dimarts, 16 de juny del 2015

Incerta glòria (XIII)

VIII

20 de gener de 1969.

(...) Les llegendes més estúpides són les que ens empassem més àvidament, badocs assedegats de prodigis que som tots nosaltres. ¡Els anarquistes, tan despreciats fins aleshores, es convertien en els herois de la jornada! (pàg.898)

(...) Els anarquistes havien assaltat presons i manicomis; havien pres el cadafal del garrot per arrossegar-lo fins el carrer Major de Gràcia. Allà el vaig veure fent nosa enmig de la calçada; li havien penjat un rètol: “He aquí el instrumento de que se servían nuetros enemigos de clase para eliminar a nuestros compañeros”. ¡El garrot! Passaven anys i anys que no es feia servir, era raríssim; jo no recordo més que una sola vegada –un invertit que havia fet a trossos el seu amant amb un ganivet de cuina i l’havia facturat per tren dins una caixa d’embalatge-, una sola vegada i tot Espanya n’havia estat pendent durant setmanes i mesos; el rei havia estat a punt d’indultar-lo, havia calgut tota la pressió del govern i de l’opinió pública –escruixida pel crim- per decidir-lo a deixar caure el pes de la llei... ¡ i és en nom de l’abolició de la pena de mort que es van fer aquelles horribles matances durant mesos i mesos! Però aquell vespre no podíem saber-lo (...) (pàg.900)


(...) els mateixos que després, al llarg de tants anys, tantes altres vegades hem vist acudir a no importa què, sempre en multitud i amb els mateixos colors i sempre vociferant d’entusiasme. La tarda del diumenge, potser ja cap al vespre, comença a córrer entre ells la calúmnia monstruosa.

(...) Amb el telescopi mirava des del terrat com cremaven al mateix temps tots els convents i esglésies de Barcelona (...) Mentre els incendis crepitaven, bandes volants d’assassins ja recorrien la ciutat i el país; la victòria, que havia nascut legítima, es tornava borda i s’esquerdava. Començava una espantosa confusió entre nosaltres mateixos, unànimes en el primer moment, esquinçats ara; la guerra, que potser hauríem evitat o almenys hauríem fet units com a fills de la mateixa mare, anava a ser una lluita caïnita” (pàg.901)



(...) El país visqué set mesis sota el terror negre i vermell; als fronts ho sabíem, però no ens ho acabàvem d’imaginar. (...) Un cop al front, la reraguarda quedava tan lluny, les notícies ens en arribaven tan tard, tan fragmentàries i nebuloses... i el nostre desig de no creure-ho, o almenys de no creure-ho tan horrible, ¡era tan gran! (pàg.902)