Recomendaciones veraniegas: Chango Spasiuk y Jaume Cabré

El libro de Jaume Cabré, ed.labutxaca, nos transporta al siglo XVIII: la Ilustración. Las historias que se entrelazan nos cuentan las vidas de personajes que tienen la desgracia de no ser de la nobleza, por ejemplo, Andreu Perramón. El eje central es el asesinato de la diva Desflors.

La muerte de la cantante Desflors, desata toda suerte de tramas, que Cabré ira desgranando con mano firme. La acusación contra Andreu, amante ocasional de la diva, esconde sórdidos intereses de Estado. El eje principal de toda la trama es Rafel Massó, juez y regente civil de la Audiencia.

Su Señoría emprende la investigación del caso, buscando sospechosos habituales, no será difícil encontrar a Andreu, el cabeza de turco perfecto. Su amigo Nando Sors, como soldado de Carlos IV, sale con su regimiento, camino de Madrid. Sors, cree que Andreu es afortunado, pero no sabe el destino aciago de su amigo.

Rafel Massó, tiene un deseo se llama Cayetana Renom, baronesa de Xerta. Inaccesible, en la medida de pertenece a ese elenco que es la nobleza. Desde su residencia, Rafel utiliza un telescopio, no sólo para mirar las estrellas, sino su estrella particular.

La descripción de la mazmorra donde espera Andreu Perramon, es digna de antología. La esposa de Massó, Mariana, es una abnegada y aguerrida cofrade con pretende consuelo con los desgraciados encarcelados. Andreu le espera la horca.

Massó tiene su querida, Elvira. Pero está, también tiene sus amantes. Massó pasará su particular calvario por culpa de los celos y su altísimo honor.

Todos los caminos llevan hacia la fiesta de final de año de mil setecientos noventa y nueve. Toda Barcelona, quiere concurrir a esa fiesta que la nobleza se prepara para celebrar la entrada de un nuevo año y siglo. Massó acaba por saber, que su secreto, está al descubierto. Jerónimo Manuel Cascal de los Rosales y Cortés de Setúbal, Comisario de policía de su Majestad, sabe el secreto, y quiere cobrárselo, en dinero contante y sonante.

Finalizo, obra coral, donde intrigas, injusticias, una nobleza que goza de todos los privilegios, se retrata de forma corrosiva. Leyendo la obra, parece que las ideas de la Ilustración no acabaron de cuajar en nuestro país. Imprescindible.

Recomendaciones veraniegas: Empar Moliner y The Irrepressibles

El libro de cuentos de Empar Moliner, “Tot això ho faig perquè tinc molta por, ed.Proa. De todos los cuentos hay uno que destaca por encimo de los demás. El cuento lleva por título: “L’home dels espàrrecs”.

Leo con interés sus artículos en prensa, diari Ara.cat. Sus artículos están llenos de ingenio y destilan ironía, y mala baba, cuando tocan. Por eso espera que el libro, fuese algo más. Todos los cuentos, especialmente “Dos anys en la vida de la Flora Camí” nos llevan a una de sus aficiones: correr. Como también a mí me gusta correr, siento su relato cercano y vivido.

¿Por qué “L’home dels espàrrecs”? La respuesta es su crudeza. Nos habla de la condición de los seres humanos de carne y huesos. Un inicio aparente banal, acabará desencadenando una serie de actos barbaros. El cuento nos cuenta la fragilidad de nuestra existencia. Cómo unas determinadas acciones, nos llevan a otras que hasta hace un instante no se nos había pasado por la cabeza.

¿Llevamos a un asesino entre nosotros? Parece que la respuesta de Moliner, sería que no es descartable, si se dan las condiciones para llevar a cabo su realización. Nuestras sociedades se aguantan debido al entramado de instituciones y a lo que se espera de nosotros, nuestro estatus y rol. En la medida que nuestra sociedad se hace líquida (Z.Bauman), la falta de un papel asignado, no por escasez, sino por abundancia, nos hace aún más vulnerables. Esa vulnerabilidad es la que nos pinta Empar Moliner en sus cuentos.

***************************************************

Incerta glòria (y XIV)

VIII

20 de gener de 1969.

Però si realment va existir, si no era un fantasma de la meva imaginació, ¡ quin misteri la seva mort! Perquè va morir crucificat. (pàg.903)

¿Què sabem dels camins que es fressen sota terra les arrels d’un gran arbre? ¡No en sabem res!. (...) Però ¿què sabem de tot això, de la fe, de la mort, de l’ombra i de la nit? ¿Què sabem de la nostra fe i de la dels altres? Als ulls de l’Infinit, la fe en un santet de guix pot valer tant, qui sap si més encara, que la del més subtil dels Doctors de l’Església. (pàg.904)

La fe no es demostra; es comunica.(...)

Perquè creure en el sofriment, ¿no és ja creure en la Creu? (pàg.905)

Jo corria d’aquí d’allà entre fum d’incendis i espetegar de fuselleria i cridava: “¡Mentida!”, però la veu enrogallada es perdia en el braolar de la rierada; ja feien circular la calúmnia: ¡ els frares havien tirat contra el poble! I jo cridava: “¡Mentida!” i la meva veu era com la ranera d’un ferit sota un munt de morts. ¡La calúmnia monstruosa que va desfermar la canilla encegada per la sang! (pàg.909)

Incerta glòria (XIII)

VIII

20 de gener de 1969.

(...) Les llegendes més estúpides són les que ens empassem més àvidament, badocs assedegats de prodigis que som tots nosaltres. ¡Els anarquistes, tan despreciats fins aleshores, es convertien en els herois de la jornada! (pàg.898)

(...) Els anarquistes havien assaltat presons i manicomis; havien pres el cadafal del garrot per arrossegar-lo fins el carrer Major de Gràcia. Allà el vaig veure fent nosa enmig de la calçada; li havien penjat un rètol: “He aquí el instrumento de que se servían nuetros enemigos de clase para eliminar a nuestros compañeros”. ¡El garrot! Passaven anys i anys que no es feia servir, era raríssim; jo no recordo més que una sola vegada –un invertit que havia fet a trossos el seu amant amb un ganivet de cuina i l’havia facturat per tren dins una caixa d’embalatge-, una sola vegada i tot Espanya n’havia estat pendent durant setmanes i mesos; el rei havia estat a punt d’indultar-lo, havia calgut tota la pressió del govern i de l’opinió pública –escruixida pel crim- per decidir-lo a deixar caure el pes de la llei... ¡ i és en nom de l’abolició de la pena de mort que es van fer aquelles horribles matances durant mesos i mesos! Però aquell vespre no podíem saber-lo (...) (pàg.900)

(...) els mateixos que després, al llarg de tants anys, tantes altres vegades hem vist acudir a no importa què, sempre en multitud i amb els mateixos colors i sempre vociferant d’entusiasme. La tarda del diumenge, potser ja cap al vespre, comença a córrer entre ells la calúmnia monstruosa.

(...) Amb el telescopi mirava des del terrat com cremaven al mateix temps tots els convents i esglésies de Barcelona (...) Mentre els incendis crepitaven, bandes volants d’assassins ja recorrien la ciutat i el país; la victòria, que havia nascut legítima, es tornava borda i s’esquerdava. Començava una espantosa confusió entre nosaltres mateixos, unànimes en el primer moment, esquinçats ara; la guerra, que potser hauríem evitat o almenys hauríem fet units com a fills de la mateixa mare, anava a ser una lluita caïnita” (pàg.901)

(...) El país visqué set mesis sota el terror negre i vermell; als fronts ho sabíem, però no ens ho acabàvem d’imaginar. (...) Un cop al front, la reraguarda quedava tan lluny, les notícies ens en arribaven tan tard, tan fragmentàries i nebuloses... i el nostre desig de no creure-ho, o almenys de no creure-ho tan horrible, ¡era tan gran! (pàg.902)

Incerta glòria (XII)

V

(...) Com hauria volgut oblidar l’oceà d’odi que ens envoltava, els horrors de tants anys, oblidar-ho tot per no veure més que la bellesa d’aquest món; d’aquest món, Senyor, que a despit de tot és obra teva (pàg.795)

(...); la inexplicable melancolia davant la bellesa de l’univers. Lachryma rerum. ¿Per què les coses ploren? ¿Per què riu l’atrocitat? Jo em responia a mi mateix: la bellesa del món anuncia un Creador, la seva tristesa el proclama crucificat, l’atrocitat amb el seu riure es denuncia com a botxí –però aquestes reflexions no em treien pas d’aquell estat d’estupor i descoratjament en què em sentia (pàg.796)

I el meu cor culpable segueix guardant l’enyorança de la joventut perduda; ¡sé que no viure mai més! Vet aquí, ja sóc quinquagenari, tota la meva joventut perduda en aquest túnel interminable... (...). Altres vegades penso que no, que la vida de cada u no pot ni ha pogut ser, mai, res més que naufragi; que sempre és això i res més que això i que cada u plora en secret la seva joventut evaporada. (...) Perduts en la bellesa de l’univers com el nen en un bosc; submergits, petits monstres de lletjor, en un oceà de bellesa. Enllà de Sírius, enllà de les galàxies, a distàncies que desafien tota imaginació, la bellesa sense ribes encara ens mira, incomprensible, freda, estrangera (pàgs.797-8)

(...) La carn fuig, fuig sempre; impossible abastar-la perquè és fugacitat. ¡ Inexplicable desig d’eternitzar allò que és fugaç, com els havia rosegat per dins!  Venien perquè només en un confessionari podien trobar qui els escoltés, qui comprengués aquell clam tenebrós del Paradís perdut. No hi ha altres braços que aquells per acollir els sensuals derrotats que, després d’haver espremut la seva joventut com una llimona, venien a esclatar en una última tempesta de llàgrimes; no n’hi ha d’altres que els braços clavats d’un crucificat (pàg.798-9)

(...) No viuen la vida; hi cremen. Qui sap si sento tanta simpatia per ells perquè precisament jo sóc tan poc sensual. Mai el seu front no reposa sobre un coixí que les llàgrimes han xopat, perquè no busquen el repòs ni tan sols el plaer sinó la passió, que és una creu. Fugen de la felicitat; ¡un caliu tranquil en una llar feliç els semblaria insuportable! Fugen de la felicitat fins que un dia se senten romputs; aleshores esclaten en una última tempesta de llàgrimes (pàg.799)

(...) ¡ Com creix la nostre solitud al llarg de la vida! ¡Com creix la nostra ombra a mesura que el sol va declinat! Aquell gran xiprer es retalla contra el cel com la creu contra l’horitzó com s’allargava la de la creu. Com més pròxima la nit, més llarga l’ombra de la creu; acaba que cobreix tot el món. No hi ha rés més que la creu per arrapar-se al caire de l’abisme del no-res que ens xucla (pàg.800)

(...) S’endevinava que s’havia deixat guanyar per aquella filosofia tan pobra del cinisme mundà, que fa perdre quasi totalment el sentit del sobrenatural i fins del natural. L’artifici l’havia guanyat; i a despit de tot era bo, o més exactament bonàs. Hi ha una mena de bonasseria que caracteritza els epicuris satisfets, que es creuen feliços perquè la seva cartera rebenta de tan plena (pàg.802)

(...) ¡fugen de la felicitat com si els fes horror!No són homes d’amor sinó de passió; el que busquen no és l’aigua sinó la set. Però ¿què sabem d’ells? ¿Què en sé jo, pobre de mi? Només Tu, Senyor, pots saber què hi ha dins d’aquelles ànimes; exhibeixen els seus pecats i amaguen els seus penediments –trasbalsadors com només Tu pots saber, jo no en tinc més que una pàl·lida idea pel confessionari (...) (pàg.807)

Incerta glòria (X)

VII

(...)  Ja ho deia en Soleràs. També solia dir, te’ns recordes, que els dos fronts s’haurien d’unir contra les dues reraguardes; i qui sap si no era pas una mala idea. Però ¿què és aquest conyac tan dolç i espès? ¡Fa tossir com tots els diastres! –i es va posar en efecte a estossegar fins a esgargamellar-se-. Els dos fronts mmmm... ¿què li passa a aquest Fundador ? Abans era un conyac feixista com una casa, ara vénen ganes d’escopir-lo, ¿és que s’haurà passat als rengles republicans? (pàg.601)

Últimes Notícies

I

(...) La guerra és estúpida, potser per això està tan profundament arrelada en el cor de l’home; el nen ja juga a la guerra fins si ningú no l’hi ha ensenyat. La guerra és estúpida, set d’una glòria que no pot ser assaciada; però ¿ho pot ser l’amor? ¿La glòria i l’amor en aquest món? I tota joventut no és més que la incerta glòria d’un matí d’abril, la tenebrosa tempesta travessada de llampec de glòria, però ¿quina glòria? (pàg.653-4)

N’hi havia que passaven els Pirineus. Allà lluny una altra guerra havia començat i jo també, pecador de mi, vaig sentir alguna vegada la temptació d’aquella altra guerra, d’aquella altra esperança. Però em descoratjava: ¿és que podem fer, em deia, més d’una guerra? ¿Podem estimar més d’una dona? ¿Tornar a cremar, si ja un cop vam cremar totalment? ¿Pot haver-hi altre amor, altra guerra, que l’única guerra i l’únic amor? ¿Què importa guanyar o perdre? Jo he perdut en tots dos jocs i ja no puc ser més que un fantasma, ¡ ja no puc viure més que de records! I si jo somniava guerra –i en somniava, Déu meu, durant aquells anys-, era sempre la mateixa, la nostra, la que havíem fet, com no sabia somniar altra dona que aquella que somnio encara i sempre (pàg.655)

Incerta Glòria (V)

Siguiendo la transcripción de Incerta Glòria.  Segona part.

30 d’agost.

(...)

Jo crec amb tota l’ànima que si necessitem tant la poesia i la fe per no sentir-nos molt més desventurats que si no fóssim ni haguéssim estat mai és perquè la poesia i la fe són l’existència i la vida, perquè sense elles tot aquest món es desfaria en no-rés com una vana fantasmagoria sense cap consistència.  (pàg.396)

(...) ; diu que feia una setmana de la sublevació del Terç Estranger i les tropes mores quan el cuirassat Jaume I bombardejà Melilla; era diumenge a les tres de la tarda, hora en què els europeus fan la migdiada. Com que, a causa de la calor, per fer-la es desvesteixen, diu que homes, dones i criatures corren mig nus fugint de les cases bombardejades (...). Era el 26 de juliol de 1936, només feia una setmana que havia començat la guerra; ¡ i els europeus, a diferència dels moros, eren quasi tots republicans! (pàg.398-9)

(...) En tot cas, em sembla que ens podríem divertir molt més jugant a templaris  clandestins que no pas a anarquistes. I és que els reaccionaris tenen molta més imaginació sense comparació possible, i amés el passat amb ells. El futur, en canvi, com que és pura inexistència, el regalen a la gent sense imaginació. Sí, Trini [protagonista de la novel·la], cal molta imaginació per ser reaccionari i per això n’hi ha tan pocs; jo només he conegut la meva tia que s’en pugui dir amb justícia” (pàg.402)

(...). “Algun dia ens caurà la cara de vergonya d’haver tingut disset anys”, “¿ I per què?, vaig replicar estupefacta. “Perquè és una edat idiota; afigura’t, ¡som els homes del futur! ¡La pura inexistència! Encara no som res i ja ens hem traït mil vegades a nosaltres mateixos”.(pàg.403)

(...) Però pobres de nosaltres quan per exercir un art n’hem d’aprendre les regles; l’art deu ser com l’amor, que si no és els instints no hi ha qui te  l’ensenyi. (pàg.405)

Incerta Glòria (III)

Siguiendo la transcripción de Incerta Glòria. Empiezo la Segona part.

Segona Part.

7 de maig.

(...)

Ara m’adono que parlant-te de dames i de marquesos et podries afigurar que tots aquests personatge anaven vestits de tals; res de més lluny de la realitat. Anaven disfressats de proletaris con tothom a Barcelona fora del meu pare. El meu pare (...), sinó que d’ençà de la revolució va cofat amb un barret, essent així que abans solia anar sense res al cap. “El carnaval revolucionari”, com diu ell, li crispa els nervis (pàg.274)

(...)

-Però, avi, mentre els nostres exposen la seva vida en els camps de batalla...¿No li sembla, senyora –afegí dirigint-se’m-, que en les circumstàncies que vivim la indiferència és suïcida? (pàg.279)

13 de maig.

(...) Es veu que ara fa cent anys les diverses classes vivien en els mateixos edificis; la diferència es feia segons el pis. Com més pobres eren, més prop del cel vivien. Del meu record, fora del principal on només hi ha una porta i sempre hi ha viscut un metge que hi té el despatx, tan tronats són els del primer, que ja té quatre portes per replà, com els del sisè, que som nosaltres (pàg.283)

(...) Penso que la sensació de sordidesa no ve mai d’allò que falta sinó, com la de luxe, d’allò que sobra; qui sap si luxe i sordidesa són germans bessons..

(...) Es veu que d’ençà que hi pot clavar les dents, per en Llibert aquest ja és el millor dels mons possibles (pàg.284)

Tinc la impressió que quan tu i en Lluís us revoltàveu contra els prejudicis burgesos, és que no teníeu cap idea del que poden ser els prejudicis proletaris (pàg.288)

(...) Va ser altra vegada un guirigall sanguinari com el mes de juliol; diuen que hi ha hagut cinc-cents morts. Sí, vam passar uns dies ben dolents en unes coves de Vallvidrera amuntegats a amb altres famílies que fugien de Pedralbes (pàg.289)

(...) Ara a Barcelona hi torna a haver calma; costa molt d’entendre què va passar. Tot plegat va ser cosa dels anarquistes; sempre els anarquistes. Tothom està fins aquí dels anarquistes, ¿i si et digués que el qui n’està més tip és el meu pare? (pàg.290)

15 de maig.

(...) ¿Sabre reconèixer Jesús sota les disfresses que fatalment li tornaran a posar? Reconèixer’l era tan fàcil en aquells dies de juliol i agost, quan el duien a empentes, esparracat, coronat d’espines, amb la cara coberta de sang i d’escopinades, cap al camp de la Bóta o la carretera de la Rabassada per rematar-lo amb la pistola (pàg.291)

(...) Tu el vas interrompre: “Si després de proclamada l’anarquia encara hi ha d’haver fàbriques de fideus, ‘¡ pleguem! “ (pàg.306)

-Jo, veuràs, no sóc un cristià heroic. Vaig cremar totes les estampes i imatges, que les patrulles de control podien presentar-se en qualsevol moment i tenien males puces. Les vaig cremar totes fora del Sagrat Cor, que no vaig gosar; la del Sagrat Cor la vaig enterrar amb molt de compte al jardí. Veuràs, noia, t’hi anava la pell. Jo no sóc de pasta de màrtir; ¡ de pasta de sopa i gràcies! (pàg.307)

(...) És clar que de vegades el tiet Eusebi diu coses molt pintoresques; però ¿és que és un crim? No; no ho és pas, com no ho és fabricar fideus. Quan va endevinar que jo anava a missa, exclamà: “¿Misses clandestines? Deuen semblar reunions de cèl·lula” (pàg.309-10)

(...) ¡Déu meu, que els màrtirs d’avui no siguin els botxins de demà! Hi ha gent que fa la impressió de ser tan capaç de sofrir el martiri sota els un com de fer-lo sofrir sota els altres; i per això, quan recordo aquella fesomia i la del tiet Eusebi, ¡ em quedo amb la del tiet! (pàg.311)

16 de maig.

(...) Era la glòria d’un dia d’abril i aleshores no sospitàvem que fos tan incerta; qui podia pensar-se que aquella alegria excitant acabaria cinc anys després en la més absurda de les carnisseries... L’únic que en tenia com un pressentiment eres tu; però de tu, aleshores, ¡en fèiem tan poc cas! (pàg.315)

17 de maig.

(...) Al capdavall, cal tan poc per ser feliç; una mica d’amor és tot el secret, no n’hi ha d’altre. Una mica d’amor a allò que tens ¡ i ja és com si tinguessis tot el que voldries! Jo estic certa que sabria ser feliç enmig de la pobresa si en Lluís m’estimés (...) (pàg.332-3)