandataris palestins – on la democracia no existeix- volen “canviar el passat i tornar als temps suposadament idíl·lics en què no hi havia israelians*” (pág.589).
Mentre Israel, els mecanismes democràtics segueixen funcionant, hi ha eleccions democràtiques, amb un ventall de possibilitats inaudites, on cada grupuscle intenta influir en el sí del govern, les dificultats de governar s’ha fet quasi una missió que té els mesos comptats. Així, l’últim govern de Netanyahu (2022), ha sigut qualificat per Yair Lapid – perdedor de les eleccions-, com el “mes extremista” de la historia. La construcció d’assentaments a Cisjordània on viuen 500.000 colons i prop de 3 milions de palestins, fa que el problema s’emboliqui més i més, fent de facto, impossible un acord, ara mateix impensable. Amb aquestes activitat a Cisjordània per part dels partits minoritaris, que representen els interessos dels colons, vinguts especialment de Rússia, però també de tots els llocs del món, fan que els Acords d’Oslo (1993) siguin paper mullat. Malgrat la retòrica incendiaria dels socis minoritaris, la societat israeliana és força plural, per mantenir la seva identitat democràtica.
