Ante el sol que asoma, se echa en tierra y humilla la frente. Recoge con las manos los primeros rayos y se los lleva a la boca y bebe la luz. Después, se alza y queda de pie. Mira fijo al sol, sin parpadear. A espaldas de Huaina Cápac, sus muchas mujeres aguardan con la cabeza gacha. Esperan también, en silencio, los muchos príncipes. El Inca está mirando al sol, lo mira de igual a igual, y un murmullo de escándalo crece entre los sacerdotes.
Han pasado muchos años desde el día en que Huaina Cápac, hijo del padre resplandeciente, subió al trono con el título de poderoso y joven jefe rico en virtudes. Él ha extendido el imperio mucho más allá de las fronteras de sus antepasados. Ganoso de poder, descubridor, conquistador, Huaina Cápac ha conducido sus ejércitos desde la selva amazónica hasta las alturas de Quito y desde el Chaco hasta las costas de Chile. A golpes de hacha y vuelo de flechas, se ha hecho dueño de nuevas montañas y llanuras y arenales. No hay quien no sueñe con él ni existe quien no lo tema en este reino que es, ahora, más grande que Europa.
(...)
El Inca está mirando fijo al sol. No por desafío, como temen los sacerdotes, sino por piedad. Huaina Cápac siente lástima del sol, porque siendo el sol su padre y el padre de todos los incas desde lo antiguo de las edades, no tiene derecho a la fatiga ni al aburrimiento. El sol jamás descansa ni juega ni olvida. No puede faltar a la cita de cada día y a través del cielo recorre, hoy, el camino de ayer y de mañana. Mientras contempla el sol, Huaina Cápac decide: «Pronto moriré.»
(47 y 76)
1533
Cuzco
Entran los conquistadores en la ciudad sagrada.
En el radiante mediodía, a través de la humareda se abren paso los soldados.
Un olor a cuero mojado se alza y se mezcla con el olor de la quemazón, mientras resuena un estrépito de cascos de caballos y ruedas de cañones.
Nace un altar en la plaza. Los pendones de seda, bordados de águilas, escoltan al dios nuevo, que tiene los brazos abiertos y usa barba como sus hijos.
¿No está viendo el dios nuevo que sus hijos se abalanzan, hacha en mano, sobre el oro de los templos y las tumbas?
Entre las piedras del Cuzco, tiznadas por el incendio, los viejos y los paralíticos aguardan, mudos, los días por venir.
(47 y 76)
1535
Cuzco
El trono de latón
En las rodillas del rey chiquito, rey vasallo de otro rey, no yace el cetro de oro, sino un palo brilloso de vidrios de colores. Manco Inca luce en la cabeza la borla escarlata, pero el triple collar de oro le falta del pecho, donde no brilla el sol, y de sus orejas no cuelgan los discos resplandecientes. El hermano y enemigo y heredero de Atahualpa no lleva a la espalda el manto de hilos de oro y plata y lana de vicuña. De las banderas, que el viento golpea, han desaparecido los halcones para dejar paso a las águilas del emperador de Europa.
Nadie se arrodilla a los pies del Inca coronado por Pizarro.
(53)"
++++++++++
M’he despertat a una hora intempestiva. M’ha donat una rampa a la cama que m’ha deixat garratibat durant una bona estona. Fa molt de mal! Eren les 3:00h, així que he intentat seguir dormint. Inclús he somiat!. Sobre les 5:00 he constatat que no seguiria al llit. A les 6:15 hem anat a esmorzar. Hi havia poca gent.
Hem sortit al carrer a la Plaça d’Armes. La llum era ideal per fotografiar la plaça. Feia fresca i l’anorac anava ideal, hi havia 8º de temperatura.
Cap a l’hora prevista a les 8:00h començava el tour. Com estem al centre del Cusco colonial, hem anat a peu al mercat de Sant Pedro. Cal recordar que Cusco es troba a 3400 msnm, la gent s'aixeca amb el sol. El mercat està a 10' caminant. La gent començava una nova jornada laboral. Hi ha molta gent fent venda ambulant.
Hi ha una bona pila d'esglésies. El conqueridors van humiliar els habitants d'aquelles conrades, imposant-los a sang i foc una creença estranya a les seves tradicions. Imposar una nova religió va ser possible gràcies a les espases*. La destrucció sistemàtica del món inca va ser complerta, però l'esperit inca encara és pot veure en els monuments i sobretot en la gent que encara en parla quítxua. El turisme s'ha convertit en una de les primeres activitats econòmiques de la ciutat.
*Joaquim
Mentre anàvem cap el Mercat, una barreja de població, criolla, mestissos i indígenes. L'activitat de caràcter més aviat de proximitat dona un aire d'un món que en un futur no massa llunyà, haurà desaparegut. El Mercat de San Pedro està al costat de l'església de Sant Pere. Diu la Wikipedia: "La seva construcció va ser realitzada en dues parts, la primera va iniciar el 1925 i va ser inaugurat 7 de juny de 1925 va ser inaugurat i va començar a funcionar com a mercat.6 No obstant això, el mercat no s'acabaria de construir fins a l'any 19507. La part més antiga de l'estructura del mercat va ser realitzada per l'enginyer civil francès Gustave Eiffel qui va ser contactat per l'alcalde Frisancho.**"
El Mercat s'ha transformat en un atractiu turístic. Allò de la proximitat i les productes "exòtics" per els que venim de fora sobta la varietat de productes que no veiem a casa nostre. Colors i olors, de tota mena envolta el mercat. Hi ha zones on predomina un determinat producte, pa, carn, hi havia un sector de triperia que donava una mica d'angúnia Tota mena d'espècies i diferents llocs per menjar. Hi havia molta gent menjar sopa de fideus a 8 sols el plat. No sé si és el normal començar el dia així. En el mercat hi havia majoria de dones venent els productes. Hi havia que no volien ser fotografiades, ni el seus productes. Devien estar tipes de tants turistes.
* Lola
Hi havia un lloc dedicat els sucs de fruita, molt vistós i colorista. Hi havia "gent del barri" amb turistes com nosaltres. Hem fet una bona pila de fotografies. El lloc és molt fotogènic per fer-les. Inevitablement, hem comprat algunes coses del mercat.
Desprès hem anat en autocar al Mirador de San Cristóbal i posteriorment a la famosa fortalesa de Sacsayhuamán.
Agafar l’autocar i camí cap a Pucarà. Hem passat per Juliaca sense fer parada. La ciutat és veia caòtica. Hi havia obres per tot a reu, carrers sense asfaltar, transit desbocat, molta gent per els carrers. Hi havia vida i activitat. El nostre guia Rubèn, ens ha dit que Juliaca te un activitat que és el contraban. Relativament a prop de Bolívia, un dels articles que més sortida te son les bombones de gas. Al Perú son molt cares i la gent prefereix els preus més assequibles que venen de Bolívia. Bolívia és com la Romania per l’Amèrica del Sud.
Anant per la 3S hem arribat a Pucarà. No hem parat al poble, ni els jaciment arqueològic que data de 1.800 aC. També si troba el jaciment Qaluyu. Cal dir que estem a 3.877 m. Hi ha un museu arqueològic i un museu Lític.
“Dins aquest Complex és destacable la presència de diferents estructures piramidals, un important llegat de la Cultura Pucará. Tot i que en si el lloc es troba dividit en dos sectors reconeixibles. El primer per ser un sector d'edificacions cerimonials (on hi ha les piràmides) i l'altre per ser una àrea netament urbana.
Sobre el sector cerimonial de Pucarà, s'hi aprecien almenys 9 piràmides. Aquestes són interessants perquè no són iguals, ja que es poden observar clarament els diferents dissenys de plantes i mides de les mateixes. Pel que fa a aquestes piràmides, l'àrea de la seva ubicació comprèn una mitjana de 4,2 quilòmetres quadrats, i la piràmide més important d'aquesta secció és l'anomenada Piràmide de Kalasaya.
La piràmide de Kalasaya és una construcció piramidal, on s'observen terrasses superposades i unides gràcies a una escalinata que presenta ornaments, entre ells esteles i escultures llaurades a la mateixa pedra de l'escala. La piràmide presentava alhora murs que possiblement haurien estat arrebossats en pigmentació groga. Entre els motius gravats a l'escalinata, destaquen formes d'animals, homes i alguns éssers mítics que possiblement siguin les representacions de les deïtats d'aquesta Cultura, entre les quals es pot trobar la figura coneguda d'un “Degollador”, així com al•lusions al llampec*.”
Pucarà va servir per anar a prendre un cafè –molt bo- i anar els lavabos i visitar una tenda on hi havia exposat els torets de Pucarà, sembla molt poca cosa vist el que oferia el lloc.
Parlem una mica del torets de Pucarà:
Es probable que els orígens s'ha de trobar en la confluència entre la introducció del braus en el segle XVI per els espanyols i rituals i cerimònies precolombines. En tot cas, es van convertir en símbols de protecció, prosperitat i fertilitat. En l'actualitat, més enllà de les figures decoratives, es col·loquen en els sostres de les cases en parelles**.
En el camí cap a Cusco, hem passa per la 3S dins del altiplà, enormes extensions de terreny sense cultivar, granges paupèrrimes dibuixaven un panorama desolador. Amb habitatges pobríssims. Hem passat per pobles i per Abra La Raya. Aquest lloc és una parada obligada per els turistes, perquè enmig d’un paisatge extraordinari, un grup de venedores ofereixen els turistes tota mena de souvenirs típics.
Hem dinat en un lloc preparat per els turistes. Un self service discret, el postra estava millor. Aquests establiments si què fan l’agost gràcies els turistes. Gràcies el afecte de l’economia agregada, tothom, amb més o menys guanys s’aprofita del turisme, en llocs que malauradament no hi ha treball.
Des del restaurant fins a la segona parada hi havia uns 30’ d’autocar. Era una mala hora per escoltar història, però l’espectacle ha de seguir. Sempre queda l’opció de quedar-se fora del autocar descansant. Però som turistes i no hi ha cap monument que no ens mengem, potser l’ interès és més que dubtós, però ho valorem desprès. Perquè hem parat ací i no la Pucarà i les seves piràmides? El complex arqueològic és diu Raqchi.
A la nostra guia de referència*, diu sobre Raqchi el següent:
“És un complex arqueològic inka, ubicat al peu del volcà inactiu Kinsachata, Fou centre administratiu, en el qual ressaltar el temple dedicat al deu Wiraqocha, construir en pedra i adob. Aquest complex presenta places, habitatges, qolqas o depòsits, de forma circular, un depòsit artificial d’aigua, camins i una muralla que envolta al lloc.” (pág.124)
El vídeo explica tot el que cal, així no cal dir res més. Sempre és pot dir alguna cosa més, per exemple, feia molta calor. Les colques –magatzems- abastien a més de 60.000 persones de tota aqueta àrea. Fotos de rigor i carretera, el paisatge a anat canviant. Des del altiplà, una zona alpina, molt bonica, amb muntanyes amb neus perpetues, és una llàstima que no hi hagi més neu, perquè llavors tindrien la possibilitat de generar turisme de neu, però els països pobres, no tenen aquesta possibilitat. Estan a 3.800 m no cau neu! Cusco estava al final de la ruta. Hem passat per un jaciment arqueològic “Templo de San Pedro de Andahuaylillas” o també conegut com “la Capilla Sixtina de América”.
Però malauradament, estava tancada. Aquest lloc està a 38 km de Cusco. Es feia focs. Estàvem cansats del viatge i saturats d’explicacions històriques. Almenys el nostre guia Rubèn, era prou discret per no atabalar-nos més del compte. Hem passat per pobles, hi havia un que tot eren panificadores. Volíem arribar a Cusco i al hotel (Casa Andina), però sempre hi ha sorpreses, hi hem tingut que canviar d’autocar, perquè és massa gran per circular per el centre històric de Cusco. Sort que el canvi, dins d’unes cotxeres del autocar s’ha fet ràpid i eficientment.
Hem entrat per la via central de Cusco. L’autocar s’ha parat a “una quadra i mitja” del hotel, això vol dir uns dos cents metres. Hi havia aquella hora 19h molta activitat de gent i transit. Portat les maletes per el paviment en mig de la circulació no ha estat fàcil. A més, els pas zebra, no els respecten, tal com va dir una altra guia, qui porta llantes és el que mana. Resultava digne de veure’s tots els companys de viatge amb les maletes, l’espectacle era digne de veure i el soroll que fèiem també. Recollir la clau de la habitació i sortir a Cusco. L’hotel està al costat de la Plaça d’Armes i la Catedral. Més cèntric impossible! No hem pogut sopar, hem comprat uns plàtans. Quan tens intolerància al gluten ja has begut oli! Hem passejat per la Plaça, plena de gent i de policia, el fons de la Plaça es veien les llums del cerros –ple d’habitatges-, donava un aire nadalenc. Hi refrescava en aquell moment. Aquest dia era el Corpus, festa grossa i a més dona inici a tot un conjunt de festes on tota la ciutat desfila per gremis i escoles.
Eren les 22:30h i ja estàvem al hotel, escrivint aquesta crònica llarguíssima, perquè la marató d’autocar ha sigut digna de millor causa. Demà sortim a les 8h per conèixer una mica Cusco.
