B.B.King

Incerta glòria (X)

VII

(...)  Ja ho deia en Soleràs. També solia dir, te’ns recordes, que els dos fronts s’haurien d’unir contra les dues reraguardes; i qui sap si no era pas una mala idea. Però ¿què és aquest conyac tan dolç i espès? ¡Fa tossir com tots els diastres! –i es va posar en efecte a estossegar fins a esgargamellar-se-. Els dos fronts mmmm... ¿què li passa a aquest Fundador ? Abans era un conyac feixista com una casa, ara vénen ganes d’escopir-lo, ¿és que s’haurà passat als rengles republicans? (pàg.601)

Últimes Notícies

I

(...) La guerra és estúpida, potser per això està tan profundament arrelada en el cor de l’home; el nen ja juga a la guerra fins si ningú no l’hi ha ensenyat. La guerra és estúpida, set d’una glòria que no pot ser assaciada; però ¿ho pot ser l’amor? ¿La glòria i l’amor en aquest món? I tota joventut no és més que la incerta glòria d’un matí d’abril, la tenebrosa tempesta travessada de llampec de glòria, però ¿quina glòria? (pàg.653-4)

N’hi havia que passaven els Pirineus. Allà lluny una altra guerra havia començat i jo també, pecador de mi, vaig sentir alguna vegada la temptació d’aquella altra guerra, d’aquella altra esperança. Però em descoratjava: ¿és que podem fer, em deia, més d’una guerra? ¿Podem estimar més d’una dona? ¿Tornar a cremar, si ja un cop vam cremar totalment? ¿Pot haver-hi altre amor, altra guerra, que l’única guerra i l’únic amor? ¿Què importa guanyar o perdre? Jo he perdut en tots dos jocs i ja no puc ser més que un fantasma, ¡ ja no puc viure més que de records! I si jo somniava guerra –i en somniava, Déu meu, durant aquells anys-, era sempre la mateixa, la nostra, la que havíem fet, com no sabia somniar altra dona que aquella que somnio encara i sempre (pàg.655)

Nepal del cielo le caen los clavos

Un nuevo terremoto en Nepal deja 57 muertos y más de 1.000 heridos

Demócratas en acción

Los rusos son los soviéticos

Nepal: corrupción y pobreza (V)

 Nepal: 6.600 vidas, ha causado 14.000 heridos, 450.000 desplazados internos y ha afectado a 8 de los 28 millones de habitantes de este país, uno de los más pobres del mundo con un PIB per cápita de 2.400 dólares anuales (2.150 euros)

Incerta glòria (IX)

V

(...) “Un geni”, m’assegurà en Lamoneda –personaje siniestro que conversa con el narrador de la historia-, aquella vegada; “un precursor que s’avançà prodigiosament a la seva època. Va saber comprendre abans que ningú el partit que es podia treure dels anarquistes. És a través dels anarquistes que van ser liquidats, en nom de l’acràcia i de la lluita proletària, els industrials catalans que fornien els Aliats de material de guerra; encara avui molts no han comprès que darrera dels pistolers anarquistes hi havia el Kàiser...” (pàg.560)

VI

(...) No, no penso clavar-li la lata parlant-li de geologia; l’únic que em pregunto és quin sentit pot tenir en geologia l’èxit d’un d’aquests triomfadors, ¿menys potser que el d’un mosquit del Carbonífer que va reeixir a la fossilitzar-se dins una gota d’ambre? (pàg.571-2)

(...); ja sé que la fossilització és una sort extraordinària. Per a un incrèdul, donçs, la mort és un fracàs total. És per això que els incrèduls viuen amb l’obsessió de l’èxit; ¡hauríem de ser tan comprensius, tan indulgents amb ells, pobres incrèduls! (pàg.572)

(...), quan un home o una dona deixen veure per un moment el fons de la seva ànima, només inspiren simpatia o sigui compassió. ¡Tots som dignes de llàstima! Precisament perquè a quasi ningú no li agrada de fer llàstima, és raríssim que algú deixi veure el fons de la seva ànima.

-Sí. Abans rebentaríem que deixar endevinar als altres que som desgraciats (pàg.573)

(...); patir el fracàs amb resignació és de bons cristians, però buscar-lo expressament seria semblant al suïcidi. Era aquest un dels errors d’en Soleràs; semblava que es proposés expressament fracassar en tot i això no és cristià perquè no és humà. (pàg.574-5)

(...). En Soleràs errava greument en això com en altres coses; una vegada arribà a dir-me: “Si no m’ha vagat mai de suïcidar-me és perquè prefereixo ser un suïcida fracassat, ¡ el fracàs fins en el suïcidi! (pàg.575)

(...). El pitjor de nosaltres, els tímids, és que sabem que ho som; és això el que ens desconcerta, saber-ho. Com que sabem que som tímids, no acabem de saber mai què és el que cal dir i què el que cal callar; ens costa tant de dir allò que hauríem de dir que acabem dient allò que hauríem de callar. (pàg.581)

-I bé, l’hi diré amb tota simplicitat: l’amor, com la fe, és un arbre; el seu fullatge s’expandeix en ple sol i en dic amb tota simplicitat: hi ha en nosaltres una duplicitat incomprensible i insuportable. D’una banda és l’aire lliure i la llum que ens criden, d’altra el fang de la terra. (pàg.583)