Ressenya de Llibertat de consciència. L’atac al respecte igualitari, de Martha C.Nussbaum, Breus, MN CCCB, Barcelona, 2014.
Aquesta conferència és un potent al·legat a favor de la llibertat de consciència. Especialment, en el àmbit de les creences religioses, millor dit “la importància de la llibertat religiosa per a les persones, i la desigualtat del seu repartiment” (pàg.5-6).
La seva tesi es la següent: " l’únic antídot possible contra aquesta por, i contra les injustícies que normalment se’n deriva, passa per recuperar la llarga tradició del respecte igualitari per la consciència de cadascú, una tradició que va tenir una gran influència en la formació de les grans institucions europees i nord-americanes, però que sovint es fa més visible en la discrepància que en l’observança.” (pàg.9)
L’autora reforça els seus arguments utilitzant Sentències del Tribunal Suprem Nord-americà que han establert jurisprudència i per tant força de llei, eixamplant els dominis de la llibertat de consciència.
En la nostre Constitució, art.16.3 és fa referència a la Església Catòlica, malgrat que és diu que l’Estat no té cap confessió. Però de fet, el governs de torn, especialment el PP, ha deixat ben explícitament les seves simpaties per l’Església Catòlica. Establint una confusió entre Estat i Església catòlica per damunt de qualsevol altre confessió.
Un dels referents de l'autora es: “El filòsof Roger Williams (s.XVII) –referent per a l’autora- anomenava violacions de l’ànima aquesta mena d’agressions més subtils contra la llibertat de consciència.” “Nosaltres hem de considerar amb molta cura la manera d’arribar a una democràcia exempta d’aquesta violació de les ànimes”. (pàg.14)
“En una sorprenent anticipació de les teories defensades per John Rawls en el segle XX, Williams afirma que protegir la llibertat de consciència d’una manera igualitària entre tots els ciutadans no significa que les institucions públiques hagin d’estar exemptes de contingut moral. Segons ell, podem acordar un terreny moral comú, encara que discrepem sobre determinades conviccions religioses que per a moltes persones mantenen una estreta relació amb la moralitat (Williams 1644, p.398-399)” (pàg.18).
El consens constitucional modern: l’acomodació de la llibertat de pràctica
“Què cal per defensar la llibertat religiosa d’una manera totalment imparcial? Segons una tradició filosòfica que es remunta a Locke (que va escriure cinquanta anys després de Williams), només dues coses: en primer lloc, unes lleis que no penalitzin ni les creences ni les pràctiques religioses i, en segon lloc, unes lleis imparcials, que estableixin les mateixes condicions per a tots els ciutadans en els assumptes relatius a la religió (Locke 1689).” (pàg.19)
“La posició de Locke té partidaris al nostre Tribunal Suprem, com ara el magistrat Antonin Scalia, disposat a impugnar qualsevol llei que discrimini expressament les minories, però que no accepta cap acomodació a la diversitat de pràctiques.” (pàg.20)
"Segons una altra tradició nord-americana que es remunta al segle XVII, la postura de Locke i d’Antonin Scalia es insuficient, (...). Segons aquesta altra tradició, en una democràcia les lleis son sempre obra de la majoria, i per tant expressen les idees majoritàries sobre el que és convenient i s’ajusten a les principals preferències religioses.” (pàg.21)
“En molts aspectes, l’Europa d’avui és lockeana. Des del segle XVIII, la tradició que hi ha predominat ha estat la que combina la llibertat religiosa amb l’assimilació. Com veurem de seguida, les normes d’indumentària vigent en l’escola francesa imposen un llast especial a algunes minories; (...). La tradició que rebutja aquesta tradició lockeana, “violació de l’ànima” (Williams), “conviure amb un respecte igualitari suposa donar marge a les persones perquè visquin de una manera segons els dicta la seva consciència, encara que no segueixin algunes normes aplicables a la generalitat de la població i encara que la seva forma de vida sembli estranya a molta gent. Sancionar algú per seguir els dictats de la seva pròpia consciència en assumptes que no impliquen cap perill per a la pau o la seguretat és una agressió que nega la igualtat entre tots els ciutadans.” (...). (pàg.24-25)
El consens constitucional modern: la no-institucionalització i el respecte igualitari
“Com hem vist, els partidaris de la llibertat de consciència es van mostrar escèptics des de bon començament amb qualsevol intent institucionalitzador, perquè consideraven que imposar una ortodòxia en qüestions de consciència era una “violació de l’ànima”.” (pàg.25)
Hi ha maneres molt “suaus” de imposar una determinada confessió. Així, “Avalar oficialment una confessió determinada és una manera de dir a aquells que no la segueixen que són ciutadans de segona (...)” – Magistrada Sandra Day O’Connor- (Lynch v.Donnelly, 1984)” (pàg.27)
L’autora del text fa un repàs a tres qüestions que poden posar de relleu un missatge de desigualtat. Les tres qüestions fan referència a l’oració a l’escola, les ornamentacions públiques i el finançament oficial de col•legis religiosos.
En el primer cas, veure Abigton School District v. Schempp, 1963. El Tribunal Suprem “va declarar inconstitucional la norma d’aquell institut de Pennsilvanià que obligava a llegir la Bíblia” (pàg.29)
La segona qüestió, el Tribunal Suprem, ha dictat Setències diferents a casos diferents. Axí, McCreary County v.Aclu, 2005 y Van Orden v.Perry, 2005.
La tercera qüestió, Zelman v. Simmons-Harriss, 2002.
La autora resumeix la qüestió de fons: “Com en els casos anteriors, l’interessant aquí és veure en quin grau es respecta la igualtat. Com sempre, hem de preguntar-nos si una mesura determinada expressa una posició oficial favorable a la religió en general o a una religió en particular; o si, al contrari, negar l’ajut expressa una posició contraria a la religió. (pàg.34)
En aquestes qüestions, apareix la “separació entre l’Església i l’Estat”. (...) En qualsevol cas, el concepte de la separació no ens ajuda a reflexionar. Entesa literalment, la separació absoluta entre Església i l’Estat és inviable, a més d’indesitjable. No podem negar a les esglésies la utilització del servei de bombers o de la policia, (...). El que hem de preguntar-nos es: fins a quin punt és bona la separació entre Esglèsia i l’Estat i fins a quin punt és dolenta? "(pàg.35)
L’autora recomana que seria bo, que a Europa, reflexiones sobre aquestes qüestions, pensant per exemple, en la idea del projecte d’una Constitució Europa on alguns demanen posar-hi el adjectiu de cristiana. L'autora és crítica amb l'esquerra, que tendeix a establir aquesta distinció.
L’atac a la tradició de la llibertat igualitària
L’autora és conscient del rebuig que poden tenir les seves tesis. Però redueix a dues les postures en contra. El primer, l’anomena institucionalitzador. “Aquesta persona pensa que, per garantir l’ordre i la seguretat, cal comprometre´s públicament amb una determinada ortodòxia, una tradició religiosa dominant.” (pàg.36)
El segon enemic es la adopció de l'antireligiós. “Per a l’antireligiós, totes les religions haurien de restar fora de l’esfera pública, i no per raons d’igualitarisme o de llibertat, sinó perquè la religió és un element pertorbador, una relíquia dels temps precientífics i una font de conflictes.” (pàg.39)
L'esquerra ha tingut per influència del marxisme, una actitud força bel·ligerant envers la religió. Confonent organització -l'església catòlica-, amb el missatge evangèlic. L’autora critica aquesta postura. En primer lloc, perquè “sovint els antireligiosós no són equitatius”. I en segon lloc, no “és gaire inclinat a acomodar-se. Com que per als seguidors d’aquesta posició la religió no té importància, no solen admetre excepcions per raons de consciència en les lleis aplicables a la generalitat de la població.” (pàg.42)
En tercer lloc, i el més important al parer de l’autora. “Fins i tot els plantejaments antireligiosós més imparcials són incompatibles amb una aplicació exhaustiva del principi del respecte igualitari. El que diu la posició antireligiosa -Aquesta posició la representa Daniel Dennett- és : “Aquí estem nosaltres, els il•lustrats”. (...) I aquesta no és una bona manera de tractar les altres persones en un món ple de misteris i de complexitat (...), ni tan sols el partidari del plantejament antireligiós, no pot donar una resposta definitiva a les preguntes sobre el significat de la vida que la humanitat s’ha plantejat des de temps immemorials.” (pàg.43)
L'autora fa una crida per enfortir la nostre consciència: “La consciència és quelcom delicat i vulnerable, que necessita el suport de les lleis i les institucions. I com que és mereixedora d’un respecte sense distincions, també es mereix un suport sense distincions. “ (pàg.44)
L'al·legat que fa, pot tenir molt pocs entusiastes dins del àmbit de l'esquerra. Desprès del clàssic: " La religió és l'opi del poble" (Crítica de la filosofia del Dret de Hegel). Aquesta sentència ha marcat profundament a l'esquerra, oblidant que ésser humà té més dimensions de les que Marx va ser capaç de percebre. Reivindicar la llibertat de consciència és reivindicar la democràcia.
