Islàndia: Cercle Daurat i Llacuna blava (I)

 Dia 4

Hem despertat sobre les 6:30h. Llevar-se, dutxar-se i anar a esmorzar. El dia s’ha llevat fred i amb núvols, però a mesura que passàvem les hores el sol s’ha anat imposant, deixant tot el dia un blau i un sol impressionat.  Avui fèiem el cercle daurat i la llacuna blava, és a dir, un altre dia maratonià.

Hem sortit de Hella i hem anat per la carretera nº 1 i hem arribat a Selfoss on Hans ha omplert de benzina l’autocar, és preveuen problemes per la vaga a l’hoteleria que afectarà a partir de dissabte Islàndia. A més la distribució de benzina també és paralitzarà. Així, què per precaució hem parat. La benzina costa 2,35 € litre. 

Desprès hem anat per la 35, Ölfusá Overlook, per Kerið, un llac volcànic, però no hem parat, perquè Ernesto, ens ha dit que amb neu no hi ha massa a veure. A més és veien molts turistes des de la carretera. Hem passat per cases de segona residència. Hem enfilat fins l’àrea geotermal de Geysir, seguint la 35. El paisatge era de rigorós hivern, tot ple de neu, gràcies al sol i el cel blau, semblava tot de postal. Muntanyes plenes d’un blanc de pastís de nata. La idea era anar a les cataractes de Gulfoss, però al passar per l’àrea geotermal, hi havia pocs autocars, i s’ha decidit parar en aquell moment, per veure una de les atraccions del lloc, el guèiser Strökkur.

“Guèiser és la paraula més universal que l’ idioma islandès ha donat al món, derivada del seu verb geysa: brollar. Islàndia compta amb centenars de fonts d'aigües calentes, juntament amb una vintena de zones amb alta temperatura de vapor al subsòl (entre 150 i 250 ºC), cosa que permet que gairebé el 90% dels edificis s'escalfin gràcies a l'energia geotèrmica . Alguns d'aquests brolladors, els guèisers, són autèntics assortidors intermitents d'aigua bullint.”.

“Gairebé tots els guèisers d'Islàndia es concentren a la zona termal de Haukadalur, al sud-oest de l'illa. Els més populars són Geysir (“el Gran Guèiser”), que en els millors temps elevava grans masses d'aigua a 60 o més metres d'alçada, i Strokkur («recipient per maça la llet»), que avui catapulta la seva columna bullent a 20 metres.”

“L'assortidor de Strokkur és el més regular, amb mitja dotzena d'erupcions cada hora. Vista a càmera lenta, la massa d'aigua bullint sorgeix amb un brusc moviment de remolí i adquireix la forma d'un bulb que s'allarga i esclata en miríades de gotetes. Una part de les gotes origina un nuvolet que es dissipa a l'aire, mentre l'aigua que cau torna a ser engolida per l'orifici del guèiser.”

“La raó que l'aigua es calenta es troba a la formidable energia del subsòl islandès. El gradient geotèrmic del nostre planeta (la qual cosa augmenta de mitjana la temperatura per cada quilòmetre de profunditat) és d'uns 30 ºC. Però a Islàndia aquesta xifra es multiplica per quatre. Això significa que en aquesta illa la temperatura d'ebullició de l'aigua s'assoleix baixant només mil metres.”

“Per què brolla el guèiser tan bruscament? L'aigua bull quan la pressió del vapor saturat al seu si supera la pressió de l'aire exterior. En el cas del guèiser, el pes de la columna d'aigua que omple la cavitat subterrània, entre roques molt calentes, exerceix una pressió hidrostàtica que se suma a l'atmosfèrica. Això eleva la temperatura d'ebullició de l'aigua per sobre de les 100 ºC, com passa per exemple en una olla exprés. El líquid sobreescalfat es troba aleshores en un equilibri molt inestable. Només cal que la pressió baixi o que la temperatura pugi perquè l'aigua trenqui sobtadament a bullir i el vapor es dispari cap a l'orifici de sortida.”

“L'erupció d'un guèiser es pot desencadenar artificialment insuflant bombolles gasoses a l'orifici o llançant detergents que disminueixin la cohesió entre les molècules d'aigua. És el que es va fer en el passat amb el Gran Guèiser per tal de fer-ho actuar davant dels turistes. Avui llangueix i el seu forat roman acordonat per raons de seguretat.

Encara que es comprenguin els seus mecanismes, els guèisers segueixen presentant-se com un misteri fascinant de la natura. Amb ells la terra roman viva i capaç d'obrar prodigis. Davant d'aquesta mena de foguera aquàtica, una mica de l'ambient màgic dels contes, on qualsevol prodigi pot succeir, pren cos al mig de la rotllana d'espectadors.”

(https://viajes.nationalgeographic.com.es/a/magia-esperada-geiser-strokkur_18445)

Des de el Geysir Center on hi ha una botiga -al costat del pàrquing- per els records de l’estància els guèisers,  el fred era molt viu. La gent què hi havia estava força abrigada, tothom es protegia d’un dia excel•lent de fred. Contrasta el lloc on des de la terra surt aigua bullint i el fred  de l’exterior. Hi ha un camins fets de formigó, tot molt parcel•lat perquè els turistes vagin per on han d’anar. Mentre anaves al Strökkur, no és la cafeteria, sinó el guèiser estrella, una munió de gent al voltant d’un espai perimetral, esperaven el miracle de la natura. La gent preparada per fotografiar-lo, molts simplement per contemplar un fenomen més de la natura. Cal dir que l’espectacle no defrauda. Mentre esperes, les meves mans anava congelant-se un mica. He pogut fer un parell de vídeos. El sol començava a imposar-se. Aquest parc temàtic, està en mig d’una plana on molt a prop les muntanyes blanques per la neu, donaven un efecte plàstic ideal per fer-se selfies i fotografies.

Quant hem agafat l’autocar, tot el pàrquing  estava ple d’autocars, així què si havien escollit un bon moment per fer la visita, hi ha altres guèisers , però estan inactius. Eren les 11:30h quan hem anat a l’altra plat fort del dia. La cascada de Gullfoss.

“Gullfoss és una cascada situada al canó del riu Hvítá al sud-oest d'Islàndia. Forma part del Cercle Daurat. És una de les atraccions turístiques més populars d'Islàndia.  L'ampli  Hvítá flueix cap al sud, i a un quilòmetre abans de les cascades gira bruscament a l'est i flueix cap avall en una àmplia corba de tres graons i després abruptament se submergeix en dos salts de 11 i 21 m, en una esquerda de 32 metres de profunditat. L'esquerda, d'uns 20 m d'ample, i 2,5 km de longitud, s'estén perpendicular al corrent del riu. La quantitat mitjana d'aigua en aquesta cascada és de 140 m³/s a l'estiu i 80 m³/s a l'hivern. La inundació més alta mesurada va ser-ne de 2.000 m³/s.” (https://ca.wikipedia.org/ wiki/Gullfoss)

El recorregut seguint la carretera nº 35 et condueix fins al corresponent pàrquing on hi ha un Visitor Center i un restaurant. Tot molt be organitzat. Cal baixar per unes escales de ferro molt segures i funcionals. Hem portat grampons, perquè hi havia lloc on el gel encara visible. L’espectacle de aigua i neu no defrauda. A més amb el blanc de la neu dona una sensació molt especial perquè una part està glaçada, segurament, al estiu hi ha més aigua, però sense el blanc de la neu no ha de ser igual. Molta gent, molts turistes per tota arreu. Hi ha dos terrasses per poder observar el espectacle. Una natura en estat pur, desplegant la seva bellesa inhumana i un torrent d’aigua colossal. Envoltats de muntanyes nevades, tot feia què estat a Gullfoss valgues la pena. Dies abans d’anar-hi la web-camp de Gullfoss pràcticament no es veia, per el mal temps, però avui, el dia radiant, l’efecte és realment impressionant. El nostre guia, Ernesto, ha remarcat la sort de gaudir de dos dies seguits amb sol, un veritable luxe a terres islandeses. 

Lindarbraut 2, 840 Laugarvatn, Islàndia

Des de Gullfoss, hem anat a dinar a un lloc molt bonic, al costat d’un llac termal amb un restaurant molt acollidor Lindin Restaurant. Hem dinat una sopa molt gustosa i calenta que donava energia al cos, i una truita salmonada i  postra, per acabar amb un cafè o tallat. Tot excel•lent. El xef del restaurant tenia diplomes que acreditaven el seu bon afer en aquestes qüestions culinàries. 

He fet fotografies del lloc i el llac termal, una part del llac no es congela gràcies a l’aigua termal. Sembla que les fotografies què un fa, resulta que una pila de fotògrafs ja l’han feta abans.

Islàndia: Glaciar Vatnajökull (I)

 Dia 3

M’he despertat amb el soroll del vent. Costa dormir sentint aquest soroll de fons permanent. Dutxar-se i anar a esmorzar, un bufet amb tota mena de menjar, salat o dols. La manteja no era fàcil de treure-la. Un bloc compacte i gens dúctil feia que el ganivet fos insuficient per extreure el bocí què un volia per traslladar-la al pa. Ja començaven be.

He sortit a la terrassa del hotel a fotografiar com sortia el sol al horitzó del mar. Seguia bufant el vent, uns 60-70km/h, allà o compten per metres per segons. El vent era vent viu i tonificant, et deixava les galtes glaçades. Un altra company havia fet un reconeixement del terreny, així, que anava sobre segur. Hi ha una petita caiguda d’aigua a uns 8’ del hotel. He anat fins allà, amb un fred i vent notable. He pogut rodejar l’hotel per tenir perspectives de tots els angles. A les 9:45h he arribat a l’habitació. A les 10h sortíem del hotel. Agafar les maletes i portar-les al autocar i començar la nostre peregrinació turística. A més, hi havia sol, el pronòstic del vent era que aniria afluixant durant el matí. Cal dir que l’hotel està situat en un lloc estratègic dins del no res. La seva geometria dona al espai un toc humà, dins de d’immensitat del terreny on estem. El sol ha havia començat a posicionar-ne per dominar-ho tot.

Hem anat seguint la carretera nº 1 que envolta tota l’illa cap el glacial Fjallsárlón. El paisatge per arribar-hi fa honor al nom del país Islàndia (Terra de Gel), tot nevat d’un blanc puríssim. Un paisatge que a l'estiu déu ser altra cosa. Hem arriba al pàrquing on hi ha un restaurant/hotel i un camí marcat que et conduïa  fins la llacuna de gel.

“La glacera de Vatnajokull ha canviat en la seva estructura i mida al llarg dels segles. A l'època de l'arribada dels primers pobladors d'Islàndia la glacera es trobava, segons sembla, uns vint quilòmetres la nord. Molt més extens a l'època de la petita glaciació, la glacera recula a partir de 1900 i entorn de 1934 crea el llac de Jokulsarlon. L'escalfament progressiu del planeta ha fet que el creixement del llac sigui intens. El 1975 ocupava una superfície de 8 km2 i avui arriba als 19km2.

La glacera puja fins als 900 metres, vista espectacular des de les ribes del llac. Els blocs de gel que acaben al llac poden arribar als 30 metres de costat, cosa que els fa imponents. Els fotògrafs gaudiran de mil clixés excel•lents sempre que la seva càmera no es congeli.

Els canvis de clima a nivell global fan que la retirada de la glacera s'acceleri i no se sap ben bé quin serà el futur del llac, encara que els geògrafs i geòlegs afirmen que es pot convertir en un fiord*.” (https://www.guia deislandia.es/lago-glaciar-de-jokulsarlon/)

El problema del camí era que el gel no estava gelat i havia lloc on hi havia bassals d’aigua que t’he fossaven els peu. Aquí els grampons ha fet la seva feia. Nosaltres hem anat seguint el camí, però dins la neu. L’espectacle era grandiós, les muntanyes, la glacera tot cobert de neu donava una sensació què un pastisser gegantí hagués muntat un merengue immens. Tot nosaltres, turistes, fèiem el camí cap el llac. La primera part del trajecte fa pujada i és clar, desprès baixada, hi havia un parell de llocs perillosos per els peu, massa aigua i poc gel. Al final et trobaves amb el llac. Blocs de gel t’he espera’n com si ells no tinguessin presa, però tal com va tot amb el canvi climàtic, aquest blocs tenen el dies comptats. Hi havia llocs on podies veure l’antic traçat de la anterior carretera que passava al costat del llac.

 

Desprès de tornar al pàrquing, sortejant les aigüeres, hem anat al nostre següent destí. El dia era extraordinari, un cel blau amb un sol lluent permetia gaudir de la natura. No feia un fred massa vull i això no és gens bo ni per la glacera ni per el paisatge.  Potser tot plegat té els dies comptats i això deuria ser motiu per pensar-hi en el que fem i no fem.

El següent paratge turístic ha sigut la llacuna de icebergs de Jökulsárlon. Hi havia la opció d’anar amb zodíac entre icebergs, però el mal temps no ho ha fet possible -això havíem de fer-ho el dia anterior-. L’autocar ens ha deixat a prop de Jöhulsárlon, un camí de terra que et condueix en 15’ a aquesta llacuna, a certa distància el gel semblava literalment onades de mar congelada, era un efecte formidable i magnífic. Desprès quant  arribaves a lloc, ja no hi havia aquell efecte màgic. A prop dels blocs de gel, un petit llac congelat, la gent feia una mena de ritual infantil, llançar pedres sobre el gel, hi havia una exposició de pedres que provenen dels troglodites que volien comprovar la resistència del gel. 

El bloc de gel hi havia una varietat de colors, hi havia gent que s’han filava on no tocava, el nostre diligent Ernesto, explicava que hi ha hagut més d’un accident mortal per culpa de la inconsciència de la gent, al pujar per el gel i caurà dins la gelera o la llacuna. Molt a prop, és veu la glacera gegantí de Jökulsárlon. Hi havia bloc de gel a peu de la llacuna. El canvi climàtic fa que tot aquella àrea no estigues congelada. 

Desprès hem seguit la marxa cap el nostre destí per dinar. No estava a prop de la llacuna. Hem anat per la carretera nº 1, i un desviament per anar a buscar la 204 Meðallandsvegur fins al nostre destí final, Magma és diu el nom del hotel i restaurant on hem dinat. Al costat d’uns embassaments. El lloc és molt bonic. Hi ha cabanes per els turistes, amb la neu el seu aspecte amb el dia que feia era realment espectacular. El dinar era truita salmonada i postra, tot molt bo. Tallat inclòs. El local era bonic, no massa gran, però hi havia gent que entrava per preguntar si havia lloc. El paisatge era de postal. He fet fotografies de l’entorn.

Com ahir no vàrem poguer visitar alguns llocs, avui si que ho fem. Hem anat aprofitant el camí, què ahir no es veia res, per el camp de lava i molsa d’Eldhraun.

“És cert que no és gaire comú trobar-se amb quilòmetres i quilòmetres de vastos camps de lava cobert de molsa islandesa. Així, quin tipus d'esdeveniments geològics van tenir lloc aquí perquè es formes aquest paisatge tan peculiar? Bé, tot va començar com un camp de lava normal: amb un volcà en erupció. Encara que en aquest cas va ser un episodi força dramàtic per a la illa. Tot va començar amb l'erupció de Laki, probablement una de les erupcions més violentes de la història d'Islàndia. El cataclisme va ocórrer sobre 1783 i 1784, i els danys col•laterals van ser quantiosos. No tant per l'explosió en si, el foc, la cendra i la lava expulsada, sinó pels danys a la collita i la fam que va venir després. Les conseqüències van ser que més del 20-25% de la població d'Islàndia va desaparèixer juntament amb gairebé el 80% dels animals domèstics. L'erupció va tenir tanta envergadura que es diu que el núvol de fum i cendra va arribar al territori francès, segons diuen, bloquejant la llum solar.” (https://www.islandia24.com/eldhraun-campo-lava-islandia/)

L’extensió i dimensió del desert de lava i molsa malgrat què és molt impressionat, el lloc per veure’l no veiés més del que ja havies vist anant en l’autocar. A més, el lloc estava congelat i era perillós, hi havia un munt de turistes. Per el nostre guia, era un altra fita per marcar els llocs clàssics. Per variar, no portàvem els grampons. Uns 15’ inútils, però què els turistes ho tenim que en passar.