divendres, 18 de desembre del 2020

Resenya: John le Carré (I)

 Rsenya:

John le Carré. Volar en cercles. Trad. Marc Rubió Rondon. El balancí 761, edicions 62, Barcelona, 2016.




Aquest és un llibre singular. És una mena de testament literari i personal sobre el fet d’escriure. Hi ha la gènesis de molts llibres que el lector pot gaudir, ara què le Carré ha mort (13/12/2020).

He llegit bona part dels seus llibres. Això gràcies a la col·lecció Bruguera. Libro amigo que va publicar tots els seus llibres. Potser el “honorable colegial” és un del seus llibres què més en va agradar. Hi ha un, potser era inevitable, un tall, en l’escriptura de le Carré. Hi una un abans i un desprès, de la fallida de la Unió soviètica, expressada amb el mur de Berlín, així, “El espía que surgió del frío”. La guerra bruta, de la Guerra Freda, va ser el moment dels espies, una guerra que era expressió de la raó d’estat, per altres mitjans. El seu llibre “La gente de Smiley” permet fer-se una idea d’aquesta guerra.

La segona etapa en l’escriptura de le Carré, es torna més crítica i mordaç envers el tripijocs dels serveis secrets. Sense la Guerra Freda, ara toca altres assumptes. Sempre es tracta d’un joc, en el que sempre perden els mateixos. Un element fonamental per mantenir aquests serveis, ha sigut el terrorisme. Ha sigut manà caigut del cel per totes les agencies de espionatge. La seguretat és el nou mantra oficial. John le Carré ha radiografiat aquests nous temps, amb ofici i economia de mitjans. Un minimalisme narratiu per dibuixar els nous espais on és juga en la vida de les persones i es porten al límit, a les societats democràtiques.

En aquestes memòries, des de els seus inicis, de la seva afició a escriure, del seu pare, un capítol imprescindible, per la seva franquesa i un punt irònic què es tenir un pare tan fatxenda.

Al inici del seu llibre diu això: “Reconec que va ser gràcies al meu èxit que vaig treure la millor versió de mi mateix, i en línies generals, tant si aquesta versió era bona com, si no, això és el que vaig fer” (pàg.19). Això si és una confessió i un motor per fer el que ha fet. Copsar el pols de la nostre societat. 


divendres, 11 de desembre del 2020

Frases intempestivas: Albert Camus

 Frases intempestivas:

“A Guilloux: “Toda la desgracia de los hombres proviene de no emplear un lenguaje simple. Si el héroe de El malentendido [obra teatral del propio Camus] hubiera dicho: “Aquí estoy. Soy yo y soy tu hijo”, el diálogo habría sido posible, y no una trampa como en la obra de teatro. No habría habido entonces tragedia, ya que la cima de todas las tragedias está en la sordera de sus héroes. Desde este punto de vista Sócrates tiene razón, contra Jesús y Nietzsche. El progreso y la verdadera grandeza residen en el diálogo a la altura del hombre, y no en el evangelio monologado y dictado desde la cumbre de una montaña solitaria. En esto estoy. El contrapeso de lo absurdo es la comunidad de los hombres que luchan contra él. Y si elegimos servir a esta comunidad, elegimos servir el diálogo hasta lo absurdo contra toda política de la mentira o del silencio. Este es el modo de ser libre en compañía de los demás*”. (pág.326-327)




En este breve fragmento, nos da claves para interpretar su visión personal y filosófica. Afirmación del diálogo que hace posible entenderse y sirve para construir una sociedad humana, con todas las limitaciones que supone nuestra propia finitud. Se rechaza la figura del héroe para reivindicar al ciudadano que tiene como herramienta la palabra para cimentar una sociedad en que la gente pueda entenderse.


* Albert Camus, Carnets (1935-1951) trad. Eduardo Paz Leston, LB, Alianza editorial, Madrid, 2ed, 2014.