Viatges, Llibres, Reflexions, Imatges, Musica, Filosofia, Literatura, Política, Miscel·lània
diumenge, 17 de maig del 2015
dijous, 14 de maig del 2015
Incerta glòria (X)
VII
(...) Ja ho deia en Soleràs. També solia dir, te’ns
recordes, que els dos fronts s’haurien d’unir contra les dues reraguardes; i
qui sap si no era pas una mala idea. Però ¿què és aquest conyac tan dolç i
espès? ¡Fa tossir com tots els diastres! –i es va posar en efecte a estossegar
fins a esgargamellar-se-. Els dos fronts mmmm... ¿què li passa a aquest Fundador
? Abans era un conyac feixista com una casa, ara vénen ganes d’escopir-lo,
¿és que s’haurà passat als rengles republicans? (pàg.601)
Últimes
Notícies
I
(...)
La guerra és estúpida, potser per això està tan profundament arrelada en el cor
de l’home; el nen ja juga a la guerra fins si ningú no l’hi ha ensenyat. La
guerra és estúpida, set d’una glòria que no pot ser assaciada; però ¿ho pot ser
l’amor? ¿La glòria i l’amor en aquest món? I tota joventut no és més que la
incerta glòria d’un matí d’abril, la tenebrosa tempesta travessada de llampec
de glòria, però ¿quina glòria? (pàg.653-4)
N’hi
havia que passaven els Pirineus. Allà lluny una altra guerra havia començat i
jo també, pecador de mi, vaig sentir alguna vegada la temptació d’aquella altra
guerra, d’aquella altra esperança. Però em descoratjava: ¿és que podem fer, em
deia, més d’una guerra? ¿Podem estimar més d’una dona? ¿Tornar a cremar, si ja
un cop vam cremar totalment? ¿Pot haver-hi altre amor, altra guerra, que l’única
guerra i l’únic amor? ¿Què importa guanyar o perdre? Jo he perdut en tots dos
jocs i ja no puc ser més que un fantasma, ¡ ja no puc viure més que de records!
I si jo somniava guerra –i en somniava, Déu meu, durant aquells anys-, era
sempre la mateixa, la nostra, la que havíem fet, com no sabia somniar altra
dona que aquella que somnio encara i sempre (pàg.655)
dimarts, 12 de maig del 2015
diumenge, 10 de maig del 2015
dissabte, 9 de maig del 2015
dilluns, 4 de maig del 2015
dissabte, 2 de maig del 2015
Incerta glòria (IX)
V
(...)
“Un geni”, m’assegurà en Lamoneda –personaje siniestro que conversa con el
narrador de la historia-, aquella vegada; “un precursor que s’avançà
prodigiosament a la seva època. Va saber comprendre abans que ningú el partit que
es podia treure dels anarquistes. És a través dels anarquistes que van ser
liquidats, en nom de l’acràcia i de la lluita proletària, els industrials
catalans que fornien els Aliats de material de guerra; encara avui molts no han
comprès que darrera dels pistolers anarquistes hi havia el Kàiser...” (pàg.560)
VI
(...)
No, no penso clavar-li la lata parlant-li de geologia; l’únic que em pregunto
és quin sentit pot tenir en geologia l’èxit d’un d’aquests triomfadors, ¿menys
potser que el d’un mosquit del Carbonífer que va reeixir a la fossilitzar-se
dins una gota d’ambre? (pàg.571-2)
(...);
ja sé que la fossilització és una sort extraordinària. Per a un incrèdul,
donçs, la mort és un fracàs total. És per això que els incrèduls viuen amb l’obsessió
de l’èxit; ¡hauríem de ser tan comprensius, tan indulgents amb ells, pobres
incrèduls! (pàg.572)
(...),
quan un home o una dona deixen veure per un moment el fons de la seva ànima,
només inspiren simpatia o sigui compassió. ¡Tots som dignes de llàstima!
Precisament perquè a quasi ningú no li agrada de fer llàstima, és raríssim que
algú deixi veure el fons de la seva ànima.
-Sí.
Abans rebentaríem que deixar endevinar als altres que som desgraciats (pàg.573)
(...);
patir el fracàs amb resignació és de bons cristians, però buscar-lo expressament
seria semblant al suïcidi. Era aquest un dels errors d’en Soleràs; semblava que
es proposés expressament fracassar en tot i això no és cristià perquè no és
humà. (pàg.574-5)
(...).
En Soleràs errava greument en això com en altres coses; una vegada arribà a
dir-me: “Si no m’ha vagat mai de suïcidar-me és perquè prefereixo ser un
suïcida fracassat, ¡ el fracàs fins en el suïcidi! (pàg.575)
(...).
El pitjor de nosaltres, els tímids, és que sabem que ho som; és això el que ens
desconcerta, saber-ho. Com que sabem que som tímids, no acabem de saber mai què
és el que cal dir i què el que cal callar; ens costa tant de dir allò que
hauríem de dir que acabem dient allò que hauríem de callar. (pàg.581)
-I
bé, l’hi diré amb tota simplicitat: l’amor, com la fe, és un arbre; el seu
fullatge s’expandeix en ple sol i en dic amb tota simplicitat: hi ha en
nosaltres una duplicitat incomprensible i insuportable. D’una banda és l’aire
lliure i la llum que ens criden, d’altra el fang de la terra. (pàg.583)
Subscriure's a:
Missatges (Atom)