diumenge, 30 d’agost del 2020

Murs de silenci


Una constatació, hi ha un mur de silenci sobre el judici pel Procés i el seu càstig al seus líders, per part d'una inexistent intel·lectualitat espanyola. Més enllà de les opcions polítiques, sobte el distanciament per la sort de les polítics catalans i el seus representants de la societat civil. No cal ser independentista per veure el trencament de totes les lleis per poder castigar un moviment pacífic i transversal.    

Què ha passat per part de la intel·lectualitat espanyola? Hi ha hagut excepcions, però el silenci és to general, com va dir un "esto, me cae lejos". Potser si fos Palestina, o el poble saharaui, o el que sigui, potser si trobarien més ressò. El problema és de incomprensió. Les reivindicacions de independència, por part d'una part del poble de Catalunya, els ha deixat sense alè, perquè són les reivindicacions més revolucionaries que mai s'han fet.  

Qui estan a la presó, amb excepció de Jordi Sànchez i Jordi Cuixart, són els representants de la voluntat dels catalans que els varem votar. Com no podem ficar a la presó a tothom, s'han acarnissat amb els polítics que representa el electorat independentista. El model de la Transició és va acabar amb la STC (2010). Des de llavors, el silenci envaeix les instàncies que en qualsevol país hi hauria pogut haver.


Quan els nazis vingueren pels comunistes,
no vaig aixecar la veu.
Jo no era pas comunista,

Quan empresonaren els socialdemòcrates,
no vaig aixecar la veu.
Jo no era socialdemòcrata,

Quan vingueren pels sindicalistes,
no vaig aixecar la veu.
Jo no era pas sindicalista,

Quan vingueren rere els jueus,
no vaig protestar,
Jo no n'era, de jueu,

Quan vingueren per 
    No quedava ningú, que pogués protestar.





Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada