Qui té una certa edat, una bona part del relat de Ernaux coincideix en un passat que avui no existeix, mes enllà de la memòria. Com la memòria és selectiva moltes de les descripcions ja la pots reconèixer en el món on vàrem viure. Malgrat que el llibre explica les vivències d’una dona francesa al llarga del segle XX i començament d’aquest segle XXI, la seva història personal també és en certa manera la història de bona part del europeus.
Es un llibre escrit per una dona, i això implica una visió particular, una perspectiva nova, en un segle (XX) que com diu ella: “Un sentiment de dona estava en vies de desaparèixer: el d’una inferioritat natural” (pàg.103). Com el llibre està ple de vivències particulars mitjançant fotografies que contempla des d’un present que sembla llunya i fa que les imatges que troba siguin vists amb ambivalència, aquesta sóc jo? La riquesa de matisos i reflexions escapant a qualsevol intent de resumir-ho, transcriure un fragment que descriu aquest un nou escenari postmodern:
“ Els llocs on s’exposava la mercaderia cada vegada eren més grans, sofisticats, acolorits, meticulosament nets, en contrast directa amb les estacions de metro, correu i els instituts públics. Cada dia renaixien en l’esplendor i l'abundància del primer dia a l’Edèn.
A raó d’un pot per dia no n’hauríem tingut prou amb tot un any per tastar tots els tipus de iogurts i postres làctics que s’oferien a la venda. Hi havia maquinetes d’afaitar diferents per a homes i dones, compreses de tota mena, tovalloletes, “receptes creatives” i snacks per a gats, dividits entre adults, joves, sèniors i de pis. Res del cos humà, ni de les seves funcions orgàniques, no escapaven a la previsió industrial. (...) Tot allò existent, l’aire, la calor, el fred, l'herba i les formigues, la suor el ronc nocturn, era susceptible d’engendrar mercaderies fins a l’infinit (...). La imaginació comercial no tenia límits. Annexionava en benefici propi tots els llenguatges, l’ecològic, el psicològic, s’emparava d’humanisme i de justícia social, ens exhortava a “lluitar tots junts contra la vida cara”, prescrivia:” dóna't un caprici”, “fes negoci”. Dictava la celebració de les festes tradicionals, Nadal i Sant Valentí, acompanyava el ramadà. Era una moral, una filosofia, la forma incontestada de les nostres existències. La vida. L’autèntica. Auchan.
Era una dictadura dolça i feliç contra la qual no ens rebel•làvem, només ens havíem de protegir dels nostres excessos, educar el consumidor, primera definició de l’individu. Per a tothom, incloent-hi els immigrants il•legals apilats en una barca cap a la costa espanyola, la llibertat tenia per rostre un centre comercial, hipermercats que s’enfonsaven sota el pes de l’abundància. Era normal que els productes arribessin del món sencer, circulessin lliurement, i que els homes fossin expulsats a les fronteres. Per travessar-les, alguns s’amagaven en camions, es convertien en mercaderia –inerta-, i morien asfixiats, oblidats pel conductor en un pàrquing al sol de juny a Douvres.” (pàgs. 200-201)
Aquest llibre arriba fins el 2006. La edició francesa és va publicar el any 2008. L’última frase del text diu així: “Salvar alguna cosa del temps en què ja no hi serem mai més”. (pàg.223).
Aquest missatge és un excel•lent recordatori que nosaltres som una baula més en un llarg recorregut què els nostres fills i nets, seguiran, i què haurem deixat perquè ells poguí desenvolupar-se si no paren de destruir-ho tot? Un llibre excepcional per copsar el pols vital d'una època i de tota una generació que volia el millor per els seus i també per els altres.
