Recomanacions musicals

 

20 anys de la invasió de Iraq

Obiturari: Jorge Edwards

 

Jorge Edwards

(1931-2023)

I

"Las infaltables malas lenguas, que proliferaban en La Habana en los medios más diversos, me contaron después algunas historias sobre García Incháustegui. Durante la crisis de los cohetes, en octubre del 62, se hallaba al frente de la delegación de Cuba en las Naciones Unidas. El momento era dramático y Kruschev, para evitar el conflicto mundial, se entendía directamente con Kennedy, sin consultar a su aliado Fidel Castro. Fidel pronunció entonces el famoso discurso en que resumía en cinco puntos la autonomía de la revolución cubana. Parece que García Incháustegui, sin conocer a tiempo el discurso del Comandante en Jefe, se alineó por completo en las Naciones Unidas con las tesis de la delegación soviética, desmintiendo con su precipitación las proclamaciones de independencia que salían de La Habana.

Las malas lenguas decían que La Habana lo trajo en un santiamén y que Fidel, en un acceso de furia, ordenó que lo procesaran por traidor. Ya se conocía la pena, en

caso de que el delito quedara comprobado. Parece que los amigos escondieron a García Incháustegui hasta que a Fidel se le pasó la furia*."

Art i musica: Thomas Pollock Anshutz

 

Thomas Pollock Anshutz

(1851-1912)

Tenim un problema: Els menors com agressors sexuals

 

"Els infants i adolescents que violen saben que no poden ser processats judicialment pels seus actes, i és possible que això els encoratgi a cometre una violació. Però sobretot, i encara que no en siguin conscients, allò que els fa sentir protegits és una manera de viure en què l'agressor s'ha acostumat a presentar-se com a víctima, en què les raons entre víctima i botxí es dirimeixen com a simples opinions expressades amb crits i insults, i en què el cinisme i la negació descarada de la realitat permeten abusar d'una companya de classe i després actuar com si aquí no hagués passat res. Una manera de viure en què la mentida es percep com una forma lícita, i també fàcil, de sortir del pas." (Sebastià Alzamora, Violacions i llenguatge, Ara.cat, 12/3/23).

El degoteig de notícies sobre agressions sexuals de menors a menors comença a fer-se preocupant per les implicacions i la dificultat de entendre perquè està passant. Com és possible aquestes accions? Nois de 14 anys cometen un delicte què per la seva edat és inimputable. Però, el noi o els nois en el cas de Badalona, sabien que allò que feien està malament. D'on prové aquestes actuacions, la resposta malauradament està a internet i l'accessibilitat a les pàgines de pornografia. Ara, com s'ha encara tenir un fill que els 14 anys comet un acte  inexcusable? Com racionalitzes allò inversemblant? A la nostra societat convertir-se en víctima és la manera de sortir del pas. Si ets els agressor. Però víctima de què? Naturalment, de internet, de la societat, de la escola o institut, dels pares, de tothom.  Menys del noi/is, "no ho sabia", "jo no volia", etc. Els que volen utilitzar el Codi Penal, ja gaudeixen de la possibilitat de endurir les penes i rebaixar l'edat penal. Però això és un error. El problema s'ha d'encarar sense soroll mediàtic ni presses per sortir els mitjans. Els nois què han destruït la intimitat de les víctimes, requereixen actuacions des de Fiscalia de Menors, DGAIA, i les pròpies famílies dels agressors. La tendència natural, serà culpar a la víctima i no al agressor. La veritat no deu ser fàcil acceptar que el teu fill poguí fer una cosa així. No val dir que et deixaren sense internet.

Fa tres anys: Covid-19

 

16*

"Ahora que parece que todo ha pasado, o casi, es cuando tengo miedo, cuando solo me siento seguro de verdad quedándome en mi casa, sentado en esta silla de jardín, a la caída de la noche, (...). Ahora hemos aprendido muchas palabras específicas. Al principio, en vísperas del confinamiento, el miedo me lo vedaba la pura inconsciencia, la parte que me correspondía de la ceguera colectiva. Después, ya encerrados, en ningún momento me sentí de verdad vulnerable. No tenía contacto físico con casi nadie.A las tiendas entraba con mascarilla y con guantes y en la puerta había siempre alguien que echaba gel hidroalcohólico en las manos. En el interior del supermercado el control estricto de la gente que entraba permitía mantener la distancia. (...) Si veia a alguien acercarse al fondo de la calle uno de los dos cambiaba de acera.

Pero anoche doblé una esquina y me vi de golpe en medio de un grupo de gente joven que ocupaba la acera e invadía la calzada, sin mascarillas, sin precaución ninguna, bebiendo y dejando por el suelo un rastro de botellas vacías, vasos de plástico, bolsas de plástico con comida. Había un ensañamiento nervioso en las carcajadas, en la alegría de pisar ruidosamente un vaso de plástico o de tirar una botella contra una pared." (pág.31-2)

Atlethic-Barça: Sort del VAR

 

El protagonisme del partit ha estar el VAR. Tant en el primer i únic gol del Barça com la jugada anul·lada al Athletic per mans prèvies a la jugada del gol (88'). Sense el VAR, el resultat hauria pogut un altra, amb tota la polèmica habitual. Però el VAR deixa pocs dubtes, però cal esperar i desesperar a la afició i els jugadors. A la primera part el gol de Raphinha (45') amb VAR inclòs, ha estat l'únic positiu d'un Barça imprecís per la pressió del Athletic. 

A la segona part no ha variat massa el joc del Barça. L'Athletic ha tingut clares ocasions per empatar i guanyar el partit, però Ter Stegen ho ha impedit amb les seves aturades de mèrit. L'Athletic mereixia molt més, però el futbol ja té això. Sense fer res del altra món, el Barça s'ha emporta els tres punts de San Mamés. 

L'àrbitre ha tingut que veure com el VAR  rectificava la seva apreciació de la jugada. Tant amb VAR com sense ell, la polèmica sempre està servida, perquè una jugada pot canviar el signe d'un partit com aquest. El Barça segueix a 9 punt del Madrid. El proper rival del Barça. La Lliga està més a prop del Barça, malgrat els partits com aquests què no fan massa afició, però si generen ansietat i nervis. 

 

Recomanacions musicals