Jordània: Amman-Jerash (VI b)

 

Desprès de dinar (13.30h) hem anat a Jerash. Hem agafat la via 35 des de Anjara per anar al Castell, i ara hem anat per la via 20. Un camí ple de contrastos, pobles on els tallers mecànics semblaven que tractessin ferralla, tot molt brut. Tendes tancades –divendres-, a l’hora de mes calor (14.30h) hem arribat a destí. Hem tingut que passar per un ampli espai de botigues per turistes, tot plegat morralla feta amb molta probabilitat a la Xina. Tot car o sense cap gràcia.

Agafar les entrades i començar a veure un espectacle formidable. del imperi, podies sentir-te com a casa (Roma). L’itinerari* seguit per el nostre guia ha estat el següent:

1.- L’Arc de Triomf. 

L’Arc de Triomf  d’Adrià. Impressiona la seva solidesa, elegant, intimida avui, devia ser en el seu moment, 129 d.C. una obra viva, la va inaugura, Adrià en la seva visita. Un arc i tres bovades de suports constitueixen una entrada imperial. L’Arc està feta de pedra de color ocre. Les columnes a la seva base hi ha fulles d’acant. Els dos arcs menors tenen fornícules on hi havia estàtues. Tot plegat combina la glòria de Roma i la del seu Emperador. L’arquitectura romana va imitar a la grega a escala global, a qualsevol lloc.

El nostre guia Amin, ha començat a explicar al costat del Arc de Triomf, uns venedors joves, s’han fet inoportuns venen mocadors estil palestí, la kufiyya. És fa difícil seguir la explicacions, mentre uns venedors intenten si o si vendre allò que no necessites. Prefereixo anant fent fotografies, les explicacions, afortunada-ment, son fàcils de trobar.

2.- L’hipòdrom. 

Construït entre els segles I i III d.C, podia allotjar fins a 15.000 persones. La construcció estava fora de la ciutat, però molt a prop de les muralles. É l’edifici més gran de tota l’àrea arqueològica de Jerash, les seves mides son 245 de llarg i 51 de amplada. Les excavacions han anat trobant les restes de les quadres per a cavalls i camells. Sota les grades hi havia magatzems i tendes. La seva grandària dona peu a pensar que allà s’estaven les caravanes abans d’entrar a la ciutat. S’han trobat també tombes excavades en la roca, pertanyien a l’època romana bizantina.

3.- Fòrum. 

La gran plaça ovalada, és el cor de la vida social i política de la ciutat. Aquest complex urbanístic, fou construït a mitjans del segle I d.C. La seva forma el•líptica, encara està circumdada per 56 columnes jòniques originals, a la part superior si troben una interrompuda fila d’arquitravats tripartits. Al nord de la columnata s’obre al Camí Principal, el Cardo Màxim, amb una sèrie de columnes corínties.  La seva posició descentrades és deu a la necessitat de servir tant a les activitats mercantils com a activitats de caire cultural i religiós amb relació amb el Temple de Zeus.  

4.- El Cardo Màxim.

El Cardo Màxim és l’arteria principal de la ciutat de Jerash. S’estén uns 800 metres de sud-oest a nord-est, é a dir, des de el Fòrum fins a la Porta Nord i fou traçat entre el 39 i el 67 d.C. Estava flanquejades per columnes d’estil jònic, però a la segona meitat del segle II algunes columnes varen ser substituïdes per columnes d’estil corinti. Encara queden en peus unes cinc-centes. El Cardo, també anomenat carrer Columnata, estava travessada per dos decumanus al nord i al sud, que formaven dos  entrecreuaments, evidenciades cada una amb un tetràpilon, un arc quadrifont. Hi ha dos al sud i al nord.

5.- El Macellum.

Seguint el Cardo Màxim, és troba  el Macellum, el mercat de la carn. Es tracta d’un ampli espai delimitat per columnes i caracteritzat per la presència d’una tina central, que amb la part superior s’ha perdut.

6.- La Catedral.

Abans de Catedral es trobava el Temple de Dionís,  erigit en el segle II d.C. Amb els materials del Temple es va utilitzar per construir la Catedral de la ciutat, en la segona meitat del segle IV. Malauradament, queda molt poc d’aquesta construcció del període bizantí. Darrera de la catedral si trobava la església de San Teodor (segle V).

7.- Les fonts de les nimfes.

Davant del edifici de la Catedral si troba, conservada parcialment, la Font dedicada a les nimfes aquàtiques. Font ornamental del final del segle II d.C. La Font que tenia uns vint metre de llarg i en els seus orígens estava precedida por un pòrtic, està delimitada per una paret còncava decorada amb dos ordres de fornícules. Ací estava col•locada les estàtues des de on brollava   l’aigua, aquesta sortia per una piscina envoltada per escultures que representaven caps de lleó, donant un efecte escenogràfic.

8.- El Temple d'Àrtemis**.

Artemisa era la deessa patrona de la ciutat i era la interpretació hel•lenística d'una deïtat local probablement adorada abans de l'arribada dels colons grecs, els qui en canvi van importar a la ciutat el culte de Zeus Olimp. Tenim evidència d’un santuari més antic d´Artemisa a partir d’algunes inscripcions. La construcció d'un nou santuari més ampli es va iniciar després de la revolta de Bar Kokhba (136 dC); el propileu es va completar l'any 150 dC. C. durant el regnat de l'emperador Antoní Pío , mentre que el temple mai es va acabar.

El pòrtic al voltant de la cella –cambra petita- es va dissenyar amb sis per onze columnes, de les quals només queden en peus onze columnes al pronaos, de 13,20 m d'alçada. Els capitells corintis estan molt ben conservats i porten la firma d'Hygeinos, el contractista encarregat de tallar les bases, fusts i capitells de les columnes. El pòrtic i la cella es troben en un podi construït per un sistema de voltes paral•leles envoltades per un passadís, tots dos accessibles per dues escales separades des de la cella. Dues escales més condueixen al sostre del temple, una terrassa plana probablement utilitzada pels adoradors per als rituals.

Davant dels esglaons del temple, a 18 m d’alçada s'ha identificat la base emmotllada de l'altar sota les estructures deixades per l'ocupació bizantina i islàmica primerenca de la terrassa. L'altar té planta quadrada de 12 m de costat i fou construït al nord de l'eix central del temple. A partir dels escassos espolis reutilitzats en edificis posteriors, es va reconstruir com una estructura en forma de torre amb una base llisa i mitges columnes a la meitat superior.

A finals del segle IV els cultes pagans van ser prohibits pels edictes dels emperadors. El temple d'Artemisa va ser desposseït per complet del revestiment de marbre de la cella i la cornisa de la porta va ser desmantellada i reemplaçada per brancals llises. La cella es va pavimentar amb un pis de mosaic policromat i es va convertir en una sala de recepció pública. Al segle VI, el sostre de la cella es va esfondrar i tot l'edifici es va transformar en una fortalesa residencial privada al bell mig d'un ampli barri artesanal que ocupava la terrassa superior del santuari. Les estructures del temple van resistir el terratrèmol l' any 749 . Des de principis del segle IX, la residència va ser abandonada progressivament i la cella es va omplir de sediments de sorra i abocadors. Un nou terratrèmol, entre els segles XII i XIII, va enderrocar la meitat superior dels murs del temple i la caiguda va omplir tota l'àrea, dins i al voltant de la cel•la. Tot i això, les voltes del podi van continuar sent accessibles des de l'exterior i van continuar sent freqüentades fins a l'actualitat per pastors, ocupants il•legals i cercadors de tresors. 

9.- Teatre Nord.

Es va inaugurar el 165 d.C. i més tard ampliat al segle III. No tant gran com el Teatre Sud, era un edifici cobert, on es feien representacions de lectura de poemes i teatre, així com per reunions cíviques. En les 14 files de seients més baixos, si pot llegir inscripcions gregues, com les que senyalen les phylai, les zones destinades els diversos grups que s’asseien regularment durant les votacions dels consells de la comunitat ciutadana. Els seients superiors s’afegiren més tard obtenint així una capacitat d’unes 1600 places.

10.- Dins del complex arqueològic de Jerash, s’han trobat fins onze esglésies bizantines, de moment. Algunes amb magnífics mosaics que les decoraven i que encara estan al seu lloc, altres han anat a parar els museus d’Amman i de Jerash, altres han sigut coberts de nou, per evitar danys.

En la part oest, apareixen les esglésies bizantines de SS. Cosme i Damià, de S. Joan Baptista i de Sant Jordi. La seva creació és remunta a la primera meitat del segle VI. Foren construïdes sota el mandant de Justinià i son els edificis millor preservats d’aquesta època. Segons la costum de l’època, cada església podia celebrar solament una missa al dia. Per aquest motiu, les tres esglésies foren construïdes una al costat del altres per poder celebrar així tres misses en el mateix dia.  

11.- Teatre Sud.

Dels tres teatres de Jerash, el Teatre Sud, és el millor conservat. Erigit durant el regnat de Domicià (segle I d.C), el complex podia acollir a 3000 persones. Hi ha trenta i dos ordres de seients, molts del quals conserven encara els números grecs. L’escenari s’articula en dos plans, decorats amb fornícules, nínxols i esveltes columnes que son sostingudes sobre pedestals. Orientada del tal manera perquè no molestes el sol els espectadors, te a més una acústica excel•lent. Avui s’utilitza per fer esdeveniments culturals. 

12.- Temple de Zeus.

Construït al cim d'una alçada al sud de la ciutat, el temple de Zeus dominava tot Jerash. Amb el seu recinte sagrat, havia de formar un imponent conjunt arquitectònic darrere del fòrum i del Cardo. Aquest temple romà es va construir en un lloc molt més antic que data dels segles I i II d.C. En el seu estat actual, el Temple de Zeus es va erigir l'any 162 d.C sobre les restes d'un santuari dedicat a Tiberi que data del 22-42 d.C. El recinte sagrat, o tèmenos -El concepte de tèmenos va sorgir en les cultures clàssics mediterrànies com un espai reservat per a l'adoració dels déus-, que voreja l'extrem sud del fòrum incloïa un pati de 100 m per 50 m, envoltat de galeries de voltes accessibles per unes escales, el nombre de les quals va augmentar al llarg dels segles. El mateix temple s'aixeca sobre una plataforma rectangular de 41 m per 28 m. També rectangular, la cella estava envoltada per columnes corínties de 15 m d'alçada. A l'exterior, els murs de la cella estan buits amb nínxols semicirculars que albergaven estàtues de Zeus i figures vinculades al seu culte.

Les gegantins blocs de pedra que es veuen en el interior del àrea del temple, antigament formaven part de les muralles i fan palès la violència dels terratrèmols que en el segles VII i IX varen danyar la major part del edificis de la ciutat.

Una calor sufocant a anat acompanyar-nos durant tot el trajecte. L’última part, des de el Teatre Nord passant per les esglésies bizantines amb direcció cap el Teatre Sud, bufava un ventet reparador que feia una mica més suportable la calor. Uns venedors motoritzat venien aigua els pobres turistes delerosos per l’aigua fresca. 

Tota una ciutat de l’antiguitat exposada els elements, els arqueòlegs i finalment els turistes. Els pas del temps et permet adonar-te que res dura eternament. Però veient aquestes ruïnes, la memòria dels que varen construir i viure en aquesta ciutat, encara volten per les pedres que van tocar i cisellar, almenys imaginativament. Els turistes som els avatars d’aquella gent que visqué i morir en aquelles terres. 

Ales 16.30h hem marxat de l’antiga Geresa romana, ens emportem la seva calor, però també el que devia ser allò el segle I i posteriors, hi ha una mena de continuïtat entre una ciutat romana al mig d’una província siriana (segles I i posteriors) i nosaltres al segle XXI. Potser la continuïtat es més imaginaria que no pas altre cosa, però que encara vulguem veure el passat, ni que sigui les seves pedres, diu que el llegat romà perdura ni que sigui com a turistes.

Porta Nord

A la sortida del recinte tens que tornar a passar per les tendes de souvenirs. Hem estat a punt de picar, però les samarretes ens la venien a preu d’Armani, ho hem deixat corre, i tot per no preguntar el principi de tot el seu preu. Tots el venedors deuen pensar –no sense fonament- que som milionaris, perquè nosaltres hem vingut de vacances i ells no s’ho poden permetre.

L’autocar a recorregut el camí de tornada cap a Amman, i hem arribat al hotel a les 18.15h. A les 20.30h toca sopar. He començat a escriure abans d’anar a la dutxa, llàstima que al hotel no hi hagi piscina perquè avui hauria estat genial.

Jordània: Amman-Castell de Ajlun (VI a)

 Avui hem fet més feina que ahir. J.M.M té 100 grams de remordiment, perquè molts hauríem volgut banyar-se a les aigües del Mar Roig. Però ara ja és massa tard. A les 6.30h el telèfon ens avisa de què cal llevar-se. Esmorzar a les 7h. Discret. A les 8h sortida del hotel per anar a veure el teatre romà d’Amman. En el calendari lunar àrab, els divendres és la seva festa. A més, estem al final del Ramadà –dejuni durant la sortida del sol fins a la seva posta-. No hi havia molt de trànsit. El dia ha estat molt calimós, sense visibilitat a llarga distància, la pols en suspensió era més evident que ahir quan van arribar a Amman. Per anar al teatre romà, hem passat per els hotels de luxe de les cadenes nord-americanes. Edificis imponents, molt formigó i cristall, res a veure amb la pedra en que es fan les construccions.

El teatre romà d’Amman l’únic monument que hem pogut veure de la ciutat, encara impressiona. Des de les seves graderies es pot tindrà perspectives de la ciutat. Si tens una mica de vertigen millor no pujar massa alt.

Com sempre hi ha presa per veure-t’ho, hem travessat Amman per els turons que envolten la ciutat, barris elegants i barris molt pobres, allà la pedra de les construccions deixa pas a qualsevol cosa que és poguí fer servir. Hem passat per el Palau Reial, que es un edifici enorme, des de fora no es veu les edificacions. Hem anat per carreteres estretes amb pujades i baixades constants, fins anar a Ajlun*.

L’objectiu del matí era el Castell de Ajlun.  A la Wikipedia diu això: “El castell de Ajloun ( árabe : قلعة عجلون ; transcrit : Qalʻat 'Ajloun), nom medieval Qalʻat ar-Rabad , es un castell musulmà del segle XII situat al nord-oest de Jordània . Està situat en un cim d’una colina pertenyent al districte del mont Ajloun, tambe conogut com Jabal 'Auf en honor a una tribu beduïna que conquerir la zona en el segle XII. Des de el seu terreny elevat, el castell custodiava tres wadis que descendeixen cap la vall del Jordà . Fou construït por els aiúbides en el segle XII i ampliat per els mamelucs en el XIII.”

El Castell impressiona per la seva solidesa, dins feia fresca, murs gruixuts, fortificació defensiva, reconstruïda en bona part,  dins d’un turó que domina un ampli espai, ple de turons també. Saladí (1171) es va erigir en defensor dels musulmans envers el cristians que buscaven brega en nom de Crist. 

Desprès hem anat a dinar a les 12.30h. El lloc és diu Artemisa Restaurant, nom evocador, en un turó amb unes vistes que per culpa de la pols en suspensió no deixava veure quasi res. Al mateix lloc venien altres turistes –italians- que feien el mateix itinerari, els havien vist al aeroport d’Amman i a Petra. El lloc era molt gran amb terrasses resguardades de la calor, i vistes difuminades per la pols, però tot plegat un lloc bonic. 

No tan bonic el desgavell a l’hora de cobrar les begudes, que sempre són apart. Han posat 3 ampolles d’aigua de 1,5 l, i sembla que han fet pagar no per les tres ampolles, sinó cada persona pagava l’ampolla! Ep, som turistes!

Getafe-Barça: Indignitat!

 

Sembla que avui els dos equips amb un empat ja és conformaven i han desplegat l'anti-futbol per aconseguir-ho. Cap intensitat, cap jugada de perill, res de res, i això cau els jugadors, confirmant que Riqui no pot jugar al Barça, ni tants altres, per exemple, un insofrible Ferran Torres, que sembla que fa temps que està de vacances. 

El millor que és pot dir d'aquest partit és que ja s'ha acabat. Però espectacles com aquests, haurien de fer pensar en sancions amb punt per els equips que no volen jugar, i que amb la seva anti-esportivitat, perjudica a tercers. Si, el Barça ha aconseguit acabar aquesta lliga segon. Però això és  així, perquè la Lliga Santander, és molt fluixa. L'ultima jornada es juguen la permanència equips què ara voldrien jugar amb el Barça. Un partit indigne del Barça que fa mal a tots, sobretot a ells mateixos.

 

Recomendaciones musicales

 

Arte y música: Henry Scott Tuke

 

Henry Scott Tuke

(1858-1929)

Jordània: Wadi Rum- Àqaba- Amman (V)

Hem anat a Àqaba, però tot plegat era prescindible. Hem anat a Àqaba, però paradoxalment, no l’hem vist. No sé com és la ciutat portuària d’Àqaba.

Des de Wadi Rum llevar-se, m’he donat una última volta, he fet algunes fotografies, he pujar les escales de la duna, bones vistes i he baixat per la duna, hi havia qui a anat a veure la sortida del sol. 

A l’hora del esmorzar no hi havia masses opcions. Ous durs, iogurt i per el cafè, aigua calenta i nescafé.  Ens han vingut a buscar amb els tot terrenys fins al autocar, estava a 10’ per camins de sorra. Al lloc on estava l’autocar era una plana extensa molt gran i a prop un poble. De Wadi Rum hem anat per Wadi Rum Rd per connectar amb Rashidiyan i agafar la via 15, Desert Hwy, fins el desviament cap la via 80 que porta a Àqaba. La carretera principal cap el Mar Roig, es un paisatge ple de pedres i sorra. El recorregut ha estat a prop d’una hora.

La ciutat d’Àqaba es una mena de port franc, i és la sortida a la mar de Jordània, tota mena de mercaderies arriba a aquest port. Molt a prop es troba la ciutat israeliana d’Eliat. Estem davant de la cinquena ciutat de Jordània. Hem vorejat la ciutat, però nosaltres ens hem desviat cap al port i hem anat a un complex turístic -Berenice- per l’activitat, banyar-se al Mar Roig.

Hem anat a un vaixell turístic per admirar corall, però el mirador del vaixell tenia un vidre verd que no deixava veure res de corall. En va donar la sensació que el corall no estava en el seu millor moment. A més el vaixell estava a uns 50-100 metres de la platja. 

Desprès de “veure” el corall, hem pujat a dalt per veure la mar, ha vistes a Egipte e Israel i més enllà on podem veure Aràbia Saudí, país que considera a tots els no musulmans, infidels. Alguns dels companys de viatge s’han llançat al aigua  -molt freda-, hi havia corrent marina i s’han tingut que agafar a una corda llançada per el vaixell, per assegurar els nedadors. No crec que hagin gaudit massa de les meravelles submarines. Mentre els aquàtics es remullaven de valent, la resta, hem pres la gresca des de la coberta. Molts teníem la idea  de banyar-se a la platja, però finalment, no ha estat així. El vaixell a tornar al complex hoteler, i hem dinat a les 12.15h. Un bufet força bo. Feia molta calor, al costat de la piscina. A l’hora (13.30h) hem pujat al autocar per anar a Amman. El contrast entre estar al desert i veure desprès la mar ha estat interessant, però no haver estat a la ciutat, en sembla poca cosa.

El viatge d’Àqaba fins a Amman dura unes 4h. Hem anat per l’autovia 15, desert, sorra i pedra durant una bona part del recorregut. Hem passat per Ma’an, Al-Husinya, Hasa, Al-Qatrana, Dab’a, hem passat molt a prop del aeroport Reina Alia. En tot el trajecte hem patit les sotragades a la carretera per minorar la velocitat (100-110 km). Tota la mercaderia que surt d’Àqaba passa per aquest via per anar a Amman. 

Un lloc inhòspit per viure. Quant estàvem a uns 30km el paisatge canvia radicalment. De desert buit a ciutats amb el verd dels arbres, habitatges i urbanitzacions de tota mena. El remats d’ovelles aprofiten qualsevol espai per menjar herba. 

Per la autovia es poden veure cotxes nous, però també molts cotxes atrotinats, he vist molts garatges plens de recanvis catastròfics, en baixos deixats de la mà d’Alà. Falta sentit de neteja, de pulcritud. Ara estic al hotel Seven Roses, estem esperant anar a sopar. Sopar discret i l’aigua a part com a tota reu. Al hotel no hi ha dones, tots son homes. No son molt diligents, això cal aprendre-ho, fan un viatge per cada ampolla d’aigua! Desprès del sopar alguns companys han anat al soc. He acabat d’escriure això. Demà a les 8h anem a Jerash (Gerasa), serà un dia de romans. S’anuncia 36º a l’ombra?