Toni Cantó aficionat a la història

El president de l'Oficina de l'Espanyol de Madrid, Toni Cantó, també vol dir la seva en la creuada per canviar la història. La nova bona de la dreta extrema és que Amèrica, la que parla castellà, va tenir molta sort i deuria estar agraïda eternament. Dir que no van "conquerir" Amèrica és una bajanada com moltes altres que s'han dit aquest últims dies. El xoc de civilitzacions que va ser la descoberta dels europeus a Amèrica, va canviar el món. La convulsió entre els pobles indígenes i els europeus -espanyols- va ser un xoc cultural, i com sabem, la combinació de "armes, gèrmens i acer*"   van fer el miracle de la "conquesta", què segons la RAE  vol dir operació militar per guanyar territoris i població. La resta, i no és poc, és un gresol de corrents que ha fet d'Amèrica -per be i per malament- el que és avui. 

   

 *Jared Diamond, Armas, gérmenes y acero. Traducción, Fabián Chueca, Editorial Debate, Barcelona, 2016

Le mort saisit le vif

 “No solament ens fan patir el vius, sinó també els morts. Le mort saisit le vif -Els morts s’apoderen dels vius-*.”(pàg.31) 

Allà on diu morts, és pot substituir amb profit, un fet passat, una idea, un nom, una societat. Llavors, si pensem amb l’1-O i amb tot el que no va passar-  i aquest "no va passar" és converteix ell mateix en una nova fita en el imaginari col·lectiu- deuríem ser capaços de mirar el futur, què és l’únic espai de possibilitats, perquè el passat ja no pot tornar, excepte si com diu Marx no volem: “ Hegel diu en alguna part que tots els grans fets i personatges de la història universal si produeixen, com si diguéssim, dues vegades. Però s'oblida de afegir: una vegada com a tragèdia i l’altre com a farsa*”. Sembla que escoltant alguns del protagonistes d’aquells fets, volguéssim convertir –ho en farsa. 

Si com deia Santayana: ««Aquells que no poden recordar el passat estan condemnats a repetir-ho», ací el que sembla segur es què si tenim memòria. Però poden caure en els mateixos errors. La CUP demana alegrament tornar a caure en la farsa. No podem seguir el seu full de ruta cap al desastre. Si escoltem a la dreta més extrema, el PP, la possibilitat d’un futur govern espanyol amb PP i Vox, possibilitat gens descartable, tindríem que anar amb compte a ignorar la taula de diàleg amb el PSOE de Sánchez. No és massa engrescador, però l’altre alternativa és simplement la repressió i el buidatge de la Generalitat.

*Karl Marx, Pròleg a la primera edició (1867). El capital I, Clàssics del pensament modern. Edicions 62/Diputació de Barcelona, Traducció i edició a cura de Jordi Moners i Sinyol. Pròleg de Manuel Sacristán. Barcelona  2º ed.1984)

El pla ultra-còsmic de Casado en marxa

 

["Llevaremos a Puigdemont al Supremo aunque tengamos que viajar hasta el último país de Europa", ha prometido Pablo Casado]

 "Portarem Puigdemont al Suprem encara que hàgim de viatjar a l'últim país d'Europa", ha promès Pablo Casado

Casado brilla gracies a la calor de València

 

Pablo Casado ha suat en la convenció del PP al lloc adient per fer política, una plaça de braus. Sembla tant insegur Casado, que té que anant fent aparicions davant dels seus per dir que ell és el líder. Però el que m'interessa es la fotografia. De qui és la mà que agafa a Casado al costat de Ayuso? Què vol dir aquest gest de la mà anònima? Potser li està dient que vagi amb compte? O potser el que vol es tocar la mà del líder? Es el que té, les instantànies,  que congelen per sempre qualsevol gest. Per cert, que el PP és un partit amb testosterona acreditada no és cap secret, però si algú no ho tenia clar, al menú degustació  tens una bona mostra: "Arroz meloso, 'Olé mis huevos' y ensaladilla de esturión ahumado de Sarrió" (Cadenaser). Ja ho deia la cançó: 

Así que tú ya lo sabes

No te pongas minifalda
Que los toros de esta tarde

Yo tengo ganas de verlo sin pelearme con nadie.  (Manolo Escobar)

Qui pot demanar tants tòpics en el partit dels moderns dels anys 20 del segle passat? 

Recomendaciones musicales

 

L'Ultranacionalisme tronat d' Aznar

 

En un país normal, un personatge com J.M.Aznar estaria amagat sota una muntanya de silenci i vergonya aliena. Però això és Espanya. Un país on ser franquista (dreta) o de extrema dreta surt sempre de franc. Un President que va mentir en la pitjor jornada de la història recent d'Espanya (11-M de 2004), diu molt de la seva supèrbia i inconsciència històrica. I encara l'hem de sentir donant lliços a tothom. No puc deixar passar l'oportunitat de citar a José María Ridao en el article -arran del atemptat del 11-M del 2004- quan va escriure aquestes profètiques paraules sobre el personatge: " Finalmente, el político mediocre y ventajista que gobernó España durante ocho años ha dejado patente su talla a ojos, no ya de la mayoría de sus conciudadanos sino del mundo entero. El precio, sin embargo, ha sido tan alto, tan trágico y desproporcionado, que al final lo único que somos capaces de sentir quienes nos opusimos a él, quienes abominamos de sus métodos y sus insultos, es una desconsolada compasión, un deseo ferviente de que encuentre ánimos para apaciguar su íntima tortura, sabiendo como sabemos al ver su gesto desencajado que los fantasmas que sin duda pueblan su conciencia no le habrán de abandonar ya de por vida*" (pág.307)

José María Ridao, Weimar entre nosotros, Apéndices, IV. Hablar en horas trágicas. Galaxia Gutenberg/Círculo de Lectores, Barcelona, 2004.

Arte y música: Ivan Aivazovsky

 

Ivan Aivazovsky (1817-1900)