Recomendaciones musicales

 

 

 

Procol Harum 

A Whiter Shade Of Pale (Live 1968)

El TC quema la libertad de expresión

 

"No es libertad de expresión el ultraje a la bandera de España.

Así se lo ha dictado el Tribunal Constitucional en una reciente sentencia. El órgano de garantías constitucionales ha emitido una nota donde adelanta el sentido del fallo. Las expresiones “Aquí tenéis el silencio de la puta bandera” y “hay que prenderle fuego a la puta bandera” fueron proferidas por un sindicalista y le valieron una condena por el artículo 543 del Código Penal por "ultraje a España". Una condena que, dicta el Tribunal Constitucional, no vulnera sus derechos fundamentales. 

El TC se ha transformado en censor de las libertades públicas, la defensa de la Unidad de la Patria es el motivo que quemar la bandera española -un trozo de trapo-, sea constitutivo de delito. ¿Si quemas la bandera catalana, es delito? ¡La bandera española es más sagrada que la estadounidense!

Resenya: John le Carré (I)

 Rsenya:

John le Carré. Volar en cercles. Trad. Marc Rubió Rondon. El balancí 761, edicions 62, Barcelona, 2016.

Aquest és un llibre singular. És una mena de testament literari i personal sobre el fet d’escriure. Hi ha la gènesis de molts llibres que el lector pot gaudir, ara què le Carré ha mort (13/12/2020).

He llegit bona part dels seus llibres. Això gràcies a la col·lecció Bruguera. Libro amigo que va publicar tots els seus llibres. Potser el “honorable colegial” és un del seus llibres què més en va agradar. Hi ha un, potser era inevitable, un tall, en l’escriptura de le Carré. Hi una un abans i un desprès, de la fallida de la Unió soviètica, expressada amb el mur de Berlín, així, “El espía que surgió del frío”. La guerra bruta, de la Guerra Freda, va ser el moment dels espies, una guerra que era expressió de la raó d’estat, per altres mitjans. El seu llibre “La gente de Smiley” permet fer-se una idea d’aquesta guerra.

La segona etapa en l’escriptura de le Carré, es torna més crítica i mordaç envers el tripijocs dels serveis secrets. Sense la Guerra Freda, ara toca altres assumptes. Sempre es tracta d’un joc, en el que sempre perden els mateixos. Un element fonamental per mantenir aquests serveis, ha sigut el terrorisme. Ha sigut manà caigut del cel per totes les agencies de espionatge. La seguretat és el nou mantra oficial. John le Carré ha radiografiat aquests nous temps, amb ofici i economia de mitjans. Un minimalisme narratiu per dibuixar els nous espais on és juga en la vida de les persones i es porten al límit, a les societats democràtiques.

En aquestes memòries, des de els seus inicis, de la seva afició a escriure, del seu pare, un capítol imprescindible, per la seva franquesa i un punt irònic què es tenir un pare tan fatxenda.

Al inici del seu llibre diu això: “Reconec que va ser gràcies al meu èxit que vaig treure la millor versió de mi mateix, i en línies generals, tant si aquesta versió era bona com, si no, això és el que vaig fer” (pàg.19). Això si és una confessió i un motor per fer el que ha fet. Copsar el pols de la nostre societat. 

La ley mordaza asfixia la libertad de expresión

 

"Muchos jueces son absolutamente incorruptibles; nadie puede inducirles a hacer justicia.“ (Bertolt Brecht)

Ofensiva a la llibertat d'expressió i manifestació. La llei mordassa fa estralls, davant del govern més progressista de la història (sic). La democràcia té diferents bares de mesurar, segons quin siguin els protagonistes. Si són militars o policies, barra lliure per les seves manifestacions. Si són independentistes o qualsevol ciutadà que vulgui manifestar-se, ho té cru. Les cúpules de la Judicatura, sigui el TS o TC ha decidit per sobre del que ha dit la Justicia Europea, posar-se la bandera per garantir que tot està lligat i ben lligat. ¡A la merda el que digui la UE! Tot el que no els agradi, serà delicte. Així de fàcil ho tenen els amants de l'imperi de la llei. Allà on impera la llei, la llibertat queda arraconada en un segon pla. Si seguim així, tindrà raó Brecht i el seu poema Ara venen a per mi, però és massa tard.

[Ofensiva a la libertad de expresión y manifestación. La ley mordaza hace estragos, delante del gobierno más progresista de la historia (sic). La democracia tiene diferentes varas de medir, según sean los protagonistas. Si son militares o policías, barra libre para sus manifestaciones. Si son independentistas o cualquier ciudadano que quiera manifestarse, lo tiene crudo. Las cúpulas de la Judicatura, sea el TS o TC ha decidido por encima de lo que ha dicho la Justicia Europea, ponerse la bandera para garantizar que todo está atado y bien atado. ¡A la mierda lo que diga la UE! Todo lo que no les guste, será delito. Así de fácil lo tienen los amantes del imperio de la ley. Allí donde impera la ley, la libertad queda arrinconada en un segundo plano. Si seguimos así, tendrá razón Brecht y su poema Ahora vienen por mí, pero es demasiado tarde.]

PD: A les Administracions, els deuria caure la cara de vergonya amb totes exigencies que res més tenen una sola direcció, els ciutadans, mentres que aquestes Administracions, son incapaços de resoldre els problemes de habitatge, pobresa i exclusió social.

[PD: A las Administraciones, los debería caer la cara de vergüenza con todas exigencias que nada más tienen una sola dirección, los ciudadanos, mientras que estas Administra-ciones, son incapaces de resolver los problemas de vivienda, pobreza y exclusión social.]

In Memòriam: John le Carré (1931-2020)

 

Recomendaciones musicales

 

Obrin els bars i tanquin les biblioteques!

 

Qualsevol xifre (covid-19) és un desastre, això per començar. Les nostres Autoritats, emprades amb un organisme què té vida propia, el Prosicat, fa i desfà , sense massa lògica. La lògica ací, és combinar activitat econòmica i salut, dos variables molt difícils d'encaixar. Per això, aquestes mesures, sempres complicades d'explicar, sobretot per els afectats. Del municipi a la comarca, és el nou invent, per satisfer els centres comercials. Per exemple, Baricentro  (molt a prop de Barcelona). Té sentit, què els dies feiners, puguis anar-hi, però el cap de setmana sigui prohibit? Les Administracions, se'ls omple la boca de cultura, però resulta en canvi imprescindibles obrir els bars. Jo no sóc de bars. Hi ha masses, ja sé que viuen de les màquines escurabutxaques, què els lloguers son cars, però valdria la pena pensar que som líders mundials en aquesta mena d'establiments, hi ha 1 per cada 175 persones. Bars i restaurants, hi ha 277.539 , ocupa a 1,7 milions i representa el 4,7 del PIB. Ací, no hi ha I (investigació)+D (desenvolupament) +R (recerca). Mà d'obra intensiva i molt poc preparada, amb un sous molt baixos, crea un panorama molt poc engrescador, i sense futur. Més enllà del que puguin aguantar el propietaris. Com vivim temps de canvi, molt establiments d'aquesta mena, han sigut colonitzats, per xinesos. 

No seria el moment de fer una reconversió d'aquest sector, a la recerca de la excel·lència i la professionalitat, amb sous més dignes? Potser és hora de encarir les vegades alcohòliques, massa barates per els estàndards europeus?