II
(...)
Tant sacrifici, tanta sang, tant esforç, ¿per què? ¿Què defensàvem? ¿Per què no
era restablerta la llibertat del culte catòlic, que era el de la majoria dels
catalans? (pàg.462)
(...)
¿Saps que per fi hem retrobat en Lluís? L’han descobert per atzar en un
hospital de campanya, molt lluny de la brigada; esta gravíssimament ferit. ¡Una
ferida dolenta! L’havien recollit els camillers d’una divisió anarquista, que
el van dur a Almirete sense preocupar-se de donar-ne part a la nostre. Cada
brigada, cada divisió només procura per ella, saps; ¿saps que una divisió anarquista
va obrir el foc contra una de comunista? Quina merda...(pàg.478)
(...)
La
tieta no s’entenia de raons; els seus ulls, els altres eren uns cavallers del
Sant Graal, alts, esvelts, rossos, sempre afaitats de fresc, l’uniforme net i
planxat –i amb una espassa, una noble espasa, a la mà; una espasa con un lliri
com un ciri... (pàg.480)
(...)
Tal ordre havia estat motivada per un fet que el comandament trobava
escandalós: el nostres soldats havien arribat a organitzar partits de futbol
amb els d’enfront a les eres d’aquells pobles. La superioritat volia tallar en
sec unes relaciones tan excessivament amicals amb els contraris. (pàg.486)
(...)
¿què es pensa que és el meu germà Llibert, sinó? I n’hi ha molts, moltíssims;
amb l’excusa d’emancipar el proletariat s’han emancipat ells ¿i de quina
manera! ¡Emancipa-díssims! (pàg.506)
IV
(...)
Perquè la felicitat no es troba pas en les coses, sinó en l’amor; i l’esperit
de riquesa neix del buit, que tractem d’omplir amb coses a falta d’amor, L’esperit
de riquesa és relatiu, es tracta de tenir allò que no tenen els altres; però l’amor
és absolut, no hi ha sinó l’amor que ho sigui –i ho és fins quan és figaç, fins
quan és pecat, fins quan és crim; perquè en veritat que és un crim “cobejar la
dona del proïsme”. (pàg.542)
(...)
¿és que la raó crítica podrà comprendre ami l’amor? L’horrible Crucificar no
tindria sentit si no es tractés del mateix Jesús de Galilea, del mateix amor,
de la mateixa poesia. L’Evangeli ens ensenya a acceptar la creu quan arriba la
seva hora, però ¿no ens ensenya també a acceptar la felicitat? ¿És que no va
ser aquest el gran crim, rebutjar l’amor, rebutjar la felicitat, rebutjar la
poesia, clavar-los a la creu? La felicitat és santa, és el fi de l’home volgut
per l’Altíssim; rebutjar-la és horrible. (pàg.543)
La
crida de la crucifixió..¿són les guerres altra cosa? Branden pretextos, és clar;
causes, grans paraules -¡i con sembla buit, incomprensible, ridícul i tot, als
ulls d’una altra generació! ¿Podem comprendre nosaltres com els nostres besavis
es mataven tan obstinadament per la línia masculina dels Borbons contra la
femenina? Ara ens fa riure, però els nostres besavis es feien matar per això.
Els nostres besnéts riuran quan sabran que nosaltres ens matàvem pels
proletaris contra els burgesos o pels aris contra els semites i no obstant és
en nom d’aquestes paraules buides i risibles que han estat creats els camps de
concentració stalinians i hitlerians. Paraules risibles, pedanteries buides;
però les multituds segueixen. (pàg.543)
