Barça-Atlètic de Madrid: Una victòria treballada

 

Barça- Atlètic de Madrid (1-0)

Avui hem vist un Barça amb ganes de guanyar el partit. Intensitat, profunditat, combinacions, una tripleta al centre amb determinació. L'únic que ha faltat ha sigut encert de cara a porteria. Un gol de João Félix, intens especialment a la primera part, ha pogut fer un gol que val els tres punts. Tothom ha estat a l'alçada, l'únic que no ha estat, ha sigut un Atlètic de Madrid que ha estat superat en tot moment durant la primera part. A la segona ha intentat despertar, però no ha acabat de trenar un joc precís. Ha tingut ocasions, al igual que el Barça, però les defenses han estat més encertades que els davanters, especialment Lewandwowski, que ha fet un bon partir, però sense poguer marcar el gol. Iñaki Peña ha fet una parada extraordinària aturant un xut de falta de Menphis (80'). Els canvis del Barça no ha aportat massa cosa, perquè l'equip avui ha jugat com s'ha de esperar del campió del any passat. Cal dir, que l'Atlètic de Madrid, no ha jugat com bona part dels equips que jugant a casa del Barça. L'Estadi Olímpic Lluís Companys, no s'ha omplert per veure la millor versió del Barça, els preus de les entrades eren abusives. Un últim apunt, l'àrbitre, ha tret set targetes grogues, més un altre a Xavi. Sense criteri, ha tret de polleguera a tothom.  

Recomanacions musicals

 

Descomunal

Art i musica: Walter Moras (1856-1925)

 

Walter Moras

Torna la destrucció a Gaza

 

Torna la mort i la destrucció a Gaza. Sembla que Hamàs vol encara més màrtirs, e Israel fa tot el possible per fer-ho realitat. Sembla que un i altra és necessiten en aquesta espiral interminable de horror i terror per a la població civil de Gaza. La destrucció de Gaza és una dimensió desconeguda. Arrasar-ho tot és el estil israelià, que s'enfada si algú te la gosadia de dir-ho en veu alta, per exemple, el president espanyol, Pedro Sánchez, un dels pocs mandatari de la UE, que ha dit què ja ni ha prou de morts i destrucció. El govern israelià vol la mort de tota la població de Gaza, perquè res més veu militants de Hamàs. Els venedors d'armes estan de enhorabona, però si s'aturés el tràfic d'armes..., però no passarà, millor milers de morts palestins, ningú els farà costat. Decididament, son els pàries d'aquest conflicte, que Israel podria aturar-ho, però que no vol.

Obituari: Henry Kissinger, un animal polític

 

Henry Kissinger (1923-2023)

Acaba de morir un dels artífexs del segle XX. Ell encarna millor que ningú, com el intel•lectual s’encarna en “expert” al servei del poder. Un expert en la propia supervivència. Un servidor del poder nord-americà, que fa servir totes les seves capacitats per vèncer amb totes les confrontacions possibles. Ell es situà dins de la lògica de la Guerra Freda. L’antiga Unió Soviètica, i els seus satèl·lits, va ser l’objectiu de la lògica despietada de la guerra per altres mitjans, és a dir, la política. La seva omnipresència al escenari mundial durant dècades el va fer un personatge molt conegut i també, cal dir-ho, odiat per el que representava. La seva política de terra cremada a Vietnam, Cambotja, Laos, la seva estratègia anticomunista, va fer l’impossible perquè Amèrica Llatina tingués una veu propia. No hi havia terceres vies, on estaves amb ells o contra ells. Així, l’onada de règims militars del setanta és obra d’ell i del que representava, és a dir, els interessos d’EE.UU. Amb Nixon, varen obrir la via  Xina al món exterior. La realpolitik és jugava sempre en la mentalitat del tauler d'escac. Àrees de influència ideològica, sempre que no estiguessin geogràficament a prop de casa. L’anomalia era Cuba. Un problema que Kissinger va heretar. Un personatge que va fer més mal, sobretot, per els altres, que millorar i pacificar el món. Va rebre el premi Nobel de la Pau,  amb Le Duc Tho, per la fi de la guerra del Vietnam. Le Duc Tho va declinar el premi, no així, Kissinger. Com cent anys dona per molt, ha vist en els últims temps tots els canvis polítics i socials inimaginables en el seu temps. Desaparició de la Unió Soviètica, ascens imparable de la Xina com a superpotència. Desequilibris en el tauler mundial, de la bipolaritat a  la multilateralitat. L’ataca del 11-S (2001). La crisi del 2008. Les Guerres del Golf. L’etern conflicte entre Israel i Palestina, l’aparició del Covid-19. Les transformacions digitals i tecnològiques. 

"L'art del lideratge és moure la societat d'on és cap a on hauria de ser" (H.Kissinger). Aquest art dona el tarannà elitista i antidemocràtic, on els experts, ell, sap molt millor que la gent el que és convé, per això no cal que la gent si fiqui amb política, no entén la lògica del poder. La lògica del poder no te res a veure amb l'ètica ni la moralitat. L'únic que compte és el balanç de poder que en cada cas es disposa. Kissinger va donar lliçons de com pot ser de brutal aquest reapolitik, en benefici dels seus amos. Si hi ha un infern, segur que no estarà sol. 

Obiturari: Joan B.Culla (1952-2023)

 

Entrevista d'Antoni Bassas a Joan B. Culla (2019)

Poca cosa puc dir sobre la mort de Culla, però en temps d'indigència política i  moral, ell, va ser un intel·lectual compromès, amb el seu temps i el seu país. Sense focs artificials ni postureig. Els seus articles sempre eren esmolats i ben documentats. El trobarem a faltar sens dubte. Com jo vaig descobrir a Culla, va ser a través del seu llibre Israel, el somni i la tragèdia*. Ara que el conflicte entre Israel i Hamàs està al ordre del dia vull transcriure l'últim paràgraf del seu llibre, perquè la seves paraules son avui tan necessàries com el 2004 quan ho va escriure:

" Naturalment, en aquests termes el conflicte és i restarà insoluble per molts esforços mediadors que hi hagi, per grans que siguin els canvis geopolítics regionals, a desgrat que fins l'irreductible coronel Gaddafi estableixi contactes secrets amb Israel. Insoluble perquè, si dibuixar fronteres segures i de desmantellar els assentaments -negociar la geografia- ja ha resultat prou difícil, és impossible esperar que una societat sencera -qualsevol, però especialment la israeliana - cometi un suïcidi ètic, que es deslegitimi ella mateixa, que declari ser el producte d'un cúmul de brutalitats, conxorxes, enganys i actes de força comesos sobre un país espoliat sense cap base legal ni moral, sense cap grandesa ni cap mèrit. Exigir a Israel això -que no té res a veure amb l'assumpció crítica del propi passat, ni amb el reconeixement dels drets i la comprensió del trauma dels palestins- resulta absurd i il·lusori, però a més constituiria una grollera deformació del complex procés històric que aquest llibre ha intentat sintetitzar". (pàg.599)

Champions: Barça-Porto (2-1)

 

El Barça aconsegueix classificar-se per la següent roda de la Champions. Un partit, que a la primera part ha estat un suplici, marcant primer el Porto (31'), davant de la passivitat de la defensa del Barça. Sense nerví ni contundència, per un moment, semblava que tot podia anar-se al fangar, però  Cancelo ha pogut igualar el marcador, que no el joc del col·lectiu, ha marcat amb una jugada personal al 32'. Un empat, que vist la primera part ha sigut miraculós. Menció d'honor al porter Iñaki Peña que ha fet un parell d'aturades de molt mèrit. 

A la segona, canvi de decoració mental i física. L'equip ha jugat amb intensitat i ganes, ha escombrat al Porto dins de la seva àrea i la connexió portuguesa, ha estat letal, jugada de Cancelo i assistència mil·limètrica perquè Joao Félix  marqués el segon de la nit (57'). El Barça havia remuntant en joc i sobretot amb ambició. Desprès dels canvis, el joc ha baixat, i el Porto s'ha acostat al àrea. Uns últims 10' vacil·lants que han donat oxigen al Porto, però per sort per el Barça no s'ha traduït en l'empat. Una victòria que dona tranquil·litat, però que s'ha produït amb un rival molt discret. Una entrada d'espectadors que quasi omplia l'estadi Lluis Companys més de quaranta mil espectador, i l'hora dona la dimensió de la necessitat del barcelonisme d'arribar a la ronda següent, vuitens, una fita que fa dos anys no s'ha aconseguia.